Enviat per: Jordi | 15 Setembre, 2017

Cel gelós

fields-of-gold-19

—Tota aquesta extensió de terra que veus, fill, i que tant valores, d’aquí a uns anys ja no significarà res per a tu.

—Però com pot dir això, pare, si aquest mas, aquests prats, són la possessió més preuada de la família i me’ls estimo com si els hagués adquirit jo mateix?

—Perquè així és la vida, fill.

I, passats només tres anys, he de reconèixer que el pobre pare tenia tota la raó del món.  Jo ja no sóc el mateix d’abans i el que m’ha succeït des de llavors (i que ara no vull, ni puc recordar) m’ha transformat de tal manera, o així ho crec, que tot el què en aquell temps creia tan valuós, ara manca d’importància per a mi.  Altres interessos tinc i per aconseguir-los és necessari que renunciï al passat i em vengui les terres.  Però quelcom dins meu tiba cap enrere per mantenir-me lligat als records, i en el fons sé que m’hi trobaria bé, si hi anés, però a la vegada estaria renunciant al meu esdevenidor, que preveig brillant si tinc el valor suficient de seguir els passos que ara em toca emprendre.

—Tota aquesta extensió que veus, fill, abans era nostra, però ara no significa res.

—Sí, pare.

I el nen es va quedar en silenci, pensant que, de gran, el primer que faria seria recuperar les terres de la família fos com fos.

Anuncis

elescorpion3

El Escorpión són Aventures (així, amb majúscula) en la seva vessant de capa i espasa tipus pel·lícules clàssiques d’Errol Flynn o Burt Lancaster.  És una sèrie oberta d’onze volums fins el moment, ambientada a la Roma del segle XVIII, on un aventurer i el seu col·lega inseparable van a la recerca d’objectes mítics perduts, com ara les restes de la creu on va morir Sant Pere.  Un argument certament poc original, però que presenta uns personatges molt ben definits i una trama del tot entretinguda, que inclou duels a espasa, traïcions i venjances, fills bastards, equilibris sobre teulades i passions a dojo.  En fi, tot allò que hom demana a una història d’aquest tipus i en aquest sentit, el lector no es sentirà defraudat.  La gràcia del còmic, que beu directament del serial clàssic d’aventures de tota la vida com ara les novel·les de Dumas, rau en la història que el guionista belga Stephen Desberg narra amb pols ferm i que està magistralment dibuixada per l’italo-suís Enrico Marini, autor complet d’una altra gran sèrie com és Las águilas de Roma, també publicada per Norma.  El Escorpión va començar a publicar-se el 2001 i des de llavors, amb un ritme més o menys estable, encara continua.  En el volum desè es tanquen tots els fils oberts en els anteriors, però la sèrie no finalitza.  El que podria haver estat un final èpic que deixés la història tancada i ben amunt, és només un punt i seguit per preparar noves peripècies de la colla, i això, tot i que garanteix continuïtat, és una llàstima, perquè el cert és que els darrers números fluixegen i sembla que s’està estirant la sèrie més del necessari, probablement perquè les vendes (al menys a França/Bèlgica) deuen anar força bé, i és que ja se sap, la indústria mana, la qual cosa no treu que estem davant d’un còmic que proporciona molta estona de gaudi, sobretot en els primers volums.

Enviat per: Jordi | 20 Juny, 2017

El superdirector

superboss

El superdirector és algú que es va treure la plaça que ara ocupa el segle passat, quan les entrevistes de feina eren un simple tràmit i les proves es feien amb màquina d’escriure i paper carbó.  (El fet que no s’hi presentés cap altre candidat és irrellevant, ell és tan bo que l’hauria guanyada igual i ara ha convertit el departament en el seu cortijo particular.)  Òbviament, com que rau —i jau— a dalt de tot de la piràmide jeràrquica, no li cal rendir explicacions a ningú, allà a dintre, però si per alguna d’aquelles coses estranyes de les trobades corporatives es veu obligat a fer-ho, no hi ha problema: es limita a posar-se la medalla si un determinat tema ha anat bé, i si no, en dona les culpes als subordinats.  Seguint la màxima gattopardiana (ell és un home il·lustrat), de tant en tant li agrada canviar al personal de lloc de treball i de funcions, marejant-los bé perquè, en el fons, tot segueixi igual, o sigui, amb ell manant a dalt de tot però ara amb el personal empipat, aspecte que no és rellevant perquè, al ser un indicador que no apareix a les memòries anuals (aquelles que tanta fama li han proporcionat entre els amants del copy-paste), és una dada intranscendent.

