Enviat per: Jordi | 22 Juny, 2019

Sol-stici

Ens vam llevar a les tres del matí i a les cinc ja hi érem, encara el cel ben fosc sobre Stonehenge, menys mal de la il·luminació artificial del recinte.  Faltaven encara hores per obrir al públic i allí estàvem, pelats de fred en ple mes de juny.  Al menys jo, perquè la Joana estava tan entusiasmada que dubto que li importés si feia fred o calor.  No estàvem sols, havia vingut un grup a practicar un ritual o al menys això vaig deduir de la seva vestimenta peculiar; també deurien haver sol·licitat permís per entrar en aquella hora tan matinera. La que semblava la líder i la Joana es van fer dos petons, quedava clar que es coneixien, i jo vaig tenir la sensació d’haver caigut en un parany.  Mentre mirava el rellotge, el grupet va començar a palpar les grosses pedres, una per una, com si pretenguessin empeltar-se d’alguna mena de saviesa ancestral, i un senyor amb barret de banyes de cérvol va bufar una espècie de corn i el so era persistent, insuportable. En sentir-lo, el grup d’acòlits davant seu va seure a terra amb les cames plegades, aixecant els braços cap a les estrelles amb els ulls tancats, recitant una salmòdia per acompanyar el so de l’instrument.  Un home alt i prim amb ulleres passejava entre el conjunt megalític fent anar un pèndul i semblava molt sorprès dels moviments salvatges de l’aparell, a banda i banda com si l’estri estigués enmig d’un parell d’imants.  Un tipus amb capirot de mag es va intentar abraçar a una pedra, però un dels guardes de seguretat, de manera educada però alhora molt ferma, li ho va impedir, que allò no es podia tocar. (Però no era pas perquè es tractés d’una pedra sagrada, sinó perquè al palpar-les tanta gent durant el transcurs del anys, ara ho prohibeixen per evitar-ne el desgast.)  En aquell moment va sortir el sol, una escena preciosa, i em vaig imaginar que si em trobés a l’antigor, vestit amb quatre parracs i brut i pollós, potser amb aquella estampa em vindrien ganes de sacrificar algun animal o persona. Però no estàvem als temps pretèrits. Només érem la Joana i jo rodejats de quatre sonats, amb una retxa de llum que m’anava directa a la cara i no em deixava pensar amb claredat i la cantarella aquella que se m’anava ficant a dins i em feia desitjar no haver acceptat mai aquell viatge. Per què, esclar, jo sabia perfectament què hi feia allí, intentar recompondre una història les escorrialles de la qual ja no s’aguantaven ni amb pinces, però, i la resta? Quin era el seu propòsit? De debò creien en totes aquelles mandangues i resaven al sol i cantaven tonades insensates i s’abillaven amb vestimentes estrafolàries perquè tota aquella litúrgia estava alineada amb les seves creences? Per entre els dits, amb les mans parant la llum solar, vaig entrellucar la Joana: estava molt maca, amarada d’aquella claror.

Quin preu a pagar tan absurd, nois.

Anuncis
Enviat per: Jordi | 5 Juny, 2019

Ruptura

Després de la lectura del testament, la senyora Maria va irrompre en grans plors mentre la criada reia, maliciosa. Dies després, li va tirar en cara a la serventa que hagués engalipat al seu marit. També li va tirar en cara el gerro xinès i així fou com la fortuna va tornar a canviar de mans.

27_full_cover-lrg

“Eso es, burbujita.  Las condiciones exteriores ya no son las condiciones contra las que fuíste calculada, así que ahora tienes que irte…”

(Drums a Planetary #27)

Quanta veritat en una frase tan curta.  Planetary és un còmic de ciència-ficció meta-referencial sobre el propi gènere, de lectura imprescindible.  S’ha parlat tant d’aquesta meravella d’obra, que poca cosa puc afegir-hi.  En qualsevol cas, comentar que el lector espanyol pot escollir en quina edició llegir-la: es troba disponible en grapa, recopilada en 2 vols. de tapa dura, en una edició integral i recopilada altra cop en 5 vols. de tapa tova per una editorial diferent en perdre els drets la primera.  Buf!

Enviat per: Jordi | 28 febrer, 2019

The end?

“No saps acabar bé el que comences”. Això és el que sempre m’havia sentit dir per part dels editors i aquell sapastre no havia de ser una excepció. Què sabrà ell! El meu conte comença molt bé, amb un astronauta perdut a l’espai que passa les mil i una, fins que arriba a un planeta que li recorda al seu i decideix quedar-s’hi a viure per sempre més, però ah!, i aquesta és la gràcia del final, amb una redacció premeditadament ambigua deixo a l’aire la possibilitat que algun dia pugui reparar la nau i tornar a casa. No és una bona cloenda o què? No em defineixo, deixo totes les portes obertes perquè el lector triï la que vol creuar: l’astronauta pot quedar-se o bé enlairar-se a voluntat. No veig perquè aquest merda d’editor me l’ha hagut de tirar en cara. No és concloent, diu. Bé és cert que, a vegades, a la vida, em costa decidir-me per una opció en concret i això pot traspuar-se de manera inconscient a la meva literatura, però vaja, no veig que això importi gaire, en el conte del cosmonauta; el final és impecable, la no culminació de la història és el súmmum de la meva habilitat en el maneig de la situació. Aquest editor és un desgraciat, com tots els demés.

