Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

It don’t mean a thing

Als anys 30, la música swing es veia reduïda als ghettos dels negres, mentre els blancs escoltaven altres coses, diríem, més elevades.  Tot i el seu color natural de no haver vist mai platja, Benny Goodman tocava i estimava aquest tipus de música, però el seu auditori sempre era del mateix color, fins que un dia el van contractar juntament amb tota la seva banda perquè toqués al Carnegie Hall, el mític escenari de la ciutat de Nova York.  Això, que pot semblar un aconteixement sense gaire importància, un concert més, en realitat era un fet històric, perquè per primer cop, una música per negres s’escoltaria en un auditori, i a més tan selecte, de blancs.  Era, com se sol dir, poner una pica en Flandes, soplar una nota en el Carnegie.  Goodman, conscient de la responsabilitat de ser l’ambaixador d’aquells ritmes a un altre tipus de ciutadania, a l’hora de la veritat no va començar bé, perquè a l’iniciar-se el concert, estava molt nerviós, massa.  La música sonava, però sense esma ni nervi, tova.  L’auditori romania expectant sense emocionar-se, mentre les notes anaven i venien i aquell home bufava i bufava el seu clarinet, però ambdós, home i instrument, del tot embalbits.  I en aquell moment, veient el panorama, que la cosa s’estava enfonsant i que la peça musical patia una crisi d’identitat, van aparèixer dues baquetes que canviarien el decurs de la història musical.  I és que el bateria de la banda, el prodigiós Gene Krupa, aprofitant la seva posició privilegiada al fons de tot de l’escenari, amb la visió de conjunt que això li donava, talment com fan els grans porters de futbol quan el seu equip no rutlla, va prendre la iniciativa.  Va carregar-se la banda a l’esquena i va llençar-los a tots cap endavant a crits, no, a cops de ritme i alegria.  Pum, pum, patapum!  Es va marcar un solo de bateria amb tota l’energia de la que va ser capaç, i aquí es van començar a sentir els primers ohs! a la graderia com si fós Sant Joan, seguits d’aplaudiments que ben aviat perdrien la seva timidesa.  Aquest va ser el punt d’inflexió.  Va llençar un cap i tots s’hi van agafar, perquè Benny Goodman estava nerviós, però també tenia moltes taules, així que a rebuf del seu bateria, va agafar el testimoni i a partir d’aquell moment bufà com només ell sabia fer-ho, sense nervis ni paràlisi.  I tota la banda el va seguir, amb el públic ara sí, rendit als seus peus i a les seves corxees.  I la resta, com se sol dir, és història, perquè Goodman i els seus van cloure l’espectacle amb un èxit rotund que repetirien en els propers mesos.

La llegenda també diu que, quan van acabar el concert, tots els músics van anar corrents cap a la sala Savoy a veure una batalla de bandes.  Perdó, LA batalla de bandes.  No era per menys.  A l’escenari estaven Count Basie, Ella Fitzgerald, Chick Webb, Billie Holiday.  Aquella nit, les estrelles van brillar amb força sobre l’asfalt novaiorquès.  Això succeí el 16 de gener de 1938.

El doctor de la música té títol?

Ja hi tornem a ser.  La promotora dels concerts de Bruce Springsteen a Espanya, Doctor Music, l’ha tornada a liar, aquest cop en el concert de Santiago de Compostela.  Vagi per endavant que m’imagino que gestionar un aconteixement d’aquest tipus, amb les grandioses quantitats de material tècnic i humà que comporta, ha de ser una tasca realment difícil i gairebé titànica, però el que no pot ser és fer les coses malament tantes vegades i després defugir responsabilitats.  No, no vaig estar a Santiago, tot el que sé és per la premsa i per amics que sí que hi van anar, però sí que he sofert altres vegades en carn pròpia els desgavells d’aquesta gent, per tant, em puc fer una idea del que va passar allí.  Per exemple, en el concert de Ry Cooder del passat 30 de juny, van canviar a darrera hora el lloc del recital, de l’Auditori del Fòrum vem passar al Sant Jordi Club.  Res a dir, si no fós que en el primer els seients estaven numerats i en el segón no, era un seu a on puguis, per tant, era igual que tinguessis fila u, si arribaves tard havíes de seure a on podíes, per exemple, a la fila vint i al lateral.  Explicacions del canvi?  Disculpes per les molèsties?  No, cap ni una, per què?  I no estic parlant de cap fet aïllat, l’historial de la promotora és llarg en incidents d’aquest tipus.

Per part meva, en els magnífics concerts de Bilbao i Benidorm, cap problema, potser perquè no hi va haver tanta improvisació com a Santiago.  I no puc, ni vull, acabar l’entrada sense incloure aquesta perla que Bruce va tocar a Benidorm.  Es tracta de I fought the law, una cançó original de The Clash que aquí queda molt apropiada.  I és que, tal com diu Bruce i tal com deia Joe Strummer:

Breakin’ rocks in the hot sun
I fought the law and the law won
I needed money ’cause I had none
I fought the law and the law won