El superdirector és algú que, si per alguna cosa es caracteritza, és per la seva empatia i el seu saber escoltar.  És capaç d’estar callat tota l’estona mentre li vas desgranant, una per una, totes les teves inquietuds al voltant de la feina.  Quan consideri que has acabat (nota: ho considerarà ell, no tu) farà un lleuger moviment de cap i t’acompanyarà a la sortida.  Literalment, perquè ja no caldrà que tornis més: estaràs despatxat.  Ara bé, si sempre li has donat o li dones la raó prescindint de les pròpies opinions, potser et salvis.

En una clara picada d’ullet a la cultura egípcia (va estudiar Història de l’art, ell), on més terrible que la mort era que el teu nom quedés esborrat per sempre més de la Història, quan el departament que dirigeix va guanyar un premi força important dins el sector, gràcies a la feina de dos treballadors concrets, va enviar un extens correu d’agraïment a tot el seu equip però, misteris ignots de la memòria, va obviar el nom d’aquestes dues persones perquè a hores d’ara ja no eren al departament (però sí dins l’empresa, havien demanat el trasllat).  Ara bé, en un clar exercici d’equilibri còsmic, va afegir a l’escrit el nom dels dos substituts, acabats d’aterrar i gens familiaritzats ni amb la feina ni amb el producte ni amb res (i van al·lucinar molt amb el reconeixement rebut), però què coi!, ara estaven allà i això és l’important.  El premi el va recollir ell solet i es va limitar a repetir, íntegre, el discurs que havia realitzat quinze anys enrere quan la secció va ser distingida amb el premi al millor avenir professional.

La van clavar de ple.

Enviat per: Jordi | 6 Mai, 2017

Iron fist, de Netflix

immortalironfist

Tot el que NO s’ha de fer en els inicis d’una sèrie televisiva si no vols que l’espectador en surti foragitat, és el que succeeix a Iron Fist.  Un protagonista poc definit, una trama que no sap cap a on va, personatges que canvien de personalitat per tal de fer avançar la història…  Una mica coneixedor del personatge com sóc, crec que el més complicat era trobar el to de la narració.  O sigui, tens de protagonista a un home que ha estat educat per monjos budistes d’una altra dimensió i que ha aconseguit tenir un puny de ferro després de lluitar contra un dragó.  Tal qual.  Llavors, com encabir això dins el to realista que caracteritza les sèries Marvel de Netflix?  Fins ara, se n’havien sortit: un advocat cec que es vesteix de diable i estomaca els dolents, una investigadora privada amb una minsa capacitat de vol (però el poder de Jessica Jones quasi ni apareix i quan ho fa no té cap tipus de rellevància ni en la trama ni en el combat final amb el maligne Home Porpra) i un home amb la pell a prova de bales, però també ho salven prou bé quan donen una explicació científica al fet.  Però un drac com el de la llegenda de Sant Jordi?  I una ciutat que apareix a la Terra cada X anys com una Brigadoon qualsevol?  Per mi, el pitjor error ha estat la indefinició.  Com que sembla que els guionistes es sentien incòmodes amb aquest punt de partida, potser el més assenyat hauria estat mencionar-lo de passada i no parlar-ne més per tal de no embolicar la troca.  Doncs no, el citen contínuament.  I hi havia opcions: tirar clarament pel camí fantàstic o fer que el drac i la ciutat màgica fossin metàfores o bé insinuar que el protagonista està com un llum.  No sé, en qualsevol cas, definir-se.  Però aquí tiren pel camí del mig sense optar per cap vessant en concret (o sigui: això és així, t’ho creus i punt), la qual cosa només fa que desconcertar tan als fans del gènere fantàstic com els del noir.  I ja no diguem els del còmic.

