Recomanacions còmics (XVII): “Imbatible” de Pascal Jousselin

Una autèntica meravella sorgida (mai millor dit) de les pàgines de la famosa revista franco-belga Spirou. El protagonista és un súper-heroi que té com a poder el fet d’haver pres consciència de ser un personatge de còmic, és a dir, el coneixement de saber que viu en un món bidimensional. Per tant, pot albirar el futur simplement abaixant la vista i entrellucant les vinyetes inferiors o pot retornar al passat enfilant-se al marc de la vinyeta i pujant a la superior. De la mateixa manera, com es veu a la foto, les seves accions poden afectar no només a la vinyeta on està (el temps present) sinó també a d’altres (el temps passat o futur), trencant la linealitat que se li suposa a un còmic convencional. I la cosa no acaba aquí, perquè també apareixen d’altres personatges amb poders semblants. El seu col·laborador juga amb les dimensions espacials: els objectes que apareixen en el fons del dibuix són petits i hom suposa que això és degut a la perspectiva, però no, aquest personatge els pot agafar amb els dits perquè els dos, tan persona com objecte, no tenen la dimensió de la profunditat; ambdós estan en un món bidimensional —amplada per alçada— i els objectes “llunyans” segueixen sent petits perquè estan en el mateix pla que els “propers”. També tenim un altre personatge que pega a la gent amb les pròpies bafarades (“el poder de les paraules” diu, i no i falta raó), i el dolent de torn fuig sempre de la policia gràcies al seu poder de travessar el paper i aparèixer així a l’altra banda de la pàgina. Cal dir que no és gens fàcil construir tot aquest joc meta-ficcional perquè, al mateix temps que els personatges travessen la pàgina o canvien de vinyeta alegrement, la narració va seguint la seva seqüència lògica, és a dir, de dalt a baix i d’esquerra a dreta. O sigui, que per molt que els personatges es moguin al seu antuvi per la pàgina, la temporalitat de la narració és manté intacte. Fins i tot, per acabar-ho d’arrodonir (o per embolicar encara més la troca), en una de les historietes i mitjançant un raig làser, el dolent estripa la pàgina, i efectivament, el paper apareix esquinçat de debò (quina feinada els de la impremta, també), inserint la narració de la pàgina de sota dins l’actual com si el personatge tingués una visió del futur. Complicat d’entendre? Potser sí, però la millor manera de capir-ho tot és donar-li una oportunitat a aquest tros de còmic, del qual esperem amb candeletes que se’n publiquin més volums a les nostres contrades.

Recomanacions còmics (XVI): “Planetary”, de Warren Ellis i John Cassaday

27_full_cover-lrg

“Eso es, burbujita.  Las condiciones exteriores ya no son las condiciones contra las que fuíste calculada, así que ahora tienes que irte…”

(Drums a Planetary #27)

Quanta veritat en una frase tan curta.  Planetary és un còmic de ciència-ficció meta-referencial sobre el propi gènere, de lectura imprescindible.  S’ha parlat tant d’aquesta meravella d’obra, que poca cosa puc afegir-hi.  En qualsevol cas, comentar que el lector espanyol pot escollir en quina edició llegir-la: es troba disponible en grapa, recopilada en 2 vols. de tapa dura, en una edició integral i recopilada altra cop en 5 vols. de tapa tova per una editorial diferent en perdre els drets la primera.  Buf!

Daredevil al segle XXI

pt3yzg

Heus ací un breu estudi dels darrers guionistes que han teixit les històries del superheroi cec (el meu preferit, d’altra banda).

Brian Michael Bendis (2001-2006)

En un gir agosarat i magistral, en plena baralla amb els pinxos del barri, Daredevil perd els papers i, víctima d’un atac nerviós, es lleva la màscara, revelant a tothom la seva veritable identitat.  Amb aquest incident com a eix central, començaran quinze anys de meravelloses històries que pivotaran, en major o menor mesura, sobre ell.  Bendis realitza la 2a millor etapa de la història del personatge després de la de Frank Miller als anys 80.

Ed Brubaker (2006-2009)

Tot i que no li treu gaire suc al tema de la identitat secreta desvetllada i decideix anar per d’altres viaranys, les seves històries tenen un regust de gènere negre que li escau molt bé al personatge, al qual és cert que el guionista no li acaba de trobar el to del tot, ja que en les seves mans Daredevil es converteix en un amargat sense motiu, només per continuar així amb el to obscur de les històries anteriors, on sí tenia sentit aquesta actitud.  Malgrat tot, la seva etapa no desmereix i resulta francament bona.

