Enviat per: Jordi | 26 Juliol, 2016

Sense vigilància

watchmenmat

Aprofitant que darrerament han aparegut una sèrie de magnífics articles a Zona Negativa sobre Watchmen, l’obra mestra d’Alan Moore i Dave Gibbons no només en el món del còmic sinó en el de la narrativa escrita en general, faré el meu.  I és que jo hi era, quan l’edició primerenca de Zinco en grapa va sortir al mercat (1987).  Ara m’agradaria molt dir que vaig fruir-la amb devoció i que cada mes esperava el dia en què el següent número arribaria al quiosc del barri al qual jo anava a diari per comprovar si arribava o no i donava així la tabarra a la pobra quiosquera que m’aguantava dia sí dia també.  Però no.  Vaig comprar el primer número degut a la propaganda que la mateixa Zinco feia en d’altres publicacions seves i la publicitat no enganyava —ja llavors el venien com l’obra mestra que després es va demostrar que és—, però un cop llegit, ai!… no em va agradar.  Jo era adolescent i en aquella edat, tanta foscor i superherois desencantats tan llunyans dels que acostumava a llegir (els 4F de Byrne, la Patrulla X de Claremont), em va tirar enrere.  Jo volia llum, històries divertides (val, potser simplistes) i aquelles vinyetes venien a dir que el món és, bàsicament, una merda.  Tot i així, vaig donar-li una segona oportunitat (qui era jo per refutar aquella obra ja considerada un clàssic?) i el mes següent ja tenia el número 2.  Però un cop acabat, la sensació va ser la mateixa.  Jo no hi entenia gens, de narrativa gràfica o de l’art seqüencial del còmic, només sabia si un tebeo m’agradava o no.  I aquell no ho va fer.  Després d’aquest número ja no en van venir més, vaig dedicar els meus estalvis precaris a d’altres sèries molt més atractives per a mi.  Tot i així, encara conservo aquests dos exemplars i em fa molta il·lusió tenir-los, no pel valor econòmic (que no en tenen) sinó perquè demostren que, en el moment precís, jo estava allà.

No va ser fins vint anys més tard, quan ja hi entenia una mica sobre el novè art o potser encara tampoc, quan vaig llegir l’obra sencera en una edició en tapa dura i, llavors sí, vaig poder constatar el geni que és Alan Moore i les impecables composicions de pàgina de Dave Gibbons.  La seguia trobant fosca i torbadora, esclar, i també massa violenta, però potser llavors ja sabia que la obscuritat també forma part de la vida.  Més tard vaig descobrir aspectes de l’obra que desconeixia, com ara que els personatges havien de ser els de la Charlton Comics, que havia estat comprada per DC, però els directius es van espantar quan van veure el que Moore volia fer amb ells i van obligar-lo a canviar-los per uns de nous.

Així doncs, ja em perdonareu, però aquesta ressenya no va sobre el còmic (no sabria què més puc dir-ne: no em va arribar al cor, només al cap) sinó sobre els meus records de l’època, de quan les excursions als quioscs del voltant (n’eren tres i ara només en queda un en peu; en un hi ha una tenda de cosmètics, en l’altre una gelateria), excursions infructuoses si no trobava el còmic que buscava i tornava a casa decebut però també ben alegres quan regressava amb el darrer número d’Alpha Flight o Superman.