Segon punt.  En una sèrie de kung-fu, es suposa que el punt fort ha de ser precisament aquest, les lluites (igual que a les pel·lícules de Jackie Chan, que acostumen a ser dolentes però al menys hi ha un bon repartiment de mastegots amb autèntics especialistes del tema).  Doncs ni això.  La majoria són ridícules i mal filmades, amb els actors donant saltirons.  La única excepció és quan l’heroi s’enfronta a un rival embriac que no deixa anar l’ampolla ni per fotre bufetades.  Clar que tampoc ajuda gens la interpretació de l’actor protagonista, que representa a un budista expert en el control de les pròpies emocions i quasi sempre apareix descontrolat i fora de sí, desitjant matar el rival.  I la veu impostada de Batman de pa sucat amb oli que hi posa, ho acaba d’espatllar.  Cert és que els seus pitjors enemics no són els ninjes de La Mà, sinó els encarregats del guió.  Les úniques que surten ben parades en el terreny interpretatiu són les noies.

Per tant, amb tot això i una trama que sense analitzar-la gaire ja es veu plena d’incoherències de tot tipus, dona la sensació que la sèrie és un simple preàmbul per a la propera i un només espera arribar al final de la temporada per veure com acaba tot plegat.  Però, per variar, ni el final és digne.  Deixa una porta oberta a una (espero que improbable) continuació, porta que només friso per tancar, no fos cas que em constipi.

Espero que en la propera sèrie —els Defenders— quan s’ajuntin tota aquesta colla, els showrunners estiguin a l’alçada.  Mentrestant, sempre ens queden les vinyetes del Puny de Ferro, sobretot la magnífica etapa d’Ed Brubaker, Matt Fraction i el val·lisoletà David Aja (anys 2006-09), de la qual la sèrie agafa no poques referències i que no ha estat superada per cap de les posteriors.

Enviat per: Jordi | 12 Abril, 2017

El col·leccionista

20130212_woodsstampguzzi

A ella li agradava molt anar en motocicleta.  A mi m’agrada molt col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles.  Però, apart d’això, no teníem res més en comú.  Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí.  El primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar tard.  Ella no, clar, venia en moto.  Em digué que havia trobar trànsit a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia arribat a l’hora.  No com jo.  No crec que tantes explicacions fossin un retret a la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de conduir.  La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós i convidava a entrar-hi.  Durant el sopar, ella va estar parlant de, al menys, vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva vida.  Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però, sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada cilindrada.  Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben bé perquè.  En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella, també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.

Al final, vem trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.

Dissortadament, això va ser tot.  L’encanteri només va durar els minuts en què la història va romandre sobre la taula.  Encabat de sopar, ens vem dir adéu i vaig guardar la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània Occidental i els de l’Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano encaridament la visita.

Enviat per: Jordi | 4 Març, 2017

Attack of the ordinary citizen

foto12

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.

(relat originalment aparegut a la Revista Rosita)

Enviat per: Jordi | 20 febrer, 2017

Fluvial

Situat al cim del turó, a l’esquerra contemplo els prats verds del meu passat: plàcids, frondosos, plens de vida.  Al mig, el meu present, el rierol que els delimita del futur: un corrent immens, cabalós, brogidor i, depèn de l’actitud amb que l’entomis, el més perillós dels corrents si hi vas orgullós de tu mateix sense cap tipus de precaució o, pel contrari, el més suau i fidel dels amics si aprens a escoltar-lo i a interpretar els seus missatges de color blau que contínuament t’envia avisant-te de la propera corba.  Però seguim dalt del turó.  El meu esdevenidor és un sot (provocat tal volta per un meteorit milers d’anys enrere, chi lo sa?) que apareix, emperò, florit de margarides recarregades de groc: molt belles, sí, però com no vigilis, enlluernat per la seva bellesa, pots anar a raure al clot que amaguen.  Envoltant-lo, una boscúria frondosa carregada d’olor a molsa i fressa de fulles seques cruixint sota els peus quan gosis aventurar-t’hi.  I el cel, violaci, amb un sol que es pon que indica la prompta albada de tot allò en què vas creure una vegada i que aviat ja no existirà.  Per conèixer altres començaments, hauré d’esperar el nou dia.  Sí, ja ho sé, aquesta descripció, en conjunt, em sembla tan burda com òbvia i també un pel massa melodramàtica, sí, i els tons cromàtics que descric, massa recarregats.  Però a vegades un necessita el tub del color que no troba.  El buscaré millor, no fos cas que me l’hagi deixat a casa.