Andy Diggle (2009-2011)

Un desastre.  Probablement per designis editorials, col·loca a Daredevil en un esdeveniment d’aquells on surten tots els personatges de l’editorial, el fa tornar malvat (amb explicació màgica, naturalment: no era ell, estava posseït) i deixa la col·lecció baldada i mig morta després de tan sols dotze números, amb la qual cosa resulta inevitable un rentat de cara a la sèrie de dalt a baix.

Mark Waid (2011-2015)

El renovador del personatge, perquè ara sí que en calia un, i dels bons.  No només continua amb el fil de la identitat secreta desvetllada, sinó que va més enllà i fa que el personatge acabi assumint que tothom sap qui és i, a més, ell mateix se’n fot.  Diem adéu al drama i encetem un to optimista i colorit que, gràcies a l’habilitat de Waid, no desentona gens amb el passat fosc del personatge: com si hagués pres consciència del seu dolor i hagués decidit ignorar-lo per tal de seguir endavant.  Potser a la part final de la seva etapa, l’autor va massa lluny amb un Daredevil absolutament desfermat que va desvetllant la seva identitat a tort i a dret de manera inexplicable, la qual cosa resulta un bon merder per al proper guionista.

Charles Soule (2016-act.)

I és que, clar, a un superheroi sense identitat secreta tot són problemes, això ho sap qualsevol lector del gènere.  Soule fa entrar en raó el personatge: res d’anar esbombant per tot arreu qui s’amaga rere la màscara.  Però, com recuperem la identitat secreta i reiniciem la sèrie perquè s’assembli a la de Netflix, que és del què es tracta?  Doncs utilitzem la màgia, el mefistazo, que sempre és més senzill que no pas trencar-se el cap sargint bones històries.  En fi.  De tota manera, només cinc guionistes en divuit anys és un exemple de fiabilitat i confiança per part de l’editorial, encara que servidor no cregui gaire en l’actual equip creatiu i desitgi que el canviïn l’abans possible.

Recomanacions còmics (XV): “El Escorpión”, de Desberg i Marini

elescorpion3

El Escorpión són Aventures (així, amb majúscula) en la seva vessant de capa i espasa tipus pel·lícules clàssiques d’Errol Flynn o Burt Lancaster.  És una sèrie oberta d’onze volums fins el moment, ambientada a la Roma del segle XVIII, on un aventurer i el seu col·lega inseparable van a la recerca d’objectes mítics perduts, com ara les restes de la creu on va morir Sant Pere.  Un argument certament poc original, però que presenta uns personatges molt ben definits i una trama del tot entretinguda, que inclou duels a espasa, traïcions i venjances, fills bastards, equilibris sobre teulades i passions a dojo.  En fi, tot allò que hom demana a una història d’aquest tipus i en aquest sentit, el lector no es sentirà defraudat.  La gràcia del còmic, que beu directament del serial clàssic d’aventures de tota la vida com ara les novel·les de Dumas, rau en la història que el guionista belga Stephen Desberg narra amb pols ferm i que està magistralment dibuixada per l’italo-suís Enrico Marini, autor complet d’una altra gran sèrie com és Las águilas de Roma, també publicada per Norma.  El Escorpión va començar a publicar-se el 2001 i des de llavors, amb un ritme més o menys estable, encara continua.  En el volum desè es tanquen tots els fils oberts en els anteriors, però la sèrie no finalitza.  El que podria haver estat un final èpic que deixés la història tancada i ben amunt, és només un punt i seguit per preparar noves peripècies de la colla, i això, tot i que garanteix continuïtat, és una llàstima, perquè el cert és que els darrers números fluixegen i sembla que s’està estirant la sèrie més del necessari, probablement perquè les vendes (al menys a França/Bèlgica) deuen anar força bé, i és que ja se sap, la indústria mana, la qual cosa no treu que estem davant d’un còmic que proporciona molta estona de gaudi, sobretot en els primers volums.

