Enviat per: Jordi | 4 març, 2017

Attack of the ordinary citizen

foto12

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.

(relat originalment aparegut a la Revista Rosita)

Enviat per: Jordi | 20 febrer, 2017

Fluvial

Situat al cim del turó, a l’esquerra contemplo els prats verds del meu passat: plàcids, frondosos, plens de vida.  Al mig, el meu present, el rierol que els delimita del futur: un corrent immens, cabalós, brogidor i, depèn de l’actitud amb que l’entomis, el més perillós dels corrents si hi vas orgullós de tu mateix sense cap tipus de precaució o, pel contrari, el més suau i fidel dels amics si aprens a escoltar-lo i a interpretar els seus missatges de color blau que contínuament t’envia avisant-te de la propera corba.  Però seguim dalt del turó.  El meu esdevenidor és un sot (provocat tal volta per un meteorit milers d’anys enrere, chi lo sa?) que apareix, emperò, florit de margarides recarregades de groc: molt belles, sí, però com no vigilis, enlluernat per la seva bellesa, pots anar a raure al clot que amaguen.  Envoltant-lo, una boscúria frondosa carregada d’olor a molsa i fressa de fulles seques cruixint sota els peus quan gosis aventurar-t’hi.  I el cel, violaci, amb un sol que es pon que indica la prompta albada de tot allò en què vas creure una vegada i que aviat ja no existirà.  Per conèixer altres començaments, hauré d’esperar el nou dia.  Sí, ja ho sé, aquesta descripció, en conjunt, em sembla tan burda com òbvia i també un pel massa melodramàtica, sí, i els tons cromàtics que descric, massa recarregats.  Però a vegades un necessita el tub del color que no troba.  El buscaré millor, no fos cas que me l’hagi deixat a casa.

Enviat per: Jordi | 14 gener, 2017

M’agrada/No m’agrada

cybernetic_living_plant

Pel seu aniversari i amb l’excusa de felicitar-la, li va escriure un llarg missatge dient-li que es delia per ella, que desitjava acompanyar-la allà on anés, que la seva vida només tenia sentit quan la sentia a prop, que li havia obert una porta i l’havia fet entrar dins un nou territori que no sabia que existís i del qual ja mai més en voldria sortir.  També va afegir que es moria de ganes de mirar-se-la tot el dia, agafar-li la mà, acariciar-la, etc., etc.  Quan va creure que el missatge reflectia tots i cada un dels seus sentiments envers ella (que descrits així semblaven massa cursis i una mica obsessius, cal dir-ho, però és que ell no sabia expressar-se gaire bé per escrit), va rellegir-lo com unes cent vegades i el va enviar.

Als cinquanta primers missatges rebuts, aproximadament, ella els hi va fer un “m’agrada”.

La resta van romandre ocults dins el timeline i no va tenir temps ni ganes de cercar-los.

Enviat per: Jordi | 2 desembre, 2016

(Súper)diàleg per a lluços

superman-abstract-laundry-minimalistic-simple-1920x1080-wallpaper

—Dispensi, amable ciutadà.

—Digui’m.

—No tindria vostè per casualitat una moneda de dos dòlars per a deixar-me?  És per la rentadora.  Tinc els calçotets bruts i ara mateix no porto sueltu.  Com que no tinc butxaques a l’uniforme…

—Vostè és Superman, no?  La “S” en el pit el delata.

—Doncs sí.

—I tant costava posar-se butxaques?

—Un no pot estar en tot, bon home, prou feina tinc salvant el món cada dia.  Em pot deixar la moneda, sí o no?

—Però no té vostè rentadora a casa, que ha de venir a una bugaderia pública?

—Miri, jo visc a vint ciutats d’aquí, i no puc anar volant fins a casa perquè ho hauria de fer sense els calçotets vermells que ara mateix tinc bruts i que tant m’identifiquen (li recordo que els porto per fora).

—I quin problema hi ha?

