Enviat per: Jordi | 2 Desembre, 2016

(Súper)diàleg per a lluços

superman-abstract-laundry-minimalistic-simple-1920x1080-wallpaper

—Dispensi, amable ciutadà.

—Digui’m.

—No tindria vostè per casualitat una moneda de dos dòlars per a deixar-me?  És per la rentadora.  Tinc els calçotets bruts i ara mateix no porto sueltu.  Com que no tinc butxaques a l’uniforme…

—Vostè és Superman, no?  La “S” en el pit el delata.

—Doncs sí.

—I tant costava posar-se butxaques?

—Un no pot estar en tot, bon home, prou feina tinc salvant el món cada dia.  Em pot deixar la moneda, sí o no?

—Però no té vostè rentadora a casa, que ha de venir a una bugaderia pública?

—Miri, jo visc a vint ciutats d’aquí, i no puc anar volant fins a casa perquè ho hauria de fer sense els calçotets vermells que ara mateix tinc bruts i que tant m’identifiquen (li recordo que els porto per fora).

—I quin problema hi ha?

—Que ningú em pot veure sense ells perquè els patrocinadors m’ho tenen prohibit.  Imatge de marca, sap?  Per això mateix tampoc em puc deixar barba o canviar de pentinat.

—I no els pot rentar vostè mateix amb algun superpoder?

—Quin?  La superneteja?  No el tinc pas.

—Com se’ls ha embrutat?

—Doncs perquè el supersuflé aquest és un brut, cada cop hi ha gent més rara que fa malifetes.  Quan l’he detingut amb un bon raig de visió calorífica, el tio ha rebentat i hi ha hagut merenga per tot el barri, els meus calçotets inclosos.

—Li puc fer una pregunta personal?

—Em deixarà la moneda, sí o no?  Perquè superpaciència tampoc en tinc.

—Sí, sí, aquesta i prou.  O sigui, vostè porta els calçotets per fora, això ho sap tothom.  Però, porta un altre parell sota les malles blaves?

—Ep, això és privat!

—Ja l’he avisat que era personal.  Vinga home, súper, no li ho diré a ningú, li juro!  Ja hi pot pujar de peus!

—On m’he d’enfilar?

—Que ja hi pot confiar.  No entén el significat d’una frase feta?

—Sóc extraterreste, jo!  Allà no en teníem pas, de frases fetes.  Ens comunicàvem mitjançant un complex sistema de símbols pitagòrics que…

—Sí, sí.  Però du un segon parell de calçotets o no?

(una mica avergonyit): —Sí…

—Osti, deu tenir molta calor, no?

—Em sua la polla.

—Escolti, sí que és malparlat vostè!  El poder de les superparaulotes veig que sí el té, eh?  No veu que aquí hi ha nens?

—Que suo molt per dins, vull dir.  He dit alguna inconveniència?

—Deixi-ho estar.  Aquí té la moneda.

—Moltes gràcies, amable ciutadà.

—A tu, Superman.

(Homenatge maldestre als Diálogos para besugos d’Armando Matías Guiu)

Enviat per: Jordi | 30 Octubre, 2016

Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres

shadizar

A Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, no s’hi arriba seguint cap camí carener; ni tan sols algun corriol ple de malví i ginesta a la primavera o un caminoi amb trebols arrecerats rere matolls massa tímids a l’estiu; ni per una sendera curulla de flocs de neu geomètrics a l’hivern ni sobre estols de fulles caigudes o travessant camps de gira-sols altius i indiferents durant la tardor.  Tampoc hi arribaràs muntat sobre el curs d’algun riu salvatge o seguint el trànsit d’una riera plena de revolts sobtats i sinuosos.  I no és possible accedir-hi per aire: els escarpats cims que l’embolcallen fan completament inútil el trànsit per les alçades, per no parlar de la boira perpetua que la corona ni de l’aterratge impossible damunt d’una superfície tan rocallosa plena de còdols negres mal dissimulats.