Iron fist, de Netflix

immortalironfist

Tot el que NO s’ha de fer en els inicis d’una sèrie televisiva si no vols que l’espectador en surti foragitat, és el que succeeix a Iron Fist.  Un protagonista poc definit, una trama que no sap cap a on va, personatges que canvien de personalitat per tal de fer avançar la història…  Una mica coneixedor del personatge com sóc, crec que el més complicat era trobar el to de la narració.  O sigui, tens de protagonista a un home que ha estat educat per monjos budistes d’una altra dimensió i que ha aconseguit tenir un puny de ferro després de lluitar contra un dragó.  Tal qual.  Llavors, com encabir això dins el to realista que caracteritza les sèries Marvel de Netflix?  Fins ara, se n’havien sortit: un advocat cec que es vesteix de diable i estomaca els dolents, una investigadora privada amb una minsa capacitat de vol (però el poder de Jessica Jones quasi ni apareix i quan ho fa no té cap tipus de rellevància ni en la trama ni en el combat final amb el maligne Home Porpra) i un home amb la pell a prova de bales, però també ho salven prou bé quan donen una explicació científica al fet.  Però un drac com el de la llegenda de Sant Jordi?  I una ciutat que apareix a la Terra cada X anys com una Brigadoon qualsevol?  Per mi, el pitjor error ha estat la indefinició.  Com que sembla que els guionistes es sentien incòmodes amb aquest punt de partida, potser el més assenyat hauria estat mencionar-lo de passada i no parlar-ne més per tal de no embolicar la troca.  Doncs no, el citen contínuament.  I hi havia opcions: tirar clarament pel camí fantàstic o fer que el drac i la ciutat màgica fossin metàfores o bé insinuar que el protagonista està com un llum.  No sé, en qualsevol cas, definir-se.  Però aquí tiren pel camí del mig sense optar per cap vessant en concret (o sigui: això és així, t’ho creus i punt), la qual cosa només fa que desconcertar tan als fans del gènere fantàstic com els del noir.  I ja no diguem els del còmic.

Segon punt.  En una sèrie de kung-fu, es suposa que el punt fort ha de ser precisament aquest, les lluites (igual que a les pel·lícules de Jackie Chan, que acostumen a ser dolentes però al menys hi ha un bon repartiment de mastegots amb autèntics especialistes del tema).  Doncs ni això.  La majoria són ridícules i mal filmades, amb els actors donant saltirons.  La única excepció és quan l’heroi s’enfronta a un rival embriac que no deixa anar l’ampolla ni per fotre bufetades.  Clar que tampoc ajuda gens la interpretació de l’actor protagonista, que representa a un budista expert en el control de les pròpies emocions i quasi sempre apareix descontrolat i fora de sí, desitjant matar el rival.  I la veu impostada de Batman de pa sucat amb oli que hi posa, ho acaba d’espatllar.  Cert és que els seus pitjors enemics no són els ninjes de La Mà, sinó els encarregats del guió.  Les úniques que surten ben parades en el terreny interpretatiu són les noies.

Per tant, amb tot això i una trama que sense analitzar-la gaire ja es veu plena d’incoherències de tot tipus, dona la sensació que la sèrie és un simple preàmbul per a la propera i un només espera arribar al final de la temporada per veure com acaba tot plegat.  Però, per variar, ni el final és digne.  Deixa una porta oberta a una (espero que improbable) continuació, porta que només friso per tancar, no fos cas que em constipi.

Espero que en la propera sèrie —els Defenders— quan s’ajuntin tota aquesta colla, els showrunners estiguin a l’alçada.  Mentrestant, sempre ens queden les vinyetes del Puny de Ferro, sobretot la magnífica etapa d’Ed Brubaker, Matt Fraction i el val·lisoletà David Aja (anys 2006-09), de la qual la sèrie agafa no poques referències i que no ha estat superada per cap de les posteriors.