—Que ningú em pot veure sense ells perquè els patrocinadors m’ho tenen prohibit.  Imatge de marca, sap?  Per això mateix tampoc em puc deixar barba o canviar de pentinat.

—I no els pot rentar vostè mateix amb algun superpoder?

—Quin?  La superneteja?  No el tinc pas.

—Com se’ls ha embrutat?

—Doncs perquè el supersuflé aquest és un brut, cada cop hi ha gent més rara que fa malifetes.  Quan l’he detingut amb un bon raig de visió calorífica, el tio ha rebentat i hi ha hagut merenga per tot el barri, els meus calçotets inclosos.

—Li puc fer una pregunta personal?

—Em deixarà la moneda, sí o no?  Perquè superpaciència tampoc en tinc.

—Sí, sí, aquesta i prou.  O sigui, vostè porta els calçotets per fora, això ho sap tothom.  Però, porta un altre parell sota les malles blaves?

—Ep, això és privat!

—Ja l’he avisat que era personal.  Vinga home, súper, no li ho diré a ningú, li juro!  Ja hi pot pujar de peus!

—On m’he d’enfilar?

—Que ja hi pot confiar.  No entén el significat d’una frase feta?

—Sóc extraterreste, jo!  Allà no en teníem pas, de frases fetes.  Ens comunicàvem mitjançant un complex sistema de símbols pitagòrics que…

—Sí, sí.  Però du un segon parell de calçotets o no?

(una mica avergonyit): —Sí…

—Osti, deu tenir molta calor, no?

—Em sua la polla.

—Escolti, sí que és malparlat vostè!  El poder de les superparaulotes veig que sí el té, eh?  No veu que aquí hi ha nens?

—Que suo molt per dins, vull dir.  He dit alguna inconveniència?

—Deixi-ho estar.  Aquí té la moneda.

—Moltes gràcies, amable ciutadà.

—A tu, Superman.

(Homenatge maldestre als Diálogos para besugos d’Armando Matías Guiu)

Enviat per: Jordi | 30 octubre, 2016

Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres

shadizar

A Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, no s’hi arriba seguint cap camí carener; ni tan sols algun corriol ple de malví i ginesta a la primavera o un caminoi amb trebols arrecerats rere matolls massa tímids a l’estiu; ni per una sendera curulla de flocs de neu geomètrics a l’hivern ni sobre estols de fulles caigudes o travessant camps de gira-sols altius i indiferents durant la tardor.  Tampoc hi arribaràs muntat sobre el curs d’algun riu salvatge o seguint el trànsit d’una riera plena de revolts sobtats i sinuosos.  I no és possible accedir-hi per aire: els escarpats cims que l’embolcallen fan completament inútil el trànsit per les alçades, per no parlar de la boira perpetua que la corona ni de l’aterratge impossible damunt d’una superfície tan rocallosa plena de còdols negres mal dissimulats.

No, a Shadizar, la de les vint-i-quatre mil finestres, només s’hi pot arribar d’una manera, i és somiant.

Però com la reconeixeré —et preguntaràs— dins un entorn oníric curull de ciutats impossibles de minarets daurats sobre valls plenes de roselles?  Per les seves finestres, et dic, la reconeixeràs.  Shadizar és única en el seu estil.  Bé és cert que el número de les mateixes que els somianautes donen per vàlid és aproximat (ningú, a no ser que tingui un perdigó a l’ala, s’ha posat en els actuals temps a comptar-les), però tothom està d’acord en donar la xifra per bona.  Però la urbs també té moltes d’altres característiques.  Com la gran cúpula de plata que a mode de turbant assenyala l’edifici de la oració, situat estratègicament al centre geogràfic de la ciutat.  Així, en les hores del naixement i la posta del sol malva, els seus raigs són reflectits per la superfície argenta i són repartits de manera tan equitativa com admirable per totes les cases de la vila, i mercès a la inexistència de cortines i persianes (ningú sap què són) arriben dins les llars i els seus habitants prenen consciència que, durant un jorn més, són cridats a la vida i deixondint-se bo i estirant els braços per sobre el cap o tal volta gratant-se’l en un gest automàtic, badallen com només ells saben fer-ho i es preparen per el servei, perquè sí, oh viatger, són ells els qui t’obriran pas perquè contemplis totes les meravelles que custodien; ara serà el teu torn.  Són molts els arquitectes que, després de visitada la ciutat en somnis, han portat al nostre món algunes de les seves construccions: les que les seves inestables ments han estat capaces de recordar.