No saps acabar bé el què comences, em diu la Irene. I ella què sabrà? A veure si en trobes un altre com jo, maca, segur que no. Apa, em llevo del llit i me’n vaig a escriure.

Enviat per: Jordi | 20 gener, 2019

Mons paral·lels

greenplanet02

L’astronauta Roderick va aterrar en el planeta roig, va eixir de la nau d’un salt ben llarg, i el primer que feu en tocar terra va ser plantar la bandera verda, símbol del seu planeta.  Després de passejar-se durant una hora i escaig, va tornar a pujar a la nau i va enlairar-se de tornada cap a casa.

Al mateix temps, l’astronauta Rick Rode va aterrar al planeta verd, va eixir de la nau d’un salt més aviat discret —degut al temor que sentia— i el primer que va fer va ser plantar la bandera vermella del seu planeta.  Després de passejar durant dues hores, va tornar a pujar a la nau i es va enlairar de tornada cap al seu astre d’origen.

Les dues naus, la de l’astronauta Roderick i la de l’astronauta Rick Rode, van creuar-se en l’espai, cada una d’elles en direcció al planeta d’on provenia l’altre.  Van observar-se mútuament a través dels sofisticats mecanismes òptics, cadascú una mota de pols dins el visor de l’altre, i mentre l’astronauta Roderick va anotar ràpidament en el quadern de bitàcola la presència del rar objecte llunyà, l’astronauta Rick Rode, més descuidat i amb el cap a quarts de quinze, no donà gaire importància a aquell punt que, de tan distant, semblava irreal.

Quan va arribar al seu planeta verd, l’astronauta Roderick va sortir de la nau entre la xerinola de la multitud, plors de nens alçats en braços per pares orgullosos i aferrades dels manaires més influents, que van rebre’l amb la faramalla que exigeixen els actes cabdals per a la Història.  També obtingué aplaudiments i estranyes begudes de colors. Arrepapat en còmodes coixins glaucs i rodejat de falgueres, va recordar que durant el descens havia observat una estranya bandera vermella clavada sobre una planura, però rebutjà el record de seguida tot fent un nou glop a la beguda esmaragda que tenia a la mà.

Quan va arribar al seu planeta roig, no hi havia ningú per rebre a l’astronauta Rick Rode, tothom massa pendent de la Guerra.  Va agafar el llibre de registres de la nau i hauria d’haver-se encaminat cap a la seu del Govern Mundial per tal d’entregar-los-hi i finir així la missió, però la institució ja no existia. Per tal que l’expedició no es perdés en l’oblit, va enterrar el diari de a bord a tres pams de profunditat, dins una terra color grana, i va escriure-ho sobre una pedra propera amb la seva pròpia sang.  Mentre es dirigia cap a vés a saber on, va fixar-se en una curiosa bandera verda clavada en un prat. A la llunyania s’oien explosions, la nit era plena de lluminàries carmesí.

Enviat per: Jordi | 3 Desembre, 2018

Petit príncep dark

zoltan-maroti-asteroid-scene-002b-fin-lc

Li vaig dir que era com si tingués un planeta dins el cap o, si no al menys un planeta, un objecte rodó molt potent, i totes les meves idees i sensacions i fins i tot els actes que realitzés en el món físic, eren atrets per aquest astre sense que pogués evitar-ho i això transformava irremeiablement la idea, sensació o experiència en quelcom fosc, perquè tal era la naturalesa del planeta; tant li feia si jo experimentava joia, si besava algú notant un pessigolleig al clatell o si se m’acudia que algun cop podia ser feliç; irremeiablement, el concepte abstracte i immaterial nascut de mi era transformat en una massa viscosa que em cobria i no em permetia viure res de nou que eixamplés els meus horitzons, seguia atrapat en la rutina infernal de sempre, dins una presó de petroli i basarda.