Enviat per: Jordi | 25 Juny, 2016

De gairell

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tota la meva vida ha estat inclinada.  O, més ben dit: tot, a la meva vida, ha estat inclinat.  Literalment, em refereixo.  Encara que hi porto molt de temps, així, a vegades costa d’acostumar-s’hi, sobretot a l’hora d’escometre alguna acció quotidiana que necessita d’un pla horitzontal.  Per exemple, parar taula és un acte que he de fer amb cura i més quan es tracta del plat de sopa, que no el puc omplir fins dalt perquè, a l’hora de col·locar-lo, de seguida vessa.  I val que la inclinació que sofreixo tampoc és exagerada, uns vint graus aproximadament, però són suficients per escampar els galets damunt l’hule de flors.  Durant els primers temps d’inclinació, que recordo vagament, persistia una certa sensació de mareig, però afortunadament va desaparèixer ràpid o potser vaig ser jo qui s’hi va acostumar.  Amb el temps, emperò, també he de reconèixer els avantatges que he anat trobant a aquesta manera de transitar per la vida.  Per exemple, a l’hora de fregar el pis tot això em va molt bé, perquè em col·loco a un extrem de l’habitació, aboco una mica d’aigua de la galleda al terra i els mateixos regalims ja llisquen fins a l’altre punta i jo només he de passar-hi després el motxo en un moment.  I a l’hora d’agafar el bus, no el perdo mai perquè els carrers, per mi, sempre fan baixada; amb grans gambades, acostumo a arribar a temps a la parada.

Però tot això va canviar quan vaig fer-li el petó.

En aquell moment, i no en vaig ser plenament conscient fins l’endemà (fixeu-vos si en duia de temps, vivint en el meu estat inclinat), quan vaig obrir els ulls el món era horitzontal.  I així va romandre durant els següents dies.  Vaig patir un xic la síndrome del mariner en terra, marejat amunt i avall, però no vaig tenir gaire temps per acostumar-m’hi perquè després, de mica en mica, tot va tornar a estar inclinat de bell nou.  Ara, quan ens tornàvem a besar, de cop i volta el món tornava a recuperar l’horitzontalitat.  I, com que cada vegada ho fèiem més, al final la meva vida va passar a ser, al marge de compartida, horitzontal per sempre més.

Ara ja em puc menjar la sopa sense que vessi del plat.

Llàstima, per això, que mai ha estat una de les meves menges preferides.

Enviat per: Jordi | 11 Mai, 2016

Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

Enviat per: Jordi | 3 Abril, 2016

La muntanya daurada

golden_mountain_2560x1440

I vaig veure rius de plata, i les seves ones cadencioses eren reflex de la meva vida, jo m’hi balancejava a sobre mentre un airet de color daurat provinent de ponent em refrescava el clatell i em recordava qui era jo.  De sobte, em van venir ganes de riure.  “Quanta formalitat”, vaig pensar.  I vaig desitjar no tenir cap branca al meu abast per agafar-m’hi, però en tenia una.  Balancejant-m’hi, seguia rient, rient com mai ho havia fet.  I totes les meves sensacions, presents , passades i futures, s’ajuntaven en una de sola, que s’estava formant allà mateix mentre jo feia el mico: una bola d’odi, vergonya, misèria, sí, però també joia, alegria, esperança.  Vaig xutar-la tan lluny com vaig poder i es va allunyar amunt, ben amunt per, després de mantenir-se durant uns segons a l’aire, caure tot seguit i recordar-me que no importava qui creia que era jo ni on em trobava, sinó que l’únic veritablement important era ella, aquella bola plena de mi que, per sempre més (ara ho sabia del cert), flotaria a l’aire per indicar-me el camí i també per fer-me de boia i assenyalar-me en tot moment el lloc on em trobava i, més important encara, el perquè.  Llavors, vaig començar a caminar per sobre el líquid, que ara era daurat, i la textura no era d’aigua, era de quelcom més dens, com oli però no lliscava.  I endinsant-me dins d’aquell riu de líquid amniòtic vaig arribar fins a una muntanya.  No en veia la cima, però sabia del cert que en tenia i que jo podia arribar-hi i que estava allà per a mi, és a dir, que el repte era indefugible.  Vaig, doncs, agafar-me a ella amb mans i peus per començar l’escalada que m’havia de dur al meu destí definitiu.  Els núvols es van moure com per deixar-me entendre que el meu moviment també era el seu i que un avanç meu corresponia al seu.  La bellesa m’aclaparava però no podia entretenir-me ni pensar-hi gaire, en ella, només importava la pujada, sempre la pujada.