Sense vigilància

watchmenmat

Aprofitant que darrerament han aparegut una sèrie de magnífics articles a Zona Negativa sobre Watchmen, l’obra mestra d’Alan Moore i Dave Gibbons no només en el món del còmic sinó en el de la narrativa escrita en general, faré el meu.  I és que jo hi era, quan l’edició primerenca de Zinco en grapa va sortir al mercat (1987).  Ara m’agradaria molt dir que vaig fruir-la amb devoció i que cada mes esperava el dia en què el següent número arribaria al quiosc del barri al qual jo anava a diari per comprovar si arribava o no i donava així la tabarra a la pobra quiosquera que m’aguantava dia sí dia també.  Però no.  Vaig comprar el primer número degut a la propaganda que la mateixa Zinco feia en d’altres publicacions seves i la publicitat no enganyava —ja llavors el venien com l’obra mestra que després es va demostrar que és—, però un cop llegit, ai!… no em va agradar.  Jo era adolescent i en aquella edat, tanta foscor i superherois desencantats tan llunyans dels que acostumava a llegir (els 4F de Byrne, la Patrulla X de Claremont), em va tirar enrere.  Jo volia llum, històries divertides (val, potser simplistes) i aquelles vinyetes venien a dir que el món és, bàsicament, una merda.  Tot i així, vaig donar-li una segona oportunitat (qui era jo per refutar aquella obra ja considerada un clàssic?) i el mes següent ja tenia el número 2.  Però un cop acabat, la sensació va ser la mateixa.  Jo no hi entenia gens, de narrativa gràfica o de l’art seqüencial del còmic, només sabia si un tebeo m’agradava o no.  I aquell no ho va fer.  Després d’aquest número ja no en van venir més, vaig dedicar els meus estalvis precaris a d’altres sèries molt més atractives per a mi.  Tot i així, encara conservo aquests dos exemplars i em fa molta il·lusió tenir-los, no pel valor econòmic (que no en tenen) sinó perquè demostren que, en el moment precís, jo estava allà.

No va ser fins vint anys més tard, quan ja hi entenia una mica sobre el novè art o potser encara tampoc, quan vaig llegir l’obra sencera en una edició en tapa dura i, llavors sí, vaig poder constatar el geni que és Alan Moore i les impecables composicions de pàgina de Dave Gibbons.  La seguia trobant fosca i torbadora, esclar, i també massa violenta, però potser llavors ja sabia que la obscuritat també forma part de la vida.  Més tard vaig descobrir aspectes de l’obra que desconeixia, com ara que els personatges havien de ser els de la Charlton Comics, que havia estat comprada per DC, però els directius es van espantar quan van veure el que Moore volia fer amb ells i van obligar-lo a canviar-los per uns de nous.

Així doncs, ja em perdonareu, però aquesta ressenya no va sobre el còmic (no sabria què més puc dir-ne: no em va arribar al cor, només al cap) sinó sobre els meus records de l’època, de quan les excursions als quioscs del voltant (n’eren tres i ara només en queda un en peu; en un hi ha una tenda de cosmètics, en l’altre una gelateria), excursions infructuoses si no trobava el còmic que buscava i tornava a casa decebut però també ben alegres quan regressava amb el darrer número d’Alpha Flight o Superman.

Recomanacions còmics (XIV): “Ciencia oscura #1”, de Rick Remender, Matteo Scalera i Dean White

Vet aquí un científic que inventa una màquina per viatjar entre dimensions per tal d’anar a d’altres mons a cercar invencions tals com la cura del càncer, la recepta de la pau eterna, etc., etc., i portar-les cap el nostre món.  Òbviament, amb aquesta premissa, des de la primera vinyeta ja sabem que la missió fracassarà, que si no no hi ha història: un sabotejador dins del propi grup espatlla la màquina i aquesta propulsa els nostres herois a la primera dimensió que troba per, després d’un temps indeterminat, tornar-los a enviar a una altra i després a una altra i després a una altra…  Per tant, entre viatge i viatge, s’hauran de preocupar de dues coses ben bàsiques: la primera, seguir vius, i la segona, estar a lloc quan el comptador del trasto arribi a zero i siguin enviats a un nou món.