Més no t’explico això per fer-te una guia de viatge, car segur que, ho recordis o no, en el teu inconscient ja nien les principals vies de Shadizar: la plaça, els comerços plens d’aviram, la tenda de Roderick el Vell on trobaràs (si goses entrar-hi) qualsevol artefacte portat de les altres ciutats del somni.  No.  T’ho explico perquè se t’ha encomanat una missió: la de rescatar el teu bessó.

Quan va ser capturat, l’equilibri es va trencar i és totalment necessari per a l’existència del món del somni (i per tant, del nostre) que es torni a ajustar i tot sia com abans.  És hora, doncs, de posar-te en marxa.

Però no oblidis, si és que un cop allí encara conserves el seny, que hauràs de cercar ben ràpid.  Has de mirar de romandre-hi el mínim temps possible.  Això serà difícil i més tenint en compte la missió, però has de saber que quan més temps hi passis, més difícil et serà sortir-ne.  No, no cauran sobre tu reixes gruixudes que t’atrapin, ni homes armats amb ballestes o espases et detindran pels carrerons, ni quedaràs anguniosament pres dins un sac amb olor de civada.  Succeirà que, a mesura que hi perduris, de mica en mica t’anirà llanguint l’enteniment, t’aniràs oblidant del món de vetlla i la teva voluntat per sortir anirà flaquejant.

I per què serà així?  Doncs perquè (és just que ho sàpigues) les vint-i-quatre mil finestres de Shadizar, a més de daurades, són totes enreixades.

(Nota de l’autor: Ho sento, jo no en sé tant com Lord Dunsany, he fet el que he pogut)

Enviat per: Jordi | 19 setembre, 2016

Mala peça al tauler

14333593_10208766738778489_1911540914972900010_n

Un dia tens una idea de bomber, comences a redactar-la perquè a tu sempre t’ha agradat, això d’escriure, encara que penses que s’extingirà aviat, però no, del rodet va sortint fil blanc i la única cosa coherent que pots fer (que saps fer) és seguir estirant-lo per veure fins on et duu, i la línia que forma és recta i prou llarga i creus que això és tot i ja n’estàs prou satisfet, quan de sobte el fil pren pel seu compte una giragonsa inesperada i s’encreua amb un altre de negre que no havies vist, però que també era allà des del començament, i no apartes la vista de cap dels dos perquè vols saber què en resultarà, de tot plegat, i ells es van encreuant i fan ziga-zagues, i al cap del temps descobreixes que les dues històries, la blanca i la negra, s’han barrejat tant que resulten ara inseparables i han acabat formant un tapís, i allà el tens, amb les seves impureses i segurament també una mica esfilagarsat en algun tram, però en qualsevol cas, mirant-te desafiador com dient: “i ara què, eh?”, i consideres que el disseny ja és finit (encara que això és impossible perquè les històries són orgàniques i estan en permanent estat de mutació, però això encara no ho saps, ho descobriràs més tard) i vas i truques a portes amb ell sota el braç i et diuen que no —com ha de ser— i t’ho tornen a dir unes quantes vegades més, fins que un bon dia algú et diu que sí i llavors tampoc t’ho acabes de creure, perquè ja has desenvolupat un cert escepticisme, però un dia el carter truca a casa (només una vegada) i et porta un paquet d’on en surt això i llavors penses que, potser, tot plegat ha valgut la pena.