Quan vaig arribar al cim, als meus peus, un munt de lletres desendreçades.  “Que imbècil he estat”, vaig tornar a rumiar.  L’entrellat estava en el camí.

Enviat per: Jordi | 7 Març, 2016

Aquells llunyans erms, va dir

219

Avui he conegut una noia que duia tatuat el nom de Déu al braç.  Enteneu-me, no sóc pas cap entès en religió, però és que ella mateixa així li ho ha dit al senyor del costat que es mirava el gravat amb ulls encuriosits.  Era en aquelles hores matineres en què el metro va atapeït de gent i hom té tendència a passejar els ulls per la fauna del vagó en estat de mitja somnolència, com era el meu cas.  Jo he fet veure que no m’adonava de res i, acte seguit, he tornat a aclucar els ulls intentant que, aquest cop, els somnis fossin millors, però em temo, oh maledicció divina, que no ho he aconseguit.  A la següent parada ha pujat un captaire que ha començat a proclamar als quatre vents que Déu no existeix.  Renegava de tots i de tothom al·legant que, d’existir, mai hauria permès la vida tan miserable que duia.  La noia se l’ha mirat, però no ha dit res.  En realitat, tot és subjectiu, he pensat.  Perquè la impressió que m’oferia aquell tipus tampoc era la d’algú totalment caigut en desgràcia; amb problemes, sí (com tots), però no semblava que hagués arribat a copsar l’abisme.  No pas com jo.   En aquell moment, no he pogut més i m’he aixecat del seient amb un impuls diví, m’he tret el bloc de notes de la butxaca i li he tirat a la cara tot pretextant que, si el que deia era cert, al menys que ho posés per escrit, com acostumo a fer jo.  El metro s’ha aturat i he baixat, tot i que no era la meva parada, content d’haver aconseguit un altre deixeble per a la causa, m’he dit, ha xiuxiuejat ella.  Però un cop el vagó ha desaparegut, empassat per la foscor del túnel, em temo que potser, altra vegada, tot han estat imaginacions —o si més no, deformacions— meves.  Sigui com sigui, ara m’he quedat sense bloc de notes.  M’adono que encara em queda molt per fer el cim i que tot és un immens desastre adornat amb sanefa.  Però, fins i tot a través de la desgràcia, he sentit com ella anava repetint en una lletania: “Faig peu en els llunyans erms de la meva ànima desagraïda”.  I jo també, maca, he pensat.

Enviat per: Jordi | 13 gener, 2016

La proporció del fracàs

desert-5

Em vaig dividir en tres.  En una vida, vivia feliç a ciutat amb dona i fills.  En una altra, nedava contracorrent però mai arribava a donar la puntada de peu definitiva que calia per girar cua.  En la que ara està a punt de finir, estic amb un desert de sorra als ulls i un sol al davant, entre miratges que em fan creure en reflexos difuminats i pous inexistents.  Aquest sóc jo, ara, Abdul Al-Khazim, marabut de la tribu dels Janzhim del nord, i aquí estic, assegut aquí vora la cova amb espurnes titil·lants al voltant.  Transcric els meus darrers vestigis de vida perquè quedi constància de qui no he estat i del que no he viscut, engrunes per tastar que tenen destí, dos destins.  El meu túmul jau a les afores del poble, preparat des de fa molts anys, i d’aquí molt poc donaré sentit a la pedra vella i als mots críptics que un artista desconegut va estampar-hi a sobre.  Per a mi?  No, per salvaguardar l’honor de tot un poble i qui sap si el de tota una nació d’homes del desert.  L’aigua és el bé més preuat, ho sé, sempre ho han dit els savis, però és ara que entenc la veritable lliçó.  L’oasi només apareix quan els ulls del viatger estan preparats per a veure’l.  Naturalment.  Per això hi ha paratges només destinats per a uns quants escollits, on tothom hi va però només uns pocs els troben.  En qualsevol cas, ara res de tot això importa.  Quan desaparegui el meu darrer alè, fixeu-vos-hi bé, qui sap, potser trobeu dins ell bons auguris pels vostres fills.  Que les fulles de palmera cloguin la funció, doncs; que les plomes de gall dindi acariciïn el rostre d’aquell qui, a hores d’ara, segueix sense creure’s res del que li dicten els ulls.  Que els grans de sorra minúsculs acabin de caure i tapin el sot.  Per ara, he acabat aquí, però continuaré.