No, a Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, només s’hi pot arribar d’una manera, i és somiant.

Però com la reconeixeré —et preguntaràs— dins un entorn oníric curull de ciutats impossibles de minarets daurats sobre valls plenes de roselles?  Per les seves finestres, et dic, la reconeixeràs.  Shadizar és única en el seu estil.  Bé és cert que el número de les mateixes que els somianautes donen per vàlid és aproximat (ningú, a no ser que tingui un perdigó a l’ala, s’ha posat en els actuals temps a comptar-les), però tothom està d’acord en donar la xifra per bona.  Però la urbs també té moltes d’altres característiques.  Com la gran cúpula de plata que a mode de turbant assenyala l’edifici de la oració, situat estratègicament al centre geogràfic de la ciutat.  Així, en les hores del naixement i la posta del sol malva, els seus raigs són reflectits per la superfície argenta i són repartits de manera tan equitativa com admirable per totes les cases de la vila, i mercès a la inexistència de cortines i persianes (ningú sap què són) arriben dins les llars i els seus habitants prenen consciència que, durant un jorn més, són cridats a la vida i deixondint-se bo i estirant els braços per sobre el cap o tal volta gratant-se’l en un gest automàtic, badallen com només ells saben fer-ho i es preparen per el servei, perquè sí, oh viatger, són ells els qui t’obriran pas perquè contemplis totes les meravelles que custodien; ara serà el teu torn.  Són molts els arquitectes que, després de visitada la ciutat en somnis, han portat al nostre món algunes de les seves construccions: les que les seves inestables ments han estat capaces de recordar.

Més no t’explico això per fer-te una guia de viatge, car segur que, ho recordis o no, en el teu inconscient ja nien les principals vies de Shadizar: la plaça, els comerços plens d’aviram, la tenda de Roderick el Vell on trobaràs (si goses entrar-hi) qualsevol artefacte portat de les altres ciutats del somni.  No.  T’ho explico perquè se t’ha encomanat una missió: la de rescatar el teu bessó.

Quan va ser capturat, l’equilibri es va trencar i és totalment necessari per a l’existència del món del somni (i per tant, del nostre) que es torni a ajustar i tot sia com abans.  És hora, doncs, de posar-te en marxa.

Però no oblidis, si és que un cop allí encara conserves el seny, que hauràs de cercar ben ràpid.  Has de mirar de romandre-hi el mínim temps possible.  Això serà difícil i més tenint en compte la missió, però has de saber que quan més temps hi passis, més difícil et serà sortir-ne.  No, no cauran sobre tu reixes gruixudes que t’atrapin, ni homes armats amb ballestes o espases et detindran pels carrerons, ni quedaràs anguniosament pres dins un sac amb olor de civada.  Succeirà que, a mesura que hi perduris, de mica en mica t’anirà llanguint l’enteniment, t’aniràs oblidant del món de vetlla i la teva voluntat per sortir anirà flaquejant.

I per què serà així?  Doncs perquè (és just que ho sàpigues) les vint-i-quatre mil finestres de Shadizar, a més de daurades, són totes enreixades.

(Nota de l’autor: Ho sento, jo no en sé tant com Lord Dunsany, he fet el que he pogut)