Em va escoltar molt atentament, i després, em va aconsellar que, ja que insistia en tenir un planeta dins el cap, al menys li tragués rendiment; que imaginés quin tipus d’habitants hi vivien, com es guanyaven la vida (si és que ho feien), si eren amebes o persones, quina era la història del món.  Era jove o vell?  Era compost d’aigua o de terra?  I aquell consell em va salvar perquè, a partir d’aquell moment, cada cop que sentia la atracció indefectible del meu planeta interior, em concentrava en el que m’havia dit el metge i imaginava històries sobre l’astre, que sempre resultaven diferents: uns habitants estrambòtics que anaven canviant d’aspecte, la superfície composta d’elements cada vegada més irreals, unes societats mil·lenàries ben arrelades però alhora mal·leables.  A la fi, les meves misèries van acabar el dia que vaig decidir mudar-me de manera definitiva al meu planeta.  Dies després, va venir a veure’m el doctor, però ja no el vaig deixar passar.

Enviat per: Jordi | 23 Octubre, 2018

Jubilare

A Capriccio of Classical Ruins by Giovanni Paolo Panini

Jubilar

del llatí jubilare ‎(«cridar de joia»)

Qui va ser la primera persona de la història en jubilar-se?  Bé, no en el sentit estricte del terme, esclar, perquè encara que aconseguíssim assabentar-nos del nom i cognom del primer que va cridar de joia, això sens dubte demostraria un esperit inquiet i ben tossut per part nostra, però total, tampoc seria una gran troballa per a la Humanitat ni ens permetria avançar en la nostra evolució com a espècie.  Per tant, centrem-nos en el sentit habitual del mot, el de deixar de treballar (i si voleu afegir-hi: “i a més, cridant de joia”, vosaltres mateixos).  Qui va ser el primer en jubilar-se?  Potser un pelleter de la llunyana Siracusa que, no tenint-ne prou repassant i cardant pells d’ovella tot el sant dia, només li faltava sentir cridar “Eureka!” cada cop que el seu veí s’ensabonava les aixelles a la banyera i al final va decidir engegar-ho tot a dida?  O potser fou un patrici romà que quedà desencisat en comprovar com, de fet, la diferència entre la vida “laboral” i la posterior, en realitat no existia, ja que ambdues consistien, bàsicament, en filar reflexions estès al llit tot menjant raïm amb una mà i delectant-se la vista amb els efebus que dansaven nus mentre ell anava caragolant amb lascívia els rínxols daurats del seu amant moreno?  O potser qui es jubilà primer fou un guerrer de la també llunyana Persèpolis quan l’emperador li cedí terrenys perquè hi pogués plantar bròquils i cebes tendres i ell obeí les ordres del sant líder però amb l’ànima desencisada perquè ja no podria seguir escapçant enemics a tort i a dret amb folla satisfacció?  Doncs la veritat, no ho sabem, però serveixi aquest text per despertar la curiositat del lector i engrescar-lo a trobar respostes pel seu compte, sadollant així la fam de coneixement que tal volta el corseca per dins.

Enviat per: Jordi | 5 Setembre, 2018

Daredevil al segle XXI

pt3yzg

Heus ací un breu estudi dels darrers guionistes que han teixit les històries del superheroi cec (el meu preferit, d’altra banda).

Brian Michael Bendis (2001-2006)

En un gir agosarat i magistral, en plena baralla amb els pinxos del barri, Daredevil perd els papers i, víctima d’un atac nerviós, es lleva la màscara, revelant a tothom la seva veritable identitat.  Amb aquest incident com a eix central, començaran quinze anys de meravelloses històries que pivotaran, en major o menor mesura, sobre ell.  Bendis realitza la 2a millor etapa de la història del personatge després de la de Frank Miller als anys 80.

Ed Brubaker (2006-2009)

Tot i que no li treu gaire suc al tema de la identitat secreta desvetllada i decideix anar per d’altres viaranys, les seves històries tenen un regust de gènere negre que li escau molt bé al personatge, al qual és cert que el guionista no li acaba de trobar el to del tot, ja que en les seves mans Daredevil es converteix en un amargat sense motiu, només per continuar així amb el to obscur de les històries anteriors, on sí tenia sentit aquesta actitud.  Malgrat tot, la seva etapa no desmereix i resulta francament bona.

Andy Diggle (2009-2011)

Un desastre.  Probablement per designis editorials, col·loca a Daredevil en un esdeveniment d’aquells on surten tots els personatges de l’editorial, el fa tornar malvat (amb explicació màgica, naturalment: no era ell, estava posseït) i deixa la col·lecció baldada i mig morta després de tan sols dotze números, amb la qual cosa resulta inevitable un rentat de cara a la sèrie de dalt a baix.

Mark Waid (2011-2015)

El renovador del personatge, perquè ara sí que en calia un, i dels bons.  No només continua amb el fil de la identitat secreta desvetllada, sinó que va més enllà i fa que el personatge acabi assumint que tothom sap qui és i, a més, ell mateix se’n fot.  Diem adéu al drama i encetem un to optimista i colorit que, gràcies a l’habilitat de Waid, no desentona gens amb el passat fosc del personatge: com si hagués pres consciència del seu dolor i hagués decidit ignorar-lo per tal de seguir endavant.  Potser a la part final de la seva etapa, l’autor va massa lluny amb un Daredevil absolutament desfermat que va desvetllant la seva identitat a tort i a dret de manera inexplicable, la qual cosa resulta un bon merder per al proper guionista.