Enviat per: Jordi | 16 Novembre, 2015

Forget Abigail

El poeta s’aclareix la gola.  S’acaricia la barba en un gest que delata a les clares el seu nerviosisme.  Amb un dit tímid, corre un centímetre la cortina, però les bombetes enceses a peu d’escenari l’enlluernen i no veu gairebé res.  Tot i així, sap que la sala està plena.  El silenci és esgarrifós, paralitzant.  Empassa saliva per quarta vegada.  Ara ja no hi ha volta enrere.  Ja està allí, a tocar de l’escenari, però la seva ment segueix amb el rum-rum habitual: li va repetint que tot allò serà un desastre.  Ell procura no escoltar-se-la.  Sigui com sigui, ha de tirar pel dret, es diu.  Surt a escena.

El silenci de mort només és trencat per les seves passes i pel cruixir dels taulons de fusta del terra a mesura que els va trepitjant.  Es col·loca davant del micròfon, el pica lleugerament amb un dit.  Amb parsimònia mal dissimulada, es treu el paper de la butxaca i, mentre el desplega, s’adona del lleuger tremolor de la mà.  Ja passarà.  Comença a recitar.

A meitat de la segona estrofa, pensa que no n’hi havia per tant.  La veu flueix i les síl·labes van desfilant una rere l’altre de manera compassada, sense escalabornar-se.  De sobte, el renou d’una cadira arrossegant-se i una silueta que pren forma dins la foscor i després desapareix.  Algú acaba de marxar de la sala.  La llum impedeix veure qui és.  I si és ella?  El dubte penetra dins la seva ment.  Perquè si és ella, ja no cal seguir amb la comèdia.  El poema l’ha escrit per ella, pensant en ella i amb la idea que ella se l’escolti, però si no hi és, quina mena de sentit té, tot plegat?  Igualment, ara ja és allí, davant del públic, i ha de continuar.  Intenta esbandir els pensaments foscs, ara toca estar centrat i recitar.  O intentar-ho.

Sisena estrofa.  La persona que ha marxat abans, fos qui fos, no ha tornat.  El tremolor torna a aparèixer a la mà.  Segueix llegint però els incòmodes núvols d’idees funestes s’ajunten.  Però això, ella no ho faria, oi?  Encara que el poema sigui molt dolent, al menys per respecte es quedaria a la sala, veritat?  S’embarbussa a la tercera línia, entre “desassossec” i “del teu cos”.

Novena estrofa.  Li ha semblat que algú del públic reia.  Mare de Déu, si estic aquí a dalt buidant la meva ànima, imbècils!  Comença a perdre el control del poema, els finals de les frases s’ajunten amb els començaments de la següent.  També ha notat un lleu tartamudeig al final de dos hemistiquis.  De bon grat tornaria corrents al camerino a plorar pel lamentable espectacle que està oferint, però ha d’acabar.  Ara tot es revela com una idea pèssima.  Mai s’hauria d’haver ofert a recitar davant d’un auditori.  Fins ara, les parets de l’habitació havien estat l’únic públic.  Però és que, clar, aquesta nit ella hi seria.