Enviat per: Jordi | 14 gener, 2017

M’agrada/No m’agrada

cybernetic_living_plant

Pel seu aniversari i amb l’excusa de felicitar-la, li va escriure un llarg missatge dient-li que es delia per ella, que desitjava acompanyar-la allà on anés, que la seva vida només tenia sentit quan la sentia a prop, que li havia obert una porta i l’havia fet entrar dins un nou territori que no sabia que existís i del qual ja mai més en voldria sortir.  També va afegir que es moria de ganes de mirar-se-la tot el dia, agafar-li la mà, acariciar-la, etc., etc.  Quan va creure que el missatge reflectia tots i cada un dels seus sentiments envers ella (que descrits així semblaven massa cursis i una mica obsessius, cal dir-ho, però és que ell no sabia expressar-se gaire bé per escrit), va rellegir-lo com unes cent vegades i el va enviar.

Als cinquanta primers missatges rebuts, aproximadament, ella els hi va fer un “m’agrada”.

La resta van romandre ocults dins el timeline i no va tenir temps ni ganes de cercar-los.

Enviat per: Jordi | 2 Desembre, 2016

(Súper)diàleg per a lluços

superman-abstract-laundry-minimalistic-simple-1920x1080-wallpaper

—Dispensi, amable ciutadà.

—Digui’m.

—No tindria vostè per casualitat una moneda de dos dòlars per a deixar-me?  És per la rentadora.  Tinc els calçotets bruts i ara mateix no porto sueltu.  Com que no tinc butxaques a l’uniforme…

—Vostè és Superman, no?  La “S” en el pit el delata.

—Doncs sí.

—I tant costava posar-se butxaques?

—Un no pot estar en tot, bon home, prou feina tinc salvant el món cada dia.  Em pot deixar la moneda, sí o no?

—Però no té vostè rentadora a casa, que ha de venir a una bugaderia pública?

—Miri, jo visc a vint ciutats d’aquí, i no puc anar volant fins a casa perquè ho hauria de fer sense els calçotets vermells que ara mateix tinc bruts i que tant m’identifiquen (li recordo que els porto per fora).

—I quin problema hi ha?

—Que ningú em pot veure sense ells perquè els patrocinadors m’ho tenen prohibit.  Imatge de marca, sap?  Per això mateix tampoc em puc deixar barba o canviar de pentinat.

—I no els pot rentar vostè mateix amb algun superpoder?

—Quin?  La superneteja?  No el tinc pas.

—Com se’ls ha embrutat?

—Doncs perquè el supersuflé aquest és un brut, cada cop hi ha gent més rara que fa malifetes.  Quan l’he detingut amb un bon raig de visió calorífica, el tio ha rebentat i hi ha hagut merenga per tot el barri, els meus calçotets inclosos.

—Li puc fer una pregunta personal?

—Em deixarà la moneda, sí o no?  Perquè superpaciència tampoc en tinc.

—Sí, sí, aquesta i prou.  O sigui, vostè porta els calçotets per fora, això ho sap tothom.  Però, porta un altre parell sota les malles blaves?

—Ep, això és privat!

—Ja l’he avisat que era personal.  Vinga home, súper, no li ho diré a ningú, li juro!  Ja hi pot pujar de peus!

—On m’he d’enfilar?

—Que ja hi pot confiar.  No entén el significat d’una frase feta?

—Sóc extraterreste, jo!  Allà no en teníem pas, de frases fetes.  Ens comunicàvem mitjançant un complex sistema de símbols pitagòrics que…

—Sí, sí.  Però du un segon parell de calçotets o no?

(una mica avergonyit): —Sí…

—Osti, deu tenir molta calor, no?

—Em sua la polla.

—Escolti, sí que és malparlat vostè!  El poder de les superparaulotes veig que sí el té, eh?  No veu que aquí hi ha nens?

—Que suo molt per dins, vull dir.  He dit alguna inconveniència?

—Deixi-ho estar.  Aquí té la moneda.

—Moltes gràcies, amable ciutadà.