Rick Remender, guionista habitual de Marvel, a més d’imprimir molta acció a la història, hi afegeix un component quàntic, i és que, segons explica un personatge, cada decisió que prenem crea la nostra realitat, però la que no prenem també en crea una altra d’alternativa (per exemple: vaig pel camp tot xiroi i trobo dos camins; trio l’A, la qual cosa implica que acabo de crear una dimensió paral·lela on un altre jo va pel camí B).  Així, el número de móns creat tendeix a infinit i els nostres viatgers poden anar a petar a qualsevol mena de món estrambòtic: una primera guerra mundial on els alemanys lluiten contra uns indis sioux aparellats amb armes futuristes, una societat dominada per simis blancs, un món que sembla l’extensió de la cantina de Star Wars, etc.  El guió és frenètic i aquest primer volum, format per sis números grapa americans, es llegeix en un pim pam.  El problema és que Remender opta per obrir la història amb corredisses i persecucions per part de granotes gegants amb bastant mala baba (¿?), o sigui, amb la narració ja començada, i mitjançant flash-backs ens va posant en antecedents, però no és fins el quart número que comencem a entendre de què va això i qui són aquesta gent que corre i pateix tant.  En aquest tipus d’edició això no és problema, però en la grapa mensual potser se t’acabi la paciència i ja no arribis fins el quart número.  De tota manera, sembla que no ha estat així i les vendes als EUA van prou bé.  No m’agrada, però, el recurs d’utilitzar texts de suport (bafarades quadrades) amb les reflexions del personatge enmig de seqüències d’acció, ja que, al meu parer, alenteixen la lectura, al marge que si t’està perseguint un indi futurista armat amb una destral làser, potser no estiguis per gaires soliloquis filosòfics.  Normalment, a l’hora de ressenyar còmics americans, només cito al guionista i al dibuixant, tot i que també existeixen a la indústria l’entintador i el colorista, però aquí val la pena ressaltar també la labor immensa d’aquest darrer (curiosament anomenat White), ja que els punts forts del còmic són el disseny de vestuari dels personatges i la utilització del color —amb predominança dels tons forts—, que brilla especialment al primer capítol, tot un gaudi per a la vista.  I, per acabar, dir que aquest és un còmic d’Image, una editorial independent, i a Espanya normalment és Planeta qui acostuma a publicar aquest tipus de material (té els drets de Dark Horse, per exemple), però aquesta vegada ha estat Norma qui se l’ha fet seu i, val a dir-ho, amb molt bon criteri.

Petit repàs al Conan de Dark Horse

Des que al 2004 l’editorial Dark Horse es va fer amb els drets de Conan el bàrbar (fins llavors en poder de Marvel), les coses no li podien haver anat millor al personatge.  I és que el primer equip creatiu que es va encarregar de narrar les seves aventures va començar deixant el llistó molt amunt: Kurt Busiek i Cary Nord (volums 1-4 de Planeta, veure crítica aquí).  Després van arribar Timothy Truman i Tomás Giorello (volums 5-10) amb un nivell similar, però no es pot dir el mateix dels que han vingut darrere.  Roy Thomas (volums 11 i 12) demostra que qualsevol temps passat va ser millor, tot i que segueix tenint un coneixement enciclopèdic de la vida i miracles del bàrbar, però llegint-lo ara un no pot evitar recordar els meravellosos episodis que ens va oferir als anys 70 amb John Buscema (no tots els que van fer, esclar, però sí un bon grapat) i només per això se li perdona tot.  Brian Wood i Becky Cloonan narren una de les fites de la història del cimmeri, la mítica saga de Bêlit la pirata de la Costa Negra, i la veritat és que el guionista no està a l’alçada, encara que el ball de dibuixants tampoc ajuda gaire.  Wood, reputat guionista de Northlanders, només està fi en els primers i els darrers episodis; en els vint del mig (n’escriu vint-i-cinc) demostra que ignora o li és igual el tarannà del personatge i es passa pel forro del processador de textos el ric entorn hibori.  Entenem-nos: són histories decents, entretingudes, però costa reconèixer Conan en un bàrbar que dubta i tem perdre l’amor quan no té a prop a la seva estimada (reaccions molt naturals d’altra banda, però que no casen amb ell, al menys tal com estan contades).  I el final es salva gràcies a la utilització de la prosa poderosa de Robert E.Howard.  Després d’aquesta etapa diguem-li poc emocionant, el testimoni passa a Fred Van Lente, del qual encara no s’han editat a Espanya els vuit números per ell realitzats però sí la minisèrie Conan y el pueblo del círculo negro, un altre moment àlgid del tàndem Thomas-Buscema, i que ve ara dibuixada per l’insigne Ariel Olivetti, un dibuixant excel·lent (seu és el dibuix que encapçala aquesta entrada) però el resultat final torna a ser justet.  El guionista utilitza tantes referències de tribus i pobles que acaben per ofegar la narrativa natural del relat, que resulta confusa.  A més, tota la història va enfocada cap a un clímax, l’enfrontament amb els bruixots que tenen atemorida la regió, que el tio es poleix en dues pàgines.  Home, ja sabem que Conan acabarà guanyant, però es podria posar una mica d’emoció.  Olivetti dibuixa de meravella però no hi ha sensació de moviment entre vinyetes, cada una sembla un passi de models on els personatges posen en una determinada postura, dóna la sensació que estigui dibuixant per un art-book més que no pas per un còmic.  A més, no dibuixa els fons: utilitza fotografies, i al marge que això distreu molt, fa l’efecte que Conan s’estigui passejant per les muntanyes d’Afganistan, només falta Rambo III.  I, per rematar-ho, tal com apunta Josep Oliver en el seu blog, si en un títol està plenament justificada l’aparició de nus femenins, aquest és Conan.  Doncs ni això.  Les noies despullades surten d’esquenes i púdicament tapades amb qualsevol objecte.