Dotzena estrofa.  En queden dues més, però són dues muntanyes infranquejables.  El recital ja ha perdut tot significat.  No es veu amb cor de continuar.  Acaba la frase del vers (que irònicament finalitza amb “l’apoteosi dels teus malucs”) i deixa de recitar.  Amolla el paper, que cau a terra; el braç li penja, mort.  El poema, doncs, roman inacabat, sense la tretzena i, sobretot, la catorzena i definitiva estrofa, la que dóna sentit a tot plegat.  S’eixuga la humitat dels ulls amb el dors de la mà.  Només vol perdre’s dins d’un sot per no tornar mai més dalt d’un escenari.  Gira la mirada vers la cortina del darrere, d’un color vermell horrible, i marxa capcot, amb una opressió al pit i un nus a la gola.  És hora d’abandonar els somnis sobre la poesia i tornar al despatx d’on no hauria d’haver sortit mai.  Se’n va arrossegant els peus, les espatlles caigudes, s’entrebanca amb ell mateix, desapareix d’escena, entra al camerino, tanca la porta per desaparèixer del món.

Davant una demostració de sentiments tan sincera, la gent s’aixeca i aplaudeix entusiasmada.

Enviat per: Jordi | 25 Octubre, 2015

Mal a (la) memòria

old-clock-1

Tinc un despertador que si no l’atures sona cada nou minuts.  La meva ment deu tenir alguna mena de mecanisme semblant perquè, també de manera automàtica, cada nou minuts oblido les coses.  Bé, no és una xifra ineludible, a vegades són deu, a vegades trenta, a vegades hora i mitja —en el millor dels casos m’ha arribat a succeir a les dues hores— però el cas és que oblido les coses i no puc parlar de malastrugança o d’alguna mena de profecia índia d’un poble extingit que algú m’ha llençat a sobre.  No.  Simplement és així i punt.  Al menys, això és el que s’han cansat de repetir-me els metges, que no busqui motius.  Per això, ja fa temps que vaig renunciar a trobar cura a la meves estranyes reaccions sinàptiques, així que intento portar el tema de la millor manera possible.  És clar que també he de dir-vos que no és que ho oblidi tot com si fos un dvd regravable, no, alguna cosa sempre queda, en forma de sentiment enterrat, imatge que no sé si recordo o he somiat, etc., i cada cop que em passa experimento una mena de buidor, com si un tel blanc em caigués a sobre o jo mateix em convertís en un, no ho sé.  Al instant, sé perfectament que he oblidat alguna cosa, però mai se quina.  M’ho indica la sensació d’amputació.  Al principi donava voltes i voltes dins el cap per tal de recórrer totes les cambres secretes i mnemotècniques que aquest conté, però mai he aconseguit desfer-me de la sensació.  Però si avui em molesto a posar les meves reflexions per escrit (i ja porto deu minuts, val més que m’afanyi) és perquè no vull oblidar el què m’acaba de succeir fa un moment.  El record ha perdut força però crec que encara en conservo una bona part, si més no els matisos principals.  I és que avui, ella m’ha deixat.  M’ha dit que marxava amb un altre que la feia riure més que jo, que l’omplia de felicitat més que jo, que la feia créixer més que jo.  Etcètera.  Ara m’agradaria poder asseverar que la relació ha estat plena i fructífera per a ambdós però, sincerament, no ho recordo i, per ella, si ha pres aquesta decisió és obvi que no ha estat així.  De fet, no sé ni on ens vem conèixer.  Una sèrie de fotografies plegats atesten irrefutables vivències comunes i puc afirmar, amb total rotunditat, que m’ha dolgut molt el seu breu però punyent discurs.  S’ha endut tots els objectes-records de la convivència comuna, que jo ja no tindré mai més i que ella, al menys pel que ha dit, tampoc recorrerà en els moments de nostàlgia.  En qualsevol cas, el que vull és convertir aquesta quartilla que ara estic acabant en un tros de cor trencat.  Un més.  Així el podré desar junt amb els altres —però dels quals, sortosament, no en recordo les circumstàncies— i algun dia els enganxaré tots i i recompondré el cor sencer i la meva buidor desapareixerà.  Mentrestant, seguiré…  Què dius?  Què vol dir, que no m’has deixat?  L’amnèsic imaginari ho seràs tu, guapa!  Fuig, no vull veure’t mai més!  El meu collage val mil vegades més que tu i les teves punyeteres mentides!