—A tu, Superman.

(Homenatge maldestre als Diálogos para besugos d’Armando Matías Guiu)

Enviat per: Jordi | 30 Octubre, 2016

Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres

shadizar

A Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, no s’hi arriba seguint cap camí carener; ni tan sols algun corriol ple de malví i ginesta a la primavera o un caminoi amb trebols arrecerats rere matolls massa tímids a l’estiu; ni per una sendera curulla de flocs de neu geomètrics a l’hivern ni sobre estols de fulles caigudes o travessant camps de gira-sols altius i indiferents durant la tardor.  Tampoc hi arribaràs muntat sobre el curs d’algun riu salvatge o seguint el trànsit d’una riera plena de revolts sobtats i sinuosos.  I no és possible accedir-hi per aire: els escarpats cims que l’embolcallen fan completament inútil el trànsit per les alçades, per no parlar de la boira perpetua que la corona ni de l’aterratge impossible damunt d’una superfície tan rocallosa plena de còdols negres mal dissimulats.

No, a Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, només s’hi pot arribar d’una manera, i és somiant.

Però com la reconeixeré —et preguntaràs— dins un entorn oníric curull de ciutats impossibles de minarets daurats sobre valls plenes de roselles?  Per les seves finestres, et dic, la reconeixeràs.  Shadizar és única en el seu estil.  Bé és cert que el número de les mateixes que els somianautes donen per vàlid és aproximat (ningú, a no ser que tingui un perdigó a l’ala, s’ha posat en els actuals temps a comptar-les), però tothom està d’acord en donar la xifra per bona.  Però la urbs també té moltes d’altres característiques.  Com la gran cúpula de plata que a mode de turbant assenyala l’edifici de la oració, situat estratègicament al centre geogràfic de la ciutat.  Així, en les hores del naixement i la posta del sol malva, els seus raigs són reflectits per la superfície argenta i són repartits de manera tan equitativa com admirable per totes les cases de la vila, i mercès a la inexistència de cortines i persianes (ningú sap què són) arriben dins les llars i els seus habitants prenen consciència que, durant un jorn més, són cridats a la vida i deixondint-se bo i estirant els braços per sobre el cap o tal volta gratant-se’l en un gest automàtic, badallen com només ells saben fer-ho i es preparen per el servei, perquè sí, oh viatger, són ells els qui t’obriran pas perquè contemplis totes les meravelles que custodien; ara serà el teu torn.  Són molts els arquitectes que, després de visitada la ciutat en somnis, han portat al nostre món algunes de les seves construccions: les que les seves inestables ments han estat capaces de recordar.

Més no t’explico això per fer-te una guia de viatge, car segur que, ho recordis o no, en el teu inconscient ja nien les principals vies de Shadizar: la plaça, els comerços plens d’aviram, la tenda de Roderick el Vell on trobaràs (si goses entrar-hi) qualsevol artefacte portat de les altres ciutats del somni.  No.  T’ho explico perquè se t’ha encomanat una missió: la de rescatar el teu bessó.

Quan va ser capturat, l’equilibri es va trencar i és totalment necessari per a l’existència del món del somni (i per tant, del nostre) que es torni a ajustar i tot sia com abans.  És hora, doncs, de posar-te en marxa.

Però no oblidis, si és que un cop allí encara conserves el seny, que hauràs de cercar ben ràpid.  Has de mirar de romandre-hi el mínim temps possible.  Això serà difícil i més tenint en compte la missió, però has de saber que quan més temps hi passis, més difícil et serà sortir-ne.  No, no cauran sobre tu reixes gruixudes que t’atrapin, ni homes armats amb ballestes o espases et detindran pels carrerons, ni quedaràs anguniosament pres dins un sac amb olor de civada.  Succeirà que, a mesura que hi perduris, de mica en mica t’anirà llanguint l’enteniment, t’aniràs oblidant del món de vetlla i la teva voluntat per sortir anirà flaquejant.

I per què serà així?  Doncs perquè (és just que ho sàpigues) les vint-i-quatre mil finestres de Shadizar, a més de daurades, són totes enreixades.

(Nota de l’autor: Ho sento, jo no en sé tant com Lord Dunsany, he fet el que he pogut)

Older Posts »

Categories