Enviat per: Jordi | 19 Setembre, 2016

Mala peça al tauler

14333593_10208766738778489_1911540914972900010_n

Un dia tens una idea de bomber, comences a redactar-la perquè a tu sempre t’ha agradat, això d’escriure, encara que penses que s’extingirà aviat, però no, del rodet va sortint fil blanc i la única cosa coherent que pots fer (que saps fer) és seguir estirant-lo per veure fins on et duu, i la línia que forma és recta i prou llarga i creus que això és tot i ja n’estàs prou satisfet, quan de sobte el fil pren pel seu compte una giragonsa inesperada i s’encreua amb un altre de negre que no havies vist, però que també era allà des del començament, i no apartes la vista de cap dels dos perquè vols saber què en resultarà, de tot plegat, i ells es van encreuant i fan ziga-zagues, i al cap del temps descobreixes que les dues històries, la blanca i la negra, s’han barrejat tant que resulten ara inseparables i han acabat formant un tapís, i allà el tens, amb les seves impureses i segurament també una mica esfilagarsat en algun tram, però en qualsevol cas, mirant-te desafiador com dient: “i ara què, eh?”, i consideres que el disseny ja és finit (encara que això és impossible perquè les històries són orgàniques i estan en permanent estat de mutació, però això encara no ho saps, ho descobriràs més tard) i vas i truques a portes amb ell sota el braç i et diuen que no —com ha de ser— i t’ho tornen a dir unes quantes vegades més, fins que un bon dia algú et diu que sí i llavors tampoc t’ho acabes de creure, perquè ja has desenvolupat un cert escepticisme, però un dia el carter truca a casa (només una vegada) i et porta un paquet d’on en surt això i llavors penses que, potser, tot plegat ha valgut la pena.

Enviat per: Jordi | 7 Setembre, 2016

Flors desolades, jardiner incomprès

flowers-1067263_960_720

El jardiner s’havia quedat sense plantes per regar.  L’hivern havia estat molt cru, inusitadament dur, fins i tot pel que es considerava hivern en aquelles contrades, i s’havia endut pel davant, a més de tota la collita de cols llombardes —que havia volgut cultivar només pel seu color—, les roselles, els geranis, les roses i els gira-sols, plantats tant de temps ençà per sa germana quan encara hi era.  Ara, capcot i desconsolat, contemplava l’erm en que s’havia convertit el florit jardí d’antuvi.  Durant tots aquests anys havia alimentat la il·lusió que un dia la plantació seria, per fi, tan gran que no li caldria anar a comprar llavors mai més i que amb les pròpies que li donés la terra al seu abast ja en tindria prou per seguir escampant bellesa.  Ara però, la il·lusió s’esvaïa, es desfeia com un ninot de neu sota el sol, desapareixia com un tou de fang a la llera d’un rierol.  Dins aquests negres pensaments estava, quan una papallona fugissera i multicolor, una que acostumava a venir de tant en tant a ensumar flors (però això el jardiner no podia saber-ho de cap de les maneres), va aparèixer, però en comprovar que no romanien en el paratge —que derivava perillosament cap a un ermot— ni plantes ni flors ni pràcticament res amb vida, després de donar unes quantes voltes a l’aire, entre incrèdula i escèptica va acabar per fugir també d’allí.  El jardiner, en contemplar-la, sol ara i de manera definitiva amb la seva congoixa, no va voler marxar sense arribar abans a una conclusió dels fets, però no una qualsevulla, sinó una que fos definitiva i li permetés albirar la situació en tots els seus matisos i racons.  Així, minuts després, hores tal volta, decidí que era arribada l’hora d’iniciar una nova etapa amb una nova plantació.  Sí, hi hauria noves poncelles de rosella i assutzenes, gardènies, margarides, orquídies, narcisos, prímules, hortènsies, tulipes, violetes, nomoblidis, i també pensaments, molts pensaments, que alegrarien el paisatge i de pas també la seva ànima, ara ja més gojosa.

Però no va poder dur a la pràctica el seu pla.  Després de tant temps, els propis membres engarrotats van esdevenir la única i definitiva murada cap el desig irrealitzable.