Enviat per: Jordi | 11 Setembre, 2015

El gat pentinat

Tot és igual, cada dia el mateix.

Cada dia el mateix, tot és igual.

Encara que canviï l’ordre, tot segueix sent refotudament igual.

RUTINA és un mot provinent del francès routine, que ve de route, és a dir, de camí.

Camí cap a on?  Sempre cap al mateix lloc, entenc, perquè si no, no tindria sentit la paraula.  Així doncs, rutina vol dir fer cada dia el mateix camí.  I què puc fer si el camí de demà serà el mateix que el d’avui i jo no vull que ho sigui?  Anem a pams.  Disposem, en aquest cas, de sis elements.  Sis lletres ben definides i inamovibles.  I si provo a canviar-les d’ordre tot jugant amb elles per tal d’obtenir un resultat diferent?  Podria obtenir RUTA.  Sona bé, interessant, promet aventures, però també camí; una altra vegada.  Res, no interessa, fora.  A veure, també tenim TRUÀ.  Està bé, dóna un aire canalla, ve a dir que pots fer el mateix camí cada dia però amb un actitud diferent que no comporta una malícia excessiva, ja m’està bé.  Ah, i també podem obtenir RUïNA, però aquesta no la vull!  Quants resultats!  Em diversifico massa!  Tan aviat puc pensar que sóc una ruïna, com un truà, com que tinc una ruta molt interessant per escometre!  No sé cap a on tirar,  ara estic pitjor que abans!  Déu meu!

I…

I a vegades tot és molt més senzill del què ens pensem.  A vegades n’hi ha prou amb un petit detall.  O un petit afegitó per a trencar-nos els esquemes i aprendre a veure les coses d’una altra manera, amb uns nous ulls, o amb una nova graduació de la vista, una diòptria que desconeixíem que teníem.  Perquè amb una nova lletra a l’equació tenim UNITARI.  O sigui, que sóc un amb les meves cabòries.  Ai, em temo que això vol dir que no hi ha escapatòria!

Enviat per: Jordi | 1 Agost, 2015

Cap imbècil al despatx

Hola.  Em dic Nicolau —bé, no és el meu nom real, però si seguiu llegint veureu perquè no us puc donar l’autèntic— i el meu cap és un imbècil.  Sí, la sentència és molt recurrent, ho sé, i segur que l’haureu sentida multitud de vegades en boca de coneguts o fins i tot de desconeguts que us heu creuat pel carrer o al metro, per exemple, però creieu-me, amagada entre les lletres que conformen la frase (fins i tot també en els espais en buit) hi ha molt més que una simple indignació laboral de pa sucat amb oli.

Veureu, jo treballava en una oficina d’atenció al públic i, bàsicament, la meva feina consistia en atendre consultes, més o menys encertades, més o menys empipadores, i val, reconec que no era cap joia en aquesta tasca i segur que més d’un client sortia pensant que jo era un malcarat.  Si és així, no m’importa; no és pas en aquest lloc on estic destinat a sentir-me realitzat.

