Enviat per: Jordi | 5 Setembre, 2018

Daredevil al segle XXI

pt3yzg

Heus ací un breu estudi dels darrers guionistes que han teixit les històries del superheroi cec (el meu preferit, d’altra banda).

Brian Michael Bendis (2001-2006)

En un gir agosarat i magistral, en plena baralla amb els pinxos del barri, Daredevil perd els papers i, víctima d’un atac nerviós, es lleva la màscara, revelant a tothom la seva veritable identitat.  Amb aquest incident com a eix central, començaran quinze anys de meravelloses històries que pivotaran, en major o menor mesura, sobre ell.  Bendis realitza la 2a millor etapa de la història del personatge després de la de Frank Miller als anys 80.

Ed Brubaker (2006-2009)

Tot i que no li treu gaire suc al tema de la identitat secreta desvetllada i decideix anar per d’altres viaranys, les seves històries tenen un regust de gènere negre que li escau molt bé al personatge, al qual és cert que el guionista no li acaba de trobar el to del tot, ja que en les seves mans Daredevil es converteix en un amargat sense motiu, només per continuar així amb el to obscur de les històries anteriors, on sí tenia sentit aquesta actitud.  Malgrat tot, la seva etapa no desmereix i resulta francament bona.

Andy Diggle (2009-2011)

Un desastre.  Probablement per designis editorials, col·loca a Daredevil en un esdeveniment d’aquells on surten tots els personatges de l’editorial, el fa tornar malvat (amb explicació màgica, naturalment: no era ell, estava posseït) i deixa la col·lecció baldada i mig morta després de tan sols dotze números, amb la qual cosa resulta inevitable un rentat de cara a la sèrie de dalt a baix.

Mark Waid (2011-2015)

El renovador del personatge, perquè ara sí que en calia un, i dels bons.  No només continua amb el fil de la identitat secreta desvetllada, sinó que va més enllà i fa que el personatge acabi assumint que tothom sap qui és i, a més, ell mateix se’n fot.  Diem adéu al drama i encetem un to optimista i colorit que, gràcies a l’habilitat de Waid, no desentona gens amb el passat fosc del personatge: com si hagués pres consciència del seu dolor i hagués decidit ignorar-lo per tal de seguir endavant.  Potser a la part final de la seva etapa, l’autor va massa lluny amb un Daredevil absolutament desfermat que va desvetllant la seva identitat a tort i a dret de manera inexplicable, la qual cosa resulta un bon merder per al proper guionista.

Charles Soule (2016-act.)

I és que, clar, a un superheroi sense identitat secreta tot són problemes, això ho sap qualsevol lector del gènere.  Soule fa entrar en raó el personatge: res d’anar esbombant per tot arreu qui s’amaga rere la màscara.  Però, com recuperem la identitat secreta i reiniciem la sèrie perquè s’assembli a la de Netflix, que és del què es tracta?  Doncs utilitzem la màgia, el mefistazo, que sempre és més senzill que no pas trencar-se el cap sargint bones històries.  En fi.  De tota manera, només cinc guionistes en divuit anys és un exemple de fiabilitat i confiança per part de l’editorial, encara que servidor no cregui gaire en l’actual equip creatiu i desitgi que el canviïn l’abans possible.

Anuncis
Enviat per: Jordi | 18 Juliol, 2018

Boira

mist-770x578

El tel que tenia davant dels ulls no em deixava veure la roureda, la qual cosa hauria estat símptoma inequívoc de salvació, i hagués desitjat una soca, un grup de matolls on encabir-m’hi al darrere com rata mesquera per tal de romandre invisible a la implacable gola de la maldat, però em vaig haver de conformar i seguir avançant a les palpentes amb l’esperança vana de deixar enrere per sempre més allò que em perseguia i que en estirar-me a terra en un gest debades, va acabar per encalçar-me.  El cor, d’haver-lo notat encara, m’hauria bategat de manera tan potent que hauria temut que les palpitacions em rebentessin els ossos i, en un nou gest inútil, m’hauria posat la mà dreta sobre la pitrera per tal de deturar-les sense parar esment ni en l’absurditat del gest ni en la de l’objectiu que volia assolir.  Però tot això no estava succeint, era conscient de la trampa: una espurna d’imaginació romanent em traïa, la transformació ja havia començat.  Volia suar, tal volta cridar (abans podia fer ambdues accions), però eren desigs fugissers que desaparegueren tan ràpid com havien vingut.  El vent seguia bufant i les branques dels arbres ondulants semblava que volguessin assotar-me, que anhelessin colpejar als agosarats que passaven pel prat en aquella hora tan tardana i immutable.  Em dolia la clepsa, potser perquè era la darrera part del cos per conquerir, i per un segon vaig enyorar absurdament tornar a tenir els cabells esbullats com antuvi, pessigollant-me el front, una sensació que em causava delit.  Dins la nit sense lluna vaig esperar el meu destí acotat en posició fetal, amb el cap entre els genolls, la darrera postura abans de desaparèixer dins la boira.

