Microrelats des del confinament

“Quan cantàvem pels balcons” li semblà un títol apropiat. De la finestra estant arribava el so de gralles, àries d’òpera, concursos de xiscles, theremins, timbals. Amb aire resignat, va canviar el títol del reportatge: “Quan saltàvem pels balcons”.

El COVID-19, amb el tauler d’escacs sota el braç, va trobar la porta oberta. Havia arribat tard. A dins, la solitud, la desesperació, l’alcoholisme i l’angoixa, com llops afamegats, s’estaven delectant amb el cadàver del pobre Lluís.

Corria repartint suors a tort i a dret pel carrer atapeït de gent. Bevent aigua de la font li sobrevingué un atac de tos. Suant i tossint encara dins l’ascensor, patia per no arribar a temps. Però ho aconseguí. A les vuit ja estava aplaudint des del balcó.

Poligonèsia

Quan va arribar la línia, ens asseguraren que era per augmentar el nostre benestar.  Fins llavors, érem feliços ajaient-nos sobre la gespa humida, bevent sidra novella sota arbres centenaris i estimant-nos en la mesura que podíem.  Però estàvem massa barrejats, argumentaren, la mescladissa no és bona, insistiren, no tots som iguals, aclariren, i la diferència és imprescindible per a aplegar-te només amb els teus iguals, repetiren.  La línia serviria per a distingir-nos de manera binària, els uns aquí i els altres allà, i evitar l’aiguabarreig.  La tipologia dels grups podia ser infinita: alts i baixos, grassos i prims, blancs i negres…  Tant li feia el criteri diferenciador, sempre n’hi hauria algun.  I la línia s’instal·là, separant en dos la nostra societat.

Després d’un temps, ens van dir que calia una segona ratlla.  Enganxada a la primera per un extrem, formarien una estructura amb forma de ve baixa.  Ho raonaren dient amb què no n’hi havia prou amb dos grups dins la comunitat, ara en serien tres i això aniria molt millor de cara a potenciar la personalitat singular i unívoca de cada individu —a més separació social, més possibilitats de realització personal— i seguiríem feliços amb les nostres vides, ara ben rectes a l’ombra de les línies, mentre els elements més extremistes (esclar) de la societat romandrien allunyats, prop del vèrtex.  No vam qüestionar-nos l’explicació, ja teníem prou feina en viure.  Simplement, la vam acceptar.

Quan arribà la tercera línia, el triangle fou completat.  El raonament emprat, si encara en calia algun, va ser que fins i tot entre els elements més discordants de la societat calia afegir-hi subdivisions.  Amb la nova figura geomètrica, disposaríem de tres vèrtexs per evitar les nocives mescladisses socials.  Pels entusiastes de la vida reposada, asseveraren, tot seguiria igual: podríem seguir ajaçant-nos als prats, libar elixirs fermentats i amar-nos amb (quasi) total impunitat.  Clar que ara ja no érem tants per estimar.  Descobrirem que algunes distàncies són irreconciliables.  Però ningú semblà adonar-se’n o, si així fou, no es proclamà en veu alta ni cap puny fou alçat en gest de ràbia.

Amb la quarta línia, el triangle esdevingué un quadrat.  Els motius argumentats ja es repetien d’esma, amb la debilitat provocada per la iteració.  Només van molestar-se en afegir que l’existència dins el polígon havia commutat en complexa, que la realitat era cada cop més confusa i les particions socials ja eren irrenunciables.  Bé per mandra, bé per desídia, no vam rebel·lar-nos.  Potser ja havíem assumit la futilitat de tal acte.

I sense gairebé pausa, o potser ens era tan indiferent que no advertirem si havia existit o no, van anar arribant més línies, una rere l’altra, i la nostra societat passà a viure enmig d’un pentàgon.  Després, d’un hexàgon.  Més tard, arribà l’heptàgon.  I així fins l’infinit, perquè la cosa ja no va tenir aturador.  I quan vam voler adonar-nos-en, quan demanarem de manera reiterada on havia anat a parar el nostre anterior nivell de vida, quan vam lamentar-nos per una intromissió tan salvatge en les nostres existències, ja fou massa tard.  Ja vivíem tots separats, dèbils i aïllats els uns dels altres dins un polígon immens, on tant li feia si en podies sortir.  Perquè quan clamarem amb fúria al cel, l’única resposta rebuda fou l’eco rebotat en múltiples parets retornant-nos el propi plany, però les nostres ments, ja completament poligonals i submises, foren incapaces d’entendre’l.