Però aquest home, el meu cap el nom del qual em nego a revelar per no embrutar-me els llavis, un dia va convocar-me al seu despatx per dir-me que no estava satisfet amb la meva feina.  Segons deia, jo em mostrava massa apàtic, i cert és reconèixer que tenia part de raó, però jo ja sabia, igual que ell, que el veritable motiu de l’esbroncada no era aquest: era per mor de la seva filla.  En una feina com la meva només s’hi accedeix després de passar un reguitzell de psicotècnics, un fotimer d’entrevistes i un examen amb un temari de cal Déu.  Doncs la nena del papa va entrar-hi directa, sense proves ni res.  Jo, igual que els meus companys, no vaig protestar, però tinc la mala fortuna que la meva cara revela de seguida els estats d’ànim.  Per tant, la meva fesomia pagava cada cop que em creuava amb el pare pels passadissos i era obvi que jo desaprovava tant la incorporació de la nena com la vista grossa que havia fet son pare.  I a més, la joveneta era tota una joia: la primera setmana va llençar a la brossa uns documents importantíssims; la segona va calar foc a un arxivador per no apagar bé la burilla; al mes va confessar que s’havia endut a casa disset paquets de folis per la companya de pis que els necessitava per vés a saber què.  Per tant, tornant al despatx, el seu pare, tot un perepunyetes, tip de les meves mirades de reüll i dels meus migs somriures (conseqüència ambdós gestos de la ironia que acostuma a supurar-me del cos) va dir-me, després d’esbroncar-me molt, que m’acomiadava.  Jo em vaig indignar i vaig al·legar que no hi havia cap motiu objectiu per fotre’m fora, i ell no va voler reconèixer-ho, però aquell llavi mig tort i aquella cara de toia indicaven que em donava la raó però era igual perquè manava ell i, en teoria no però a la pràctica sí, es feien sempre els seus dictats sense necessitat de donar més explicacions.  Però el pitjor de tot va ser que fins i tot per a comunicar-me aquest missatge, va estar-s’hi ben bé unes dues hores.  Això no ho suporto: aguantar els seus discursos farcits d’ell mateix durant hores i hores.  Porto massa anys fent-ho.  I aquí ja en vaig tenir prou.

I aquesta és la història.  Potser penseu que tot són exageracions i que no n’hi ha per tant, però no és així, i per acabar de convèncer-vos de la ignomínia que he sofert durant tants anys, li cedeixo la paraula a ell.

Sí, tot el que ha dit en Nicolau és cert.  Sóc un imbècil i no tinc cap mena d’esdevenidor a la vida, però això no és res negatiu sempre i quan sàpigues moure’t bé pels cercles adequats i jo això sempre ho he sabut fer, és un art que domino.  A la facultat vaig aconseguir aprovar dues assignatures perquè vaig treballar-me a la professora, una senyora a punt de jubilar-se que necessitava més amor que alumnes aplicats a l’aula.  A l’hora de buscar feina per primer cop, tot i ser un perfecte inútil, em presentava a les oposicions que no volia ningú per tal que em donessin la plaça al ser l’únic candidat.  I així vaig aconseguir una feina que ni m’interessava ni estava prou preparat per fer bé, però m’era igual perquè el què volia era entrar dins la institució i, un cop a dintre, vaig manegar-m’ho per ascendir i ascendir fins arribar a dalt de tot: per això sóc el director d’una corporació tan important, perquè no tinc miraments ni talent però sí contactes.  I la meva principal regla és no tocar mai res, tot funciona sol, i si no ho fa, la culpa és dels de baix.  És aquesta una sentència que sempre deixo anar a totes les reunions, així de BO sóc (i a més, sé parlar amb majúscules; què?, com us heu quedat?).  De tota manera, després de tota la meva brillant trajectòria en aquesta casa, us anuncio que he presentat la renúncia.  No, no és que hagi deixat de creure en mi mateix o en les meves capacitats, ni tampoc és que pensi que va essent hora d’un relleu generacional, ni tan sols d’un canvi en la meva vida.  El que veritablement succeeix és que la corda estreny massa.  I no és cap cony de metàfora.  Parlo de la corda que em manté lligat a la cadira.  Ja fa setmanes que en Nicolau em va obligar a punta de pistola a gravar aquest missatge i em va deixar aquí, mort de gana i de set, i ja començo a perdre el coneixement i no sé si el tornaré a recuperar.  Però això no és el pitjor de tot.  El pitjor de tot és haver de sentir les meves pròpies paraules una vegada i una altra en aquest magnetòfon de sobre la taula.  Estic fart d’escoltar-me a mi mateix i només vull morir-me.

Sí, tot el que ha dit en Nicolau és cert.  Sóc un imbècil…

Older Posts »

Categories

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.