Enviat per: Jordi | 15 Juny, 2018

Vull entendre-ho tot abans de moure’m de lloc

couch-potato-netflix-470x3102x

La primera vegada que vaig escoltar la fatal noticia a la tele no vaig relacionar-la amb res, ni tan sols amb la meva postura relaxada.  Un sisme de grau 7 —bastant elevat, es veu— en una remota població japonesa de la qual mai n’havia sentit parlar, havia causat veritables estralls.  De fet, recordo la notícia, bàsicament, perquè sortia un paio corrents dins una oficina que tenia una retirada amb un antic company de facultat i vaig pensar que si en comptes del japonès fos en Siscu qui s’hagués trobat en tal situació, jo hauria rigut molt, perquè sempre fèiem broma amb ell de qualsevol tema.  Llavors la ment em va retrocedir una setmana, just en el moment en què després de fer l’amor amb l’Íngrid vam sentir una forta explosió per la balconada i recordo que en aquell moment em va passar pel cap (de manera fugissera, ho reconec, només un tel d’idea) que a veure si el nostre guirigall havia provocat la detonació, que resulta que va ser la d’una bombona de butà.  Però clar, si així fos, i la nostra energia provocava estrèpits (ho dic en passat, ara estic escarxofat al sofà, ella ja fa dies que no hi és), a que ve això d’ara de l’incident japonès?  Bé és cert que porto hores pensant en ella.  Potser amb la ment ja n’hi ha prou per provocar desastres a l’altra punta de món?  Sí, de ben segur que es tracta d’això, d’energia mental, d’una mena de relació causa-efecte amb la proverbial papallona que deu estar ara sobrevolant la meva calba.  I ara, doncs, què fer?

I després d’aquesta conclusió de pa sucat amb oli, engego a la merda la boja teoria i ara n’elucubraré una de nova per continuar passant la tarda rodejat d’explosions televisives, ensulsiades internes i algun que altre cop de martell que vés a saber d’on ve.  El que sigui per mantenir el cap ocupat.

Enviat per: Jordi | 28 Abril, 2018

Un dia normal a l’Acadèmia

1984movie-640x480

Ara trieu una data cabdal en la vostra vida, per exemple la Nit de Reis.  I no em refereixo a un dia puntual on succeís algun fet que us marqués l’existència, no, em refereixo a un dia, el mateix any rere any, que signifiqui alguna cosa especial per a vosaltres, que sigui un jorn que us remogui la memòria i les entranyes, una data que digui més de vosaltres mateixos que no pas la resta de dies de la resta d’anys.

Doncs, tornant a l’exemple proposat, escollim la Nit de Reis.  Ara agafeu paper i llapis.  No, no cal que sigui nou, pot ser en brut, i doblegueu-lo en tantes parts com pugueu.  Ara, amb el llapis, feu-hi un forat que travessi tot el paper, que representarà el nostre dia escollit, i ara desplegueu el full de manera que pugueu veure-hi multitud de forats.  Ho teniu?  Molt bé, ara uniu-los tots amb una línia dibuixada i aquesta és la perfecta representació gràfica de la vostra vida: una línia imaginaria que va amunt i avall, amb giragonses vàries, però que sempre passa per una sèrie ineludible de punts a l’espai-temps que, en realitat, es tracta sempre del mateix.  Us adoneu de totes les ramificacions que d’aquesta unió es deriven?  I (això va pels més veterans) si en comptes de fer-ho amb X punts ho haguéssim fet amb tants punts com anys teniu de vida?  Sou capaços de capir els resultats, les implicacions, de tot plegat?  Doncs aquí volia arribar, aquesta és la lliçó d’avui.