Decàleg del superdirector d’oficina

1/ El superdirector està plenament convençut que, sense ell, l’oficina s’ensorra. La resta de personal és totalment prescindible, més enllà de la seva vàlua i experiència professional.

2/ Tots els departaments de l’oficina (a excepció de la direcció, clar) funcionen sols.  El fet que els treballadors els hi dediquin moltes hores i esforços és purament anecdòtic.

3/ El superdirector mantindrà una entrevista amb cada un dels membres del seu equip per conèixer les seves capacitats, experiència i preferències personals.  Un cop recollides totes les dades, cada treballador serà assignat al lloc de treball menys coincident a les seves característiques.  Mal que li pesi, com que el superdirector no és infal·lible, a vegades podrà equivocar-se i enviar a algú a un lloc de treball on es senti realitzat.

4/ El personal que destaqui per realitzar massa bé les seves tasques o tenir massa iniciativa, serà immediatament traslladat a un altre departament. En el cas que reincideixi en tan lesiva actitud per a la reputació del superdirector, serà enviat a un altre centre de treball.

5/ El superdirector denegarà sistemàticament totes les hores de formació laboral als seus treballadors. Ell, no obstant, realitzarà totes les que pugui i en l’informe anual que presenta als superiors no utilitzarà la frase “El director s’ha format X hores” sinó “El total del personal s’ha format X hores” (que seran totes les seves, clar).

6/ Malgrat no haver intervingut per res en la seva elaboració, el superdirector figurarà com a coautor de tots els treballs i informes que els membres del seu equip redactin i enviïn a la seu central.

7/ En el cas de ponències a convencions, a la propaganda figurarà sempre ell com el ponent principal encara que la conferència la realitzi un altre membre del seu equip.  Si finalment, per circumstàncies, l’hagués d’efectuar ell, al desconèixer el tema objecte de la xerrada, es limitarà a repetir el discurs d’inauguració de l’oficina que tant d’èxit va tenir fa vint anys entre els manaies d’antuvi.

8/ El superdirector, sempre que pugui, acararà les estadístiques de rendiment de l’oficina (facturació, hores treballades…) amb les dels demés centres de treball de l’empresa. Si les xifres resulten inferiors a les de les altres seus, les modificarà cap amunt al·legant errades en el comptatge.

9/ El superdirector procurarà acompanyar-se d’un sotsdirector eficaç que li tregui les castanyes del foc en totes aquelles situacions que exigeixin responsabilitat i presa de decisions.  Defensarà a capa i espasa aquesta figura, assegurant que és bàsica pel bon funcionament de l’oficina, sense adonar-se de la contradicció inherent entre aquesta afirmació i el punt 1 de l’actual decàleg.

10/ Aquest fet és altament improbable, però si alguna vegada hi haguessin crítiques cap a la seva il·lustre persona, com a mètode per a emmudir-les procurarà enfrontar els empleats entre sí, inventant farses o promovent la gelosia professional entre ells. Quan més enfeinats estiguin barallant-se, menys pendents estaran de les carències de la direcció.

Les mans marcides de la mare

El moment més trist de la meva existència, plena de romanços i de lectures no gaire adients, fou quan la mare em va llençar a la brossa la meva col·lecció de còmics, a la que tantes llargues estones li havia dedicat durant mitja infantesa i bona part de l’adolescència.  La sensació de quelcom irreparable fou tan fulminant i corprenedora que vaig haver de fugir-ne esperitat i per fer-ho, vaig emprar l’eina més poderosa de la qual disposo: la meva ment. Em vaig abocar sense mesura a les teories d’Oesterheld sobre els universos paral·lels, elucubracions que, si sou persones prou llegides, ja coneixereu. Ell afirma, de manera ben ferma, la seva existència, i per tant, segons els seus supòsits, com a mínim en un univers ma mare no m’hauria llençat els còmics. Si jo aconseguia arribar fins allí, sens dubte la buidor que em corsecava s’evaporaria, només havia de trobar un portal cap a aquest univers, i no per traslladar-m’hi per sempre, car això segur que vulneraria nombroses lleis físiques, sinó per viatjar-hi i tornar així a llegir els meus còmics preferits; i, si això fos també viable, recuperar-ne uns quants per emportar-me’ls de tornada.