Enviat per: Jordi | 7 setembre, 2016

Flors desolades, jardiner incomprès

flowers-1067263_960_720

El jardiner s’havia quedat sense plantes per regar.  L’hivern havia estat molt cru, inusitadament dur, fins i tot pel que es considerava hivern en aquelles contrades, i s’havia endut pel davant, a més de tota la collita de cols llombardes —que havia volgut cultivar només pel seu color—, les roselles, els geranis, les roses i els gira-sols, plantats tant de temps ençà per sa germana quan encara hi era.  Ara, capcot i desconsolat, contemplava l’erm en que s’havia convertit el florit jardí d’antuvi.  Durant tots aquests anys havia alimentat la il·lusió que un dia la plantació seria, per fi, tan gran que no li caldria anar a comprar llavors mai més i que amb les pròpies que li donés la terra al seu abast ja en tindria prou per seguir escampant bellesa.  Ara però, la il·lusió s’esvaïa, es desfeia com un ninot de neu sota el sol, desapareixia com un tou de fang a la llera d’un rierol.  Dins aquests negres pensaments estava, quan una papallona fugissera i multicolor, una que acostumava a venir de tant en tant a ensumar flors (però això el jardiner no podia saber-ho de cap de les maneres), va aparèixer, però en comprovar que no romanien en el paratge —que derivava perillosament cap a un ermot— ni plantes ni flors ni pràcticament res amb vida, després de donar unes quantes voltes a l’aire, entre incrèdula i escèptica va acabar per fugir també d’allí.  El jardiner, en contemplar-la, sol ara i de manera definitiva amb la seva congoixa, no va voler marxar sense arribar abans a una conclusió dels fets, però no una qualsevulla, sinó una que fos definitiva i li permetés albirar la situació en tots els seus matisos i racons.  Així, minuts després, hores tal volta, decidí que era arribada l’hora d’iniciar una nova etapa amb una nova plantació.  Sí, hi hauria noves poncelles de rosella i assutzenes, gardènies, margarides, orquídies, narcisos, prímules, hortènsies, tulipes, violetes, nomoblidis, i també pensaments, molts pensaments, que alegrarien el paisatge i de pas també la seva ànima, ara ja més gojosa.

Però no va poder dur a la pràctica el seu pla.  Després de tant temps, els propis membres engarrotats van esdevenir la única i definitiva murada cap el desig irrealitzable.

Enviat per: Jordi | 26 juliol, 2016

Sense vigilància

watchmenmat

Aprofitant que darrerament han aparegut una sèrie de magnífics articles a Zona Negativa sobre Watchmen, l’obra mestra d’Alan Moore i Dave Gibbons no només en el món del còmic sinó en el de la narrativa escrita en general, faré el meu.  I és que jo hi era, quan l’edició primerenca de Zinco en grapa va sortir al mercat (1987).  Ara m’agradaria molt dir que vaig fruir-la amb devoció i que cada mes esperava el dia en què el següent número arribaria al quiosc del barri al qual jo anava a diari per comprovar si arribava o no i donava així la tabarra a la pobra quiosquera que m’aguantava dia sí dia també.  Però no.  Vaig comprar el primer número degut a la propaganda que la mateixa Zinco feia en d’altres publicacions seves i la publicitat no enganyava —ja llavors el venien com l’obra mestra que després es va demostrar que és—, però un cop llegit, ai!… no em va agradar.  Jo era adolescent i en aquella edat, tanta foscor i superherois desencantats tan llunyans dels que acostumava a llegir (els 4F de Byrne, la Patrulla X de Claremont), em va tirar enrere.  Jo volia llum, històries divertides (val, potser simplistes) i aquelles vinyetes venien a dir que el món és, bàsicament, una merda.  Tot i així, vaig donar-li una segona oportunitat (qui era jo per refutar aquella obra ja considerada un clàssic?) i el mes següent ja tenia el número 2.  Però un cop acabat, la sensació va ser la mateixa.  Jo no hi entenia gens, de narrativa gràfica o de l’art seqüencial del còmic, només sabia si un tebeo m’agradava o no.  I aquell no ho va fer.  Després d’aquest número ja no en van venir més, vaig dedicar els meus estalvis precaris a d’altres sèries molt més atractives per a mi.  Tot i així, encara conservo aquests dos exemplars i em fa molta il·lusió tenir-los, no pel valor econòmic (que no en tenen) sinó perquè demostren que, en el moment precís, jo estava allà.