Enviat per: Jordi | 26 Juliol, 2016

Sense vigilància

watchmenmat

Aprofitant que darrerament han aparegut una sèrie de magnífics articles a Zona Negativa sobre Watchmen, l’obra mestra d’Alan Moore i Dave Gibbons no només en el món del còmic sinó en el de la narrativa escrita en general, faré el meu.  I és que jo hi era, quan l’edició primerenca de Zinco en grapa va sortir al mercat (1987).  Ara m’agradaria molt dir que vaig fruir-la amb devoció i que cada mes esperava el dia en què el següent número arribaria al quiosc del barri al qual jo anava a diari per comprovar si arribava o no i donava així la tabarra a la pobra quiosquera que m’aguantava dia sí dia també.  Però no.  Vaig comprar el primer número degut a la propaganda que la mateixa Zinco feia en d’altres publicacions seves i la publicitat no enganyava —ja llavors el venien com l’obra mestra que després es va demostrar que és—, però un cop llegit, ai!… no em va agradar.  Jo era adolescent i en aquella edat, tanta foscor i superherois desencantats tan llunyans dels que acostumava a llegir (els 4F de Byrne, la Patrulla X de Claremont), em va tirar enrere.  Jo volia llum, històries divertides (val, potser simplistes) i aquelles vinyetes venien a dir que el món és, bàsicament, una merda.  Tot i així, vaig donar-li una segona oportunitat (qui era jo per refutar aquella obra ja considerada un clàssic?) i el mes següent ja tenia el número 2.  Però un cop acabat, la sensació va ser la mateixa.  Jo no hi entenia gens, de narrativa gràfica o de l’art seqüencial del còmic, només sabia si un tebeo m’agradava o no.  I aquell no ho va fer.  Després d’aquest número ja no en van venir més, vaig dedicar els meus estalvis precaris a d’altres sèries molt més atractives per a mi.  Tot i així, encara conservo aquests dos exemplars i em fa molta il·lusió tenir-los, no pel valor econòmic (que no en tenen) sinó perquè demostren que, en el moment precís, jo estava allà.

No va ser fins vint anys més tard, quan ja hi entenia una mica sobre el novè art o potser encara tampoc, quan vaig llegir l’obra sencera en una edició en tapa dura i, llavors sí, vaig poder constatar el geni que és Alan Moore i les impecables composicions de pàgina de Dave Gibbons.  La seguia trobant fosca i torbadora, esclar, i també massa violenta, però potser llavors ja sabia que la obscuritat també forma part de la vida.  Més tard vaig descobrir aspectes de l’obra que desconeixia, com ara que els personatges havien de ser els de la Charlton Comics, que havia estat comprada per DC, però els directius es van espantar quan van veure el que Moore volia fer amb ells i van obligar-lo a canviar-los per uns de nous.

Així doncs, ja em perdonareu, però aquesta ressenya no va sobre el còmic (no sabria què més puc dir-ne: no em va arribar al cor, només al cap) sinó sobre els meus records de l’època, de quan les excursions als quioscs del voltant (n’eren tres i ara només en queda un en peu; en un hi ha una tenda de cosmètics, en l’altre una gelateria), excursions infructuoses si no trobava el còmic que buscava i tornava a casa decebut però també ben alegres quan regressava amb el darrer número d’Alpha Flight o Superman.

Enviat per: Jordi | 25 Juny, 2016

De gairell

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tota la meva vida ha estat inclinada.  O, més ben dit: tot, a la meva vida, ha estat inclinat.  Literalment, em refereixo.  Encara que hi porto molt de temps, així, a vegades costa d’acostumar-s’hi, sobretot a l’hora d’escometre alguna acció quotidiana que necessita d’un pla horitzontal.  Per exemple, parar taula és un acte que he de fer amb cura i més quan es tracta del plat de sopa, que no el puc omplir fins dalt perquè, a l’hora de col·locar-lo, de seguida vessa.  I val que la inclinació que sofreixo tampoc és exagerada, uns vint graus aproximadament, però són suficients per escampar els galets damunt l’hule de flors.  Durant els primers temps d’inclinació, que recordo vagament, persistia una certa sensació de mareig, però afortunadament va desaparèixer ràpid o potser vaig ser jo qui s’hi va acostumar.  Amb el temps, emperò, també he de reconèixer els avantatges que he anat trobant a aquesta manera de transitar per la vida.  Per exemple, a l’hora de fregar el pis tot això em va molt bé, perquè em col·loco a un extrem de l’habitació, aboco una mica d’aigua de la galleda al terra i els mateixos regalims ja llisquen fins a l’altre punta i jo només he de passar-hi després el motxo en un moment.  I a l’hora d’agafar el bus, no el perdo mai perquè els carrers, per mi, sempre fan baixada; amb grans gambades, acostumo a arribar a temps a la parada.