Després de moltes provatures (a les teories d’Oesterheld potser els hi faltaven un parell de voltes), vaig aconseguir transportar-me des de la meva habitació desangelada fins a una altra d’idèntica on, al·leluia!, hi havia íntegra tota la meva pila de lectures. Vaig asseure’m enterra per començar, àvid, la inspecció, però devia fer una mica de renou perquè de l’altra banda de la porta algú va començar a acostar-se, arrossegant els peus. Quan es va obrir la porta, la visió em va glaçar la sang a les venes, el còmic em va caure a terra. Primer no ho vaig entendre, però després vaig capir la crua evidència: en aquesta realitat, la meva mare no m’havia llençat els còmics, cert, però Déu Nostrosenyor, el flux de l’Existència o el Caos Reptant des de la seva talaia còsmica, no ho sé, havia provocat un acte paorós per tal de compensar la no existència del fet primigeni, una acció per equilibrar el cosmos, metafísicament parlant, i és que la meva col·lecció de lectures restava impecable, sí, però en aquesta realitat les mans de la mare eren pansides talment les branques d’un arbre mort. Amb la seva veu fina de sempre em va dir, pobreta, que no m’allités tard i marxà tancant la porta rere seu. Em va fer molta pena veure-la amb aquells monyons, però de seguida la pila acolorida i llaminera va centrar tota la meva atenció. Dins ella em vaig capbussar, amb tot el gaudi de què vaig ser-ne capaç, passant, sorollosament i frisosa, les pàgines una rere l’altra mentre la meva ment començava a oblidar la repulsió viscuda, ara ja mig sepultada. I és que he de reconèixer que, per tornar a llegir aquell fotimer d’històries repletes de terror, jo mateix hauria estat capaç de tallar-li les mans a qui fos, inclosa ma mare.

Descarat

M’ho havien dit tantes vegades que la frase ja havia sedimentat dins meu i ni tan sols me l’escoltava (i no parlem de retenir-la) quan algú me la dirigia.  La gent té massa tendència a parlar per parlar i no em prenia seriosament els retrets cap a la meva persona quan em repetien allò de: se t’hauria de caure la cara de vergonya.  Fins que un bon dia va esdevenir-se.  Concretament, a la parada de l’autobús.  Quan anava a enfilar-me al vehicle, no vaig veure’m reflectit a les finestres; millor dit, veia el meu cos, però no el meu rostre.  Em vaig palpar el lloc on hauria d’estar la fesomia i vaig corroborar el paorós fet.  Recent llevat sí tenia cara, bé m’havia afaitat; per tant, la única explicació possible és que l’havia extraviada pel camí.  Però què havia succeït en la ruta per experimentar una sensació d’empegueïment tal que havia provocat el fatal desenllaç que se m’anunciava des de la meva més tendra infantesa?  Potser si no anés pel món distret, amb els auriculars posats, m’hauria assabentat del moment exacte de la pèrdua i li hauria pogut posar remei de seguida, però ara només podia refer l’itinerari per mirar de recuperar —si hi havia sort— el semblant extraviat.  Vaig recular, mirant tota l’estona enterra, però la cerca era complicada perquè no tenia ulls per a veure-m’hi, encara que rere una boirina intuïa els contorns difosos de la ciutat que m’envoltava.  A quatre carrers de distància, li vaig voler demanar a una persona si havia vist el meu rostre, però tampoc tenia boca amb què adreçar-m’hi, així que ho vaig intentar amb signes com bonament vaig poder.  La seva resposta em va arribar com si estigués a quilòmetres de distància, però vaig entendre que no en sabia res.  Havia d’espavilar, desconeixia la durada d’aquesta mena de pòsit sensitiu.  Gambant de manera ràpida, al girar una cantonada vaig deturar-me davant d’uns contenidors d’escombraries perquè el picor del clatell em va semblar un pressentiment.  En alçar la tapa del de color verd (el del vidre, avui en dia la gent no s’hi mira gaire), allí estava la meva cara, un rebrec abandonat talment una cartera robada, buida del seu valuós contingut i dipositada allí per algun bon jan.  La vaig agafar (perquè m’agradarà o no, però és la meva, de cara, coi!) i, sostenint-la a la mà, una reflexió em va paralitzar el moviment del braç: em faltava esbrinar el motiu de la pèrdua; sí no el descobria, em podria tornar a passar el mateix i a la llarga, aquest fet em provocaria problemes greus.  Amb l’esperit més calmat, vaig fer retrocedir els pensaments fins que vaig caure en què, mentre transitava pels carrers embolcallat per la música, a l’altra vorera havia vist a la Marta i li havia girat el rostre de manera barroera per tal que no em reconegués, no fos cas que hagués de donar-li explicacions de la meva conducta i dels veritables motius de l’esmicolament de la nostra relació.  Aquella evasió de les meves responsabilitats vitals havia estat la gota que fa vessar el vas i la meva consciència no ho havia suportat més, provocant, de retruc i en un esplèndid efecte dòmino, el despreniment del meu semblant.  Doncs, ara que m’he submergit de ple en el fangar d’aquesta sensació, tan punyent, de menyspreu cap a mi mateix, no estic segur de si posar-me la cara o no, perquè si no la porto, és evident que no pot tornar-me a caure.  Però m’imagino que me la col·locaré.  Sempre és millor anar pel món amb la cara posada per tal d’enfrontar els diversos reptes, a voltes aterridors, de l’existència i les relacions humanes.  A més, a hores d’ara, ja deu ser prou dura, no?