Sortosament, l’esperit del bàrbar encara perviu en els quatre volums del Conan Rey de Truman i Giorello, dignes successors, aquests sí, dels millors equips creatius de la història del personatge.  Ara li toca a Gail Simone, que aquest any treurà Conan/Red Sonja, que es retrobaran després de quinze anys fruit de l’acord entre Dark Horse i Dynamite.  Esperem que no calgui utilitzar aquest darrer material per a la propera crítica.

Recomanacions còmics (XIII): “The league of extraordinary gentlemen”, d’Alan Moore i Kevin O’Neill

Criticar (en el sentit de fer notar els defectes) qualsevol còmic d’Alan Moore és complicat perquè quasi tots són obres mestres.  Per això, he triat un que em sembla més fluix (i no és que sigui pas dolent, però no assoleix la categoria que tenen d’altres).  Quinze anys porta el bard de Northampton realitzant la seva reeixida sèrie dels homes extraordinaris que, recordem, són els següents personatges literaris: Mina Harker (del Dràcula, de Bram Stoker), Allan Quatermain (de Les mines del rei Salomód’H.Rider Haggard), el Dr.Jekyll i Mr.Hyde, de la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson, el Capità Nemo (de Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne) i l’home invisible (d’H.G.Wells), ajuntats per Scotland Yard per tal de fer front a una amenaça que ells sols no són capaços de combatre.  Amb reminiscències de les pròpies novel·les d’aventures victorianes d’on treu els personatges barrejades amb elements propis del còmic de superherois (el mateix concepte de supergrup i les habilitats personals de cadascú tractades com a superpoders), Moore ens ofereix una història molt distreta, plena de referències a molts altres títols (que si la Rue Morgue d’Edgar Allan Poe, etc.) i agradable de llegir com un bon fulletó clàssic d’aventures. I sigui dit això sense cap matís pejoratiu: trobo que és aquest un gènere infravalorat i que no resulta gens fàcil de realitzar, afirmo jo, gran admirador del Conan de Roy Thomas.

Però tot això és aplicable només al primer volum de la sèrie. La cosa comença a tòrcer-se en les continuacions de la saga.  En el segon volum, moltes més referències pel gaudi de la gent llegida (La guerra dels mons, John Carter…), però el que més sorprèn aquí és un recurs que Moore ja havia realitzat en d’altres obres i que només està a l’abast dels genis o dels sonats, això és, molestar-se a crear uns personatges interessants, plens de matisos i amb rerefons per, a les primers de canvi, ventilar-se’ls i que la història segueixi sense ells.  Perquè aquí, al marge de la desaparició d’alguns personatges principals, queden trastocades les relacions entre els demés i el reguitzell d’aventures d’època que, feliços, ens prometíem, es detura de cop per prendre tot plegat un altre rumb —reduït el grup a només tres components— molt més pintoresc.  I a l’arribar al tercer volum (dividit en tres parts i ambientat al 1910, 1969 i 2009, respectivament), se’m van trencar tots els esquemes, encara que la desorientació va ser gradual.  L’aventura de 1910 encara es segueix bé, però el 1969 (no en va, va ser el màxim apogeu de la cultura de les drogues), amb tanta psicodèlia, i al 2009, amb tants detalls estrambòtics, jo ja no hi era: la història es torna dura (això no és pas dolent, només que a mi no m’agrada), les referències s’amunteguen i es converteixen en un veritable allau que més que enriquir, ofega, i, el pitjor de tot, el final no passa del tòpic.  Sembla un Moore en hores baixes referenciant-se i copiant-se a si mateix i, al meu entendre, es produeix la tan temuda per alguns escriptors (però és obvi que no per ell) desconnexió per part del lector.  A més, la frontera de la descripció d’actes desagradables on s’acostuma a apropar (només cal llegir Miracleman), aquí es travessada per anar a fer una excursió cap a the dark side.  En definitiva, una sèrie que va perdent pistonada de manera progressiva, però a la qual se li ha d’agrair l’esforç per reverenciar els clàssics i, què coi!, val més un Alan Moore regular que obres bones de molts altres guionistes irregulars.  I, un cop dit tot això, mostrar el meu més sincer respecte pel geni que ha parit, entre moltes d’altres, V de Vendetta, Watchmen, From Hell i, la que a mi m’ha arribat més, la joia de la corona, Promethea.