Però tot això va canviar quan vaig fer-li el petó.

En aquell moment, i no en vaig ser plenament conscient fins l’endemà (fixeu-vos si en duia de temps, vivint en el meu estat inclinat), quan vaig obrir els ulls el món era horitzontal.  I així va romandre durant els següents dies.  Vaig patir un xic la síndrome del mariner en terra, marejat amunt i avall, però no vaig tenir gaire temps per acostumar-m’hi perquè després, de mica en mica, tot va tornar a estar inclinat de bell nou.  Ara, quan ens tornàvem a besar, de cop i volta el món tornava a recuperar l’horitzontalitat.  I, com que cada vegada ho fèiem més, al final la meva vida va passar a ser, al marge de compartida, horitzontal per sempre més.

Ara ja em puc menjar la sopa sense que vessi del plat.

Llàstima, per això, que mai ha estat una de les meves menges preferides.

Enviat per: Jordi | 11 Mai, 2016

Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

Enviat per: Jordi | 3 Abril, 2016

La muntanya daurada

golden_mountain_2560x1440

I vaig veure rius de plata, i les seves ones cadencioses eren reflex de la meva vida, jo m’hi balancejava a sobre mentre un airet de color daurat provinent de ponent em refrescava el clatell i em recordava qui era jo.  De sobte, em van venir ganes de riure.  “Quanta formalitat”, vaig pensar.  I vaig desitjar no tenir cap branca al meu abast per agafar-m’hi, però en tenia una.  Balancejant-m’hi, seguia rient, rient com mai ho havia fet.  I totes les meves sensacions, presents , passades i futures, s’ajuntaven en una de sola, que s’estava formant allà mateix mentre jo feia el mico: una bola d’odi, vergonya, misèria, sí, però també joia, alegria, esperança.  Vaig xutar-la tan lluny com vaig poder i es va allunyar amunt, ben amunt per, després de mantenir-se durant uns segons a l’aire, caure tot seguit i recordar-me que no importava qui creia que era jo ni on em trobava, sinó que l’únic veritablement important era ella, aquella bola plena de mi que, per sempre més (ara ho sabia del cert), flotaria a l’aire per indicar-me el camí i també per fer-me de boia i assenyalar-me en tot moment el lloc on em trobava i, més important encara, el perquè.  Llavors, vaig començar a caminar per sobre el líquid, que ara era daurat, i la textura no era d’aigua, era de quelcom més dens, com oli però no lliscava.  I endinsant-me dins d’aquell riu de líquid amniòtic vaig arribar fins a una muntanya.  No en veia la cima, però sabia del cert que en tenia i que jo podia arribar-hi i que estava allà per a mi, és a dir, que el repte era indefugible.  Vaig, doncs, agafar-me a ella amb mans i peus per començar l’escalada que m’havia de dur al meu destí definitiu.  Els núvols es van moure com per deixar-me entendre que el meu moviment també era el seu i que un avanç meu corresponia al seu.  La bellesa m’aclaparava però no podia entretenir-me ni pensar-hi gaire, en ella, només importava la pujada, sempre la pujada.

Quan vaig arribar al cim, als meus peus, un munt de lletres desendreçades.  “Que imbècil he estat”, vaig tornar a rumiar.  L’entrellat estava en el camí.