Sol-stici

Ens vam llevar a les tres del matí i a les cinc ja hi érem, encara el cel ben fosc sobre Stonehenge, menys mal de la il·luminació artificial del recinte.  Faltaven encara hores per obrir al públic i allí estàvem, pelats de fred en ple mes de juny.  Al menys jo, perquè la Joana estava tan entusiasmada que dubto que li importés si feia fred o calor.  No estàvem sols, havia vingut un grup a practicar un ritual o al menys això vaig deduir de la seva vestimenta peculiar; també deurien haver sol·licitat permís per entrar en aquella hora tan matinera. La que semblava la líder i la Joana es van fer dos petons, quedava clar que es coneixien, i jo vaig tenir la sensació d’haver caigut en un parany.  Mentre mirava el rellotge, el grupet va començar a palpar les grosses pedres, una per una, com si pretenguessin empeltar-se d’alguna mena de saviesa ancestral, i un senyor amb barret de banyes de cérvol va bufar una espècie de corn i el so era persistent, insuportable. En sentir-lo, el grup d’acòlits davant seu va seure a terra amb les cames plegades, aixecant els braços cap a les estrelles amb els ulls tancats, recitant una salmòdia per acompanyar el so de l’instrument.  Un home alt i prim amb ulleres passejava entre el conjunt megalític fent anar un pèndul i semblava molt sorprès dels moviments salvatges de l’aparell, a banda i banda com si l’estri estigués enmig d’un parell d’imants.  Un tipus amb capirot de mag es va intentar abraçar a una pedra, però un dels guardes de seguretat, de manera educada però alhora molt ferma, li ho va impedir, que allò no es podia tocar. (Però no era pas perquè es tractés d’una pedra sagrada, sinó perquè al palpar-les tanta gent durant el transcurs del anys, ara ho prohibeixen per evitar-ne el desgast.)  En aquell moment va sortir el sol, una escena preciosa, i em vaig imaginar que si em trobés a l’antigor, vestit amb quatre parracs i brut i pollós, potser amb aquella estampa em vindrien ganes de sacrificar algun animal o persona. Però no estàvem als temps pretèrits. Només érem la Joana i jo rodejats de quatre sonats, amb una retxa de llum que m’anava directa a la cara i no em deixava pensar amb claredat i la cantarella aquella que se m’anava ficant a dins i em feia desitjar no haver acceptat mai aquell viatge. Per què, esclar, jo sabia perfectament què hi feia allí, intentar recompondre una història les escorrialles de la qual ja no s’aguantaven ni amb pinces, però, i la resta? Quin era el seu propòsit? De debò creien en totes aquelles mandangues i resaven al sol i cantaven tonades insensates i s’abillaven amb vestimentes estrafolàries perquè tota aquella litúrgia estava alineada amb les seves creences? Per entre els dits, amb les mans parant la llum solar, vaig entrellucar la Joana: estava molt maca, amarada d’aquella claror.

Quin preu a pagar tan absurd, nois.

Ruptura

Després de la lectura del testament, la senyora Maria va irrompre en grans plors mentre la criada reia, maliciosa. Dies després, li va tirar en cara a la serventa que hagués engalipat al seu marit. També li va tirar en cara el gerro xinès i així fou com la fortuna va tornar a canviar de mans.