No va ser fins vint anys més tard, quan ja hi entenia una mica sobre el novè art o potser encara tampoc, quan vaig llegir l’obra sencera en una edició en tapa dura i, llavors sí, vaig poder constatar el geni que és Alan Moore i les impecables composicions de pàgina de Dave Gibbons.  La seguia trobant fosca i torbadora, esclar, i també massa violenta, però potser llavors ja sabia que la obscuritat també forma part de la vida.  Més tard vaig descobrir aspectes de l’obra que desconeixia, com ara que els personatges havien de ser els de la Charlton Comics, que havia estat comprada per DC, però els directius es van espantar quan van veure el que Moore volia fer amb ells i van obligar-lo a canviar-los per uns de nous.

Així doncs, ja em perdonareu, però aquesta ressenya no va sobre el còmic (no sabria què més puc dir-ne: no em va arribar al cor, només al cap) sinó sobre els meus records de l’època, de quan les excursions als quioscs del voltant (n’eren tres i ara només en queda un en peu; en un hi ha una tenda de cosmètics, en l’altre una gelateria), excursions infructuoses si no trobava el còmic que buscava i tornava a casa decebut però també ben alegres quan regressava amb el darrer número d’Alpha Flight o Superman.

Enviat per: Jordi | 25 juny, 2016

De gairell

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tota la meva vida ha estat inclinada.  O, més ben dit: tot, a la meva vida, ha estat inclinat.  Literalment, em refereixo.  Encara que hi porto molt de temps, així, a vegades costa d’acostumar-s’hi, sobretot a l’hora d’escometre alguna acció quotidiana que necessita d’un pla horitzontal.  Per exemple, parar taula és un acte que he de fer amb cura i més quan es tracta del plat de sopa, que no el puc omplir fins dalt perquè, a l’hora de col·locar-lo, de seguida vessa.  I val que la inclinació que sofreixo tampoc és exagerada, uns vint graus aproximadament, però són suficients per escampar els galets damunt l’hule de flors.  Durant els primers temps d’inclinació, que recordo vagament, persistia una certa sensació de mareig, però afortunadament va desaparèixer ràpid o potser vaig ser jo qui s’hi va acostumar.  Amb el temps, emperò, també he de reconèixer els avantatges que he anat trobant a aquesta manera de transitar per la vida.  Per exemple, a l’hora de fregar el pis tot això em va molt bé, perquè em col·loco a un extrem de l’habitació, aboco una mica d’aigua de la galleda al terra i els mateixos regalims ja llisquen fins a l’altre punta i jo només he de passar-hi després el motxo en un moment.  I a l’hora d’agafar el bus, no el perdo mai perquè els carrers, per mi, sempre fan baixada; amb grans gambades, acostumo a arribar a temps a la parada.

Però tot això va canviar quan vaig fer-li el petó.

En aquell moment, i no en vaig ser plenament conscient fins l’endemà (fixeu-vos si en duia de temps, vivint en el meu estat inclinat), quan vaig obrir els ulls el món era horitzontal.  I així va romandre durant els següents dies.  Vaig patir un xic la síndrome del mariner en terra, marejat amunt i avall, però no vaig tenir gaire temps per acostumar-m’hi perquè després, de mica en mica, tot va tornar a estar inclinat de bell nou.  Ara, quan ens tornàvem a besar, de cop i volta el món tornava a recuperar l’horitzontalitat.  I, com que cada vegada ho fèiem més, al final la meva vida va passar a ser, al marge de compartida, horitzontal per sempre més.

Ara ja em puc menjar la sopa sense que vessi del plat.

Llàstima, per això, que mai ha estat una de les meves menges preferides.

Enviat per: Jordi | 11 maig, 2016

Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

Older Posts »

Categories