Recomanacions còmics (XII): “Doctor Extraño: Dentro de Shamballa”, de J.M.DeMatteis i Dan Green

Sempre he pensat que, si un és guionista d’un personatge amb característiques màgiques com ara el Doctor Extraño —el mestre de les arts místiques de l’univers Marvel— estaria bé que, apart de saber escriure (això es pressuposa) estigués versat en la matèria de la qual el personatges n’és expert i així les històries guanyarien un plus.  L’exemple més clar és Alan Moore, reputat mag blanc com ell mateix reconeix, que va deixar ben palesos els seus enciclopèdics coneixements a Promethea, obra excepcional de la qual en faria una crítica si no fos que aquesta és insuperable.  En el cas de la història que ara ens ocupa, no és un còmic pròpiament dit, es tracta més aviat d’una novel·la il·lustrada, tot i que en la seva part final recupera el clàssic llenguatge de còmic amb les bafarades.  El Doctor té la missió d’aplicar tres conjurs a tres parts del món ben màgiques i tel·lúriques per tal d’ajudar a produir el següent pas evolutiu de la humanitat, assumpte que finalitzarà a Shamballa, la ciutat mítica amagada a les muntanyes del Himàlaia, també coneguda com a Xangri-La.  Alguns afirmen que no es tracta d’un lloc físic, sinó d’un recinte només accessible mitjançant determinats estats de la ment proporcionats per la meditació o bé per una evolució superior.  També es diu que l’artista i viatger rus Nikolái Roerich hi va arribar, com explica ell mateix en els seus llibres.  Però, tornant al tema, en aquest còmic dels anys vuitanta ara reeditat, el protagonista no deambula per la història sense rumb fix com ha fet durant els darrers anys en les seves aparicions en vàries col·leccions (no en té de pròpia) i he intuït que el guionista, J.M.DeMatteis, autor d’un altre dels millors còmics de superherois que mai he llegit, Spiderman: La última cacería de Kraven, sap molt bé de què parla perquè té coneixements sobre el tema, aspecte que he corroborat després a internet: va practicar el budisme durant una etapa de la seva vida.  Per tant, no tenim aquí una obra buida de contingut on la màgia s’esmenta només de passada sense cap més finalitat apart de la simple citació (eh, Bendis?) sinó una història profunda plena de significat i amb referències que agafarà qui pugui i qui no, doncs es quedarà amb les boniques coloraines de les il·lustracions, bellament realitzades per Dan Green, una sèrie d’aquarel·les magnífiques.  De fet, les ressenyes que he llegit per internet de l’obra diuen que és molt maca, sí, però avorrida.  Per això escric aquestes línies, per demostrar que no hi estic d’acord.  Òbviament, si el tema no interessa entenc que ho pot resultar, però em sembla de justícia destacar la feina dels seus autors i també demostrar que, al menys en aquella època, quan les editorials de superherois arriscaven i els hi deixaven plena llibertat, es produïen autèntiques meravelles de culte com aquesta, avui dissortadament impossibles de repetir perquè només manen els diners, que provoquen productes clònics i sense essència degut als designis empresarials de Disney (propietària de Marvel) i Time Warner (propietària de DC).  És per això que avui en dia la majoria d’autors reputats del mitjà marxen a les editorials independents, on cobren menys però gaudeixen d’una llibertat inaudita a les majors.