Attack of the ordinary citizen

foto12

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.

(relat originalment aparegut a la Revista Rosita)

Fluvial

Situat al cim del turó, a l’esquerra contemplo els prats verds del meu passat: plàcids, frondosos, plens de vida.  Al mig, el meu present, el rierol que els delimita del futur: un corrent immens, cabalós, brogidor i, depèn de l’actitud amb que l’entomis, el més perillós dels corrents si hi vas orgullós de tu mateix sense cap tipus de precaució o, pel contrari, el més suau i fidel dels amics si aprens a escoltar-lo i a interpretar els seus missatges de color blau que contínuament t’envia avisant-te de la propera corba.  Però seguim dalt del turó.  El meu esdevenidor és un sot (provocat tal volta per un meteorit milers d’anys enrere, chi lo sa?) que apareix, emperò, florit de margarides recarregades de groc: molt belles, sí, però com no vigilis, enlluernat per la seva bellesa, pots anar a raure al clot que amaguen.  Envoltant-lo, una boscúria frondosa carregada d’olor a molsa i fressa de fulles seques cruixint sota els peus quan gosis aventurar-t’hi.  I el cel, violaci, amb un sol que es pon que indica la prompta albada de tot allò en què vas creure una vegada i que aviat ja no existirà.  Per conèixer altres començaments, hauré d’esperar el nou dia.  Sí, ja ho sé, aquesta descripció, en conjunt, em sembla tan burda com òbvia i també un pel massa melodramàtica, sí, i els tons cromàtics que descric, massa recarregats.  Però a vegades un necessita el tub del color que no troba.  El buscaré millor, no fos cas que me l’hagi deixat a casa.

La mirada de l’observador

The key, per Jackson Pollock

A mesura que un es va endinsant dins les sales laberíntiques del museu, va ensinistrant al mateix temps la mirada.  Al començament els ulls són analítics i observen i capten tot allò visual: colors, amplada del marc, disposició de les formes.  Però de mica en mica, la mirada racional va deixant pas a la sensitiva, de manera que un passa a veure-hi més enllà de les formes físiques, i les coses es veuen ja amb l’estómac.  I amb els pèls del braç.  Col·locat davant la tela, subtils impulsos acudeixen i cada quadre és un món diferent de sensacions i de matisos, i la sensibilitat i el talent de l’artista s’obren pas a través del temps.  Però que passa quan, després d’hores contemplant als mestres de la pintura, baixes al bar del museu mantenint el mateix tipus de mirada?  Doncs que llavors ja no veus una tapa de callos, un pintxo de carn o un tros de truita.  Segueixes veient barreges cromàtiques i determinant disposicions espacials, de manera que trobes que aquella tapa de croquetes hauria d’estar més a la dreta, que el significat de la sèpia no s’escau amb la metàfora del plat de mandonguilles amb pèsols mig buit (o serà mig ple?).  Endevines una disposició dels elements dins la cúpula plastificada del taulell, però no és estàtica, perquè va canviant a mesura que el contingut de les safates es va buidant i omplint de nou.  I el cambrer que no para quiet t’espatlla la composició, perquè desequilibra constantment l’harmonia que hi creus captar, i et demanes si el tros de pastís de poma que ara talla serà potser una metàfora d’alguna cosa que se t’escapa.

Però, afortunadament, aquest efecte no és perenne.  Al cap d’uns minuts, tot torna a lloc i recuperes la mirada diguem-li normal, i en sortir al carrer, tornes a veure cotxes, vianants, balcons blancs i cels blaus.  Les taques dadaistes i les línies surrealistes s’han quedat a dins el museu o, en alguns casos, estampades també dins l’ànima de l’observador.

(Títol de l’entrada plagiat a Marc Behm)