Enviat per: Jordi | 7 Març, 2016

Aquells llunyans erms, va dir

219

Avui he conegut una noia que duia tatuat el nom de Déu al braç.  Enteneu-me, no sóc pas cap entès en religió, però és que ella mateixa així li ho ha dit al senyor del costat que es mirava el gravat amb ulls encuriosits.  Era en aquelles hores matineres en què el metro va atapeït de gent i hom té tendència a passejar els ulls per la fauna del vagó en estat de mitja somnolència, com era el meu cas.  Jo he fet veure que no m’adonava de res i, acte seguit, he tornat a aclucar els ulls intentant que, aquest cop, els somnis fossin millors, però em temo, oh maledicció divina, que no ho he aconseguit.  A la següent parada ha pujat un captaire que ha començat a proclamar als quatre vents que Déu no existeix.  Renegava de tots i de tothom al·legant que, d’existir, mai hauria permès la vida tan miserable que duia.  La noia se l’ha mirat, però no ha dit res.  En realitat, tot és subjectiu, he pensat.  Perquè la impressió que m’oferia aquell tipus tampoc era la d’algú totalment caigut en desgràcia; amb problemes, sí (com tots), però no semblava que hagués arribat a copsar l’abisme.  No pas com jo.   En aquell moment, no he pogut més i m’he aixecat del seient amb un impuls diví, m’he tret el bloc de notes de la butxaca i li he tirat a la cara tot pretextant que, si el que deia era cert, al menys que ho posés per escrit, com acostumo a fer jo.  El metro s’ha aturat i he baixat, tot i que no era la meva parada, content d’haver aconseguit un altre deixeble per a la causa, m’he dit, ha xiuxiuejat ella.  Però un cop el vagó ha desaparegut, empassat per la foscor del túnel, em temo que potser, altra vegada, tot han estat imaginacions —o si més no, deformacions— meves.  Sigui com sigui, ara m’he quedat sense bloc de notes.  M’adono que encara em queda molt per fer el cim i que tot és un immens desastre adornat amb sanefa.  Però, fins i tot a través de la desgràcia, he sentit com ella anava repetint en una lletania: “Faig peu en els llunyans erms de la meva ànima desagraïda”.  I jo també, maca, he pensat.

Enviat per: Jordi | 13 gener, 2016

La proporció del fracàs

desert-5

Em vaig dividir en tres.  En una vida, vivia feliç a ciutat amb dona i fills.  En una altra, nedava contracorrent però mai arribava a donar la puntada de peu definitiva que calia per girar cua.  En la que ara està a punt de finir, estic amb un desert de sorra als ulls i un sol al davant, entre miratges que em fan creure en reflexos difuminats i pous inexistents.  Aquest sóc jo, ara, Abdul Al-Khazim, marabut de la tribu dels Janzhim del nord, i aquí estic, assegut aquí vora la cova amb espurnes titil·lants al voltant.  Transcric els meus darrers vestigis de vida perquè quedi constància de qui no he estat i del que no he viscut, engrunes per tastar que tenen destí, dos destins.  El meu túmul jau a les afores del poble, preparat des de fa molts anys, i d’aquí molt poc donaré sentit a la pedra vella i als mots críptics que un artista desconegut va estampar-hi a sobre.  Per a mi?  No, per salvaguardar l’honor de tot un poble i qui sap si el de tota una nació d’homes del desert.  L’aigua és el bé més preuat, ho sé, sempre ho han dit els savis, però és ara que entenc la veritable lliçó.  L’oasi només apareix quan els ulls del viatger estan preparats per a veure’l.  Naturalment.  Per això hi ha paratges només destinats per a uns quants escollits, on tothom hi va però només uns pocs els troben.  En qualsevol cas, ara res de tot això importa.  Quan desaparegui el meu darrer alè, fixeu-vos-hi bé, qui sap, potser trobeu dins ell bons auguris pels vostres fills.  Que les fulles de palmera cloguin la funció, doncs; que les plomes de gall dindi acariciïn el rostre d’aquell qui, a hores d’ara, segueix sense creure’s res del que li dicten els ulls.  Que els grans de sorra minúsculs acabin de caure i tapin el sot.  Per ara, he acabat aquí, però continuaré.

Older Posts »

Categories