Charles Soule (2016-act.)

I és que, clar, a un superheroi sense identitat secreta tot són problemes, això ho sap qualsevol lector del gènere.  Soule fa entrar en raó el personatge: res d’anar esbombant per tot arreu qui s’amaga rere la màscara.  Però, com recuperem la identitat secreta i reiniciem la sèrie perquè s’assembli a la de Netflix, que és del què es tracta?  Doncs utilitzem la màgia, el mefistazo, que sempre és més senzill que no pas trencar-se el cap sargint bones històries.  En fi.  De tota manera, només cinc guionistes en divuit anys és un exemple de fiabilitat i confiança per part de l’editorial, encara que servidor no cregui gaire en l’actual equip creatiu i desitgi que el canviïn l’abans possible.

Enviat per: Jordi | 18 Juliol, 2018

Boira

mist-770x578

El tel que tenia davant dels ulls no em deixava veure la roureda, la qual cosa hauria estat símptoma inequívoc de salvació, i hagués desitjat una soca, un grup de matolls on encabir-m’hi al darrere com rata mesquera per tal de romandre invisible a la implacable gola de la maldat, però em vaig haver de conformar i seguir avançant a les palpentes amb l’esperança vana de deixar enrere per sempre més allò que em perseguia i que en estirar-me a terra en un gest debades, va acabar per encalçar-me.  El cor, d’haver-lo notat encara, m’hauria bategat de manera tan potent que hauria temut que les palpitacions em rebentessin els ossos i, en un nou gest inútil, m’hauria posat la mà dreta sobre la pitrera per tal de deturar-les sense parar esment ni en l’absurditat del gest ni en la de l’objectiu que volia assolir.  Però tot això no estava succeint, era conscient de la trampa: una espurna d’imaginació romanent em traïa, la transformació ja havia començat.  Volia suar, tal volta cridar (abans podia fer ambdues accions), però eren desigs fugissers que desaparegueren tan ràpid com havien vingut.  El vent seguia bufant i les branques dels arbres ondulants semblava que volguessin assotar-me, que anhelessin colpejar als agosarats que passaven pel prat en aquella hora tan tardana i immutable.  Em dolia la clepsa, potser perquè era la darrera part del cos per conquerir, i per un segon vaig enyorar absurdament tornar a tenir els cabells esbullats com antuvi, pessigollant-me el front, una sensació que em causava delit.  Dins la nit sense lluna vaig esperar el meu destí acotat en posició fetal, amb el cap entre els genolls, la darrera postura abans de desaparèixer dins la boira.

Enviat per: Jordi | 15 Juny, 2018

Vull entendre-ho tot abans de moure’m de lloc

couch-potato-netflix-470x3102x

La primera vegada que vaig escoltar la fatal noticia a la tele no vaig relacionar-la amb res, ni tan sols amb la meva postura relaxada.  Un sisme de grau 7 —bastant elevat, es veu— en una remota població japonesa de la qual mai n’havia sentit parlar, havia causat veritables estralls.  De fet, recordo la notícia, bàsicament, perquè sortia un paio corrents dins una oficina que tenia una retirada amb un antic company de facultat i vaig pensar que si en comptes del japonès fos en Siscu qui s’hagués trobat en tal situació, jo hauria rigut molt, perquè sempre fèiem broma amb ell de qualsevol tema.  Llavors la ment em va retrocedir una setmana, just en el moment en què després de fer l’amor amb l’Íngrid vam sentir una forta explosió per la balconada i recordo que en aquell moment em va passar pel cap (de manera fugissera, ho reconec, només un tel d’idea) que a veure si el nostre guirigall havia provocat la detonació, que resulta que va ser la d’una bombona de butà.  Però clar, si així fos, i la nostra energia provocava estrèpits (ho dic en passat, ara estic escarxofat al sofà, ella ja fa dies que no hi és), a que ve això d’ara de l’incident japonès?  Bé és cert que porto hores pensant en ella.  Potser amb la ment ja n’hi ha prou per provocar desastres a l’altra punta de món?  Sí, de ben segur que es tracta d’això, d’energia mental, d’una mena de relació causa-efecte amb la proverbial papallona que deu estar ara sobrevolant la meva calba.  I ara, doncs, què fer?

I després d’aquesta conclusió de pa sucat amb oli, engego a la merda la boja teoria i ara n’elucubraré una de nova per continuar passant la tarda rodejat d’explosions televisives, ensulsiades internes i algun que altre cop de martell que vés a saber d’on ve.  El que sigui per mantenir el cap ocupat.

Older Posts »

Categories