Ara que us he ben marejat, passem al següent punt de la xerrada/ensinistrament.  Ara ja sabem que la nostra vida pivota sobre la repetició d’un dia en concret, sempre el mateix, i respecte el què succeeixi (o no) durant aquest dia en dependrà la vostra vida la resta de l’any, al menys fins que torni a arribar el mateix jorn un any més tard.  I si ara canviéssim el dia escollit?  Us adoneu que això canviaria la vostra existència per complet?  Anem a comprovar-ho amb un cas concret.  A veure, tu!

—Sí, senyor?

—Quin dia has escollit a l’exercici?

—El 21 d’octubre.

—Per quin motiu?

—Perquè és el dia que vaig entrar a l’Acadèmia.

—Està molt bé, però millor escollir un dia de la teva infantesa, que tingui més recorregut.

—Vaig entrar aquí amb sis anys, senyor.

—Pots mentir-me tranquil·lament, no hi haurà conseqüències.

—Doncs en aquest cas el 3 de març.

—Per?

—Perquè aquell va ser el dia en què van expulsar-me del col·legi i, tot i que ben petit, ja vaig entendre que alguna cosa dins meu es trencava i que ja no hi hauria manera de tornar-la a muntar mai més.

—Perfecte, ho has entès tot.  Un altre.  A veure, tu!

Enviat per: Jordi | 19 Març, 2018

Amb ira, llibertat

What-is-the-Jail-Booking-Process

—Tu creus que algun dia sortirem d’aquí?

L’Oriol, cara d’ensopit, uniforme monocrom, es va mirar d’esma en Joaquim (cara monocrom, uniforme ensopit) i va pensar per un moment en esquivar la conversa que l’altre li mantenia amb la mirada, abans perduda mur enllà on lluïa un inabastable cel blau, però a la fi claudicà i li seguí la veta, tot i que amb una certa desgana lacònica.

—Algun dia, segur que sí.

Era l’hora d’esbarjo i tots els presoners, embotits dins les seves vestimentes taronges, estaven en el pati de la presó, alguns en rotllanes xerrant, d’altres jugant a bàsquet amb una pilota mig desinflada que estavellaven contra una cistella rovellada sense xarxes.

—Queda molt per tornar a dins? —va tornar-hi en Joaquim, que tenia ganes de fer-la petar.

—Uns dos minuts —respongué l’Oriol de mala gana, perquè aquells comentaris li recordaven la clausura que durant lleus segons havia aconseguit oblidar.  Tot i així, va aprofitar també per desfogar-se: —Quin mal cap, el meu!  Si no hagués firmat allò, ara no estaria aquí.  Al final, aquell paper va ser la meva perdició.

—Va home, no et culpis.  Tots estem aquí per algun motiu o altri.  Jo, per fer-li cas al sogre.  Però és que si no li’n feia, la dona em demanava el divorci.  A casa seva funcionen com una banda: o estàs amb ells o contra ells.  No tenia opció, ja m’entens.

I van esclafir a riure amb la complicitat dels que comparteixen penúries.  De cop i volta, la sirena va sonar i tothom sabia què havia de fer.  Els presoners es van començar a posar en filera i anaven entrant a l’edifici davant l’atenta mirada dels guardians.  L’Oriol i en Joaquim van romandre palplantats sense moure’s de lloc, escurant, esgarrapant amb ànsia, els darrers segons de llibertat.

—Jo no vull tornar dintre.  M’estimo més seguir mirant aquest cel tan blau i ample.  Has vist aquells ocells?  Crec que són caderneres.

—Vols dir que no són merles?  Em penso que ara n’és època.

—Els dos estaquirots d’allà, volen fer el favor de venir? —La frase va vessar d’un altaveu subjectat per una mà ferma i rude que pertanyia al braç d’un guardià.

—Ja va! —protesta l’Oriol, mentre en Joaquim clou els ulls en senyal d’impotència.

—Casum dena!  No sé perquè vaig agafar la feina de guardià!  M’haurien d’haver explicat tots els ets i uts, abans de signar el contracte tan alegrement.  No sabia que em passaria aquí tancat hores i hores!  Jo i la meva maleïda manera de fer les coses sense pensar!

—I jo no hauria d’haver deixat que el sogre em col·loqués sense abans preguntar de què era la feina.  Si no hagués estat per la dona…

Van començar a arrossegar els peus sobre la sorra, però els seus pensaments de llibertat seguien suspesos sobre la instal·lació, albirant un futur esplendorós ple de prats verds i núvols de cotó fluix com a l’escriptori del Windows.

—Va vinga, romancers! —els hi va etzibar el company, amb qui havien compartit no fa gaire nombroses hores de diversió.  L’Oriol va fer el gest automàtic de col·locar-se bé la gorra, però va oblidar-se que ara, ja no en duia.

—Es clar que…  Si no hagués fet el desfalc imitant la firma del director de la presó, igual encara seguiria treballant de guardià, que no era tan fotut com això.

—I si jo no hagués escoltat els cants de sirena de la muller i son pare per passar-me al costat fosc i participar en el robatori del furgó, potser encara també seguiria treballant aquí dins com abans.

—Quins collons el jutge, enviar-nos a la mateixa presó d’on érem guardians.

—Un malparit, aquest tio.  Ara diuen que ha engarjolat a uns polítics.

En Joaquim es va col·locar al costat de l’Oriol i com en una mena de ritual ancestral, van dirigir la mirada cap amunt, cap al cel blau ple de caderneres o de merles, però en qualsevol cas, aus volant alegres.  I no se’n van adonar, però les dues mirades van anar més enllà de les petges dels avions i es van perdre dins l’infinit fins a construir un anhel de llibertat.

Anhel que, ara per ara, era massa llunyà.

Enviat per: Jordi | 24 febrer, 2018

Falta d’interès

1-9Sbkhl5Q00OE5v2fZd8ukw

Avui he obert un dipòsit bancari a plaç fix, a un any vista.  És a dir, que d’aquí a un any exacte recuperaré la meva inversió juntament amb una quota extra d’interessos.  O sigui, tindré més diners que avui.  I això m’ha fet pensar en el temps que vam passar plegats.  Potser, egoistament, també esperava un retorn amb interessos, però no va ser així, més aviat em va quedar la sensació d’anar abocant monedes en un pou sense fons i, en voler recollir-les amb la galleda, adonar-me’n que no hi havia prou corda.  Jo ingressava i ingressava una quantitat variable cada mes (primer bastant gran però cada vegada menys, ho reconec) que mai va regressar.  I quan vaig voler recuperar la inversió inicial, resulta que no vaig poder perquè el banc (sic) se l’havia gastada tota en una altre operació financera que havia considerat molt més interessant i productiva que no pas la meva.  Definitivament, amb tu vaig perdre tot l’interès.  També vaig tancar l’hipotètic compte corrent i, amb els minsos diners resultants, em vaig pagar un curs d’escriptura.

Enviat per: Jordi | 25 gener, 2018

La Marxa de Radetzky

“Les passejades començaren.  Els quinze minuts d’amor sobre l’herba tendra dels boscos de Viena, la ràpida i curta tempesta de les sangs.  La vesprada en la crepuscular claror de les llotges de l’Òpera, darrere els cortinatges.  Els acaronaments, prou coneguts i malgrat això sempre sorprenents, que la carn experimentada i inconscient no deixava d’esperar.  Les oïdes coneixien la música que havien sentit sovint, però els ulls només recordaven fragments de les escenes, perquè la senyora Taussig sempre havia assistit a l’Òpera amb els cortinatges de la llotja correguts o amb els ulls tancats.  Les tendreses i manyagueries nascudes amb la música i confiades per l’orquestra a les mans de l’home, arribaven a la pell calentes i fredes alhora, com germanes conegudes de molt temps i sempre joves, regals que es rebien sovint, però s’oblidaven després i que només semblaven haver estat somiats.  Els restaurants silenciosos obrien les portes i començaven els sopars nocturns també silenciosos, pels angles del local on el vi que s’hi bevia semblava créixer, assaonat per l’amor que, allí a la penombra, lluïa sense parar.  I un moment o altre arribava el comiat.  Una darrera abraçada en plena tarda, sota l’advertència constant del rellotge de butxaca que feia sentir el tic-tac sobre la tauleta de nit, acompanyat i ja ple d’alegria pel següent encontre.  La pressa amb què corrien cap a l’estació i el darrer dels darrers petons al mateix marxapeu del tren i, encara, l’esperança, abandonada al darrer moment, de fer el viatge junts.”

Josep Roth (La Marxa de Radetzky, traducció de Joan Valls)

Enviat per: Jordi | 20 Desembre, 2017

Creure

chesssss-2078716

I va adonar-se’n del què en realitat li mancava.  Una cosa la buidor de la qual li provocava basques i li dolia, turment que l’enteranyinava en clara relació directa amb la pròpia indefinició incorpòria de la substància.  Que existia, però.  I a mesura que aquest sentiment tan pesant i llardós anava prenent cos i li cobria carn i ànima, al mateix temps també el notava fent-se més vidriós, punyent després, insofrible ara.  I llavors va entendre que no n’hi havia prou amb moure les peces en una direcció o altre només per a sortir-se’n del pas.

No.  Li faltaven les ganes de creure en el propi moviment.

Enviat per: Jordi | 26 Novembre, 2017

Combinació

Donaria al menys deu anys de la meva vida per obrir aquest pany.  Sí, potser penseu que ofereixo massa, però és que el contingut val molt la pena, en tinc la certesa absoluta.  Si portés la combinació anotada tot seria molt més fàcil, però no, me l’he hagut de deixar oblidada vés a saber on.  Clar que fa massa anys que m’hi dedico, a aquesta mena d’activitats, i encara no sóc tan vell com per oblidar com es peta un forrellat.  Vaig començar a l’ofici gairebé per accident, sense voler (ara no sé per què, em ve la meva vida al cap), i mai m’hagués imaginat que m’hi acabaria dedicant per sempre més.  I —ja em perdonareu la poca modèstia— el tema se’m dóna molt bé.  Estava al lloc adequat quan tocava i vaig ser l’únic dels que llavors érem que ho intentà i reeixí i així vaig passar a ser l’enveja de tothom.  La resta va ser bufar i fer ampolles, tots els moviments en pilot automàtic, tota la meva trajectòria en pilot automàtic.  La meva fama va començar a escampar-se per arreu i la gent de dalt, els que realment manen (ja m’enteneu), van començar a requerir els meus serveis, com en l’actual ocasió.  Però el cas és que ara no sé on he posat la combinació.  Estic segur que la duia en un paperet que vaig guardar-me a la butxaca.  Però quan?  I els pantalons, on són?

Enviat per: Jordi | 28 Octubre, 2017

Defensors de la llei i l’ordre

Mitja hora més tard, van arribar al lloc dels fets Sílvia i dos mossos d’esquadra, que no van trobar-hi res de l’altre món, però la situació que s’esdevingué quan el guàrdia de seguretat se’ls va abraonar a sobre xisclant: “Jo no he estat, ha estat el portuguès!”, els va fer pensar que, certament, potser sí que alguna en succeïa o, si més no, havia succeït, ja que el complex de culpabilitat que traspuava aquell home li va fer esbombar-ho tot; que si s’havia deixat subornar per pagar els estudis de la canalla, que si el portuguès li havia promès que ningú se n’assabentaria, que si un altre paio amb aspecte de detectiu tronat —que Sílvia va identificar de seguida— havia arribat més tard.  A la planta vint-i-set, els Mossos van trobar-hi un tauler d’escacs amb indicis d’una partida inconclusa, però, com que eren gent altament entrenada, no se’n van refiar ni un pèl, així que, per si un cas algú romania amagat dins l’armari arraconat, l’obriren tot esgrimint les porres al crit de “tothom de bocaterrosa!”, però la única cosa que els va obeir va ser el pal de fregar que d’allí en va sortir, caient a terra pel seu propi pes seguit de la làmpada de peu que l’agent va tombar per accident en recular, cosa que va provocar la maledicció del seu company, que no va rebre l’impacte de la susdita al cap de pur miracle.  Després de mig escorcollar l’habitació amb unes llambregades prou ràpides, acomiadaren Sílvia, qui va repetir-los la història del segrest, però només li pogueren dir que “si no hi ha proves, nosaltres no hi podem fer res”, davant la qual frase va optar per seure davant el tauler i algú (potser el segrestador?) ja vindria per acabar la partida.

(fragment que al final no va entrar dins la novel·la)

Older Posts »

Categories