La proporció del fracàs

desert-5

Em vaig dividir en tres.  En una vida, vivia feliç a ciutat amb dona i fills.  En una altra, nedava contracorrent però mai arribava a donar la puntada de peu definitiva que calia per girar cua.  En la que ara està a punt de finir, estic amb un desert de sorra als ulls i un sol al davant, entre miratges que em fan creure en reflexos difuminats i pous inexistents.  Aquest sóc jo, ara, Abdul Al-Khazim, marabut de la tribu dels Janzhim del nord, i aquí estic, assegut aquí vora la cova amb espurnes titil·lants al voltant.  Transcric els meus darrers vestigis de vida perquè quedi constància de qui no he estat i del que no he viscut, engrunes per tastar que tenen destí, dos destins.  El meu túmul jau a les afores del poble, preparat des de fa molts anys, i d’aquí molt poc donaré sentit a la pedra vella i als mots críptics que un artista desconegut va estampar-hi a sobre.  Per a mi?  No, per salvaguardar l’honor de tot un poble i qui sap si el de tota una nació d’homes del desert.  L’aigua és el bé més preuat, ho sé, sempre ho han dit els savis, però és ara que entenc la veritable lliçó.  L’oasi només apareix quan els ulls del viatger estan preparats per a veure’l.  Naturalment.  Per això hi ha paratges només destinats per a uns quants escollits, on tothom hi va però només uns pocs els troben.  En qualsevol cas, ara res de tot això importa.  Quan desaparegui el meu darrer alè, fixeu-vos-hi bé, qui sap, potser trobeu dins ell bons auguris pels vostres fills.  Que les fulles de palmera cloguin la funció, doncs; que les plomes de gall dindi acariciïn el rostre d’aquell qui, a hores d’ara, segueix sense creure’s res del que li dicten els ulls.  Que els grans de sorra minúsculs acabin de caure i tapin el sot.  Per ara, he acabat aquí, però continuaré.

En un país nòrdic

Anotació

“Em costa molt deixar de pensar en l’estiu de tres anys enrere, quan Lluna i jo, per una sèrie de sortoses circumstàncies, transitàvem per aquests mateixos carrers que ara repasso jo tot sol.  Ho veig tan clar, ara!  Però llavors la meva visió era limitada, esclar.  L’hauria d’haver besada sobre el pont, o sota el fanal, o just després d’haver demanat el cafè amb llet i el parell de cupcakes.  Qui sap, d’haver-ho fet, on estaria a hores d’ara.  Però clar, no ho vaig fer, esperant que la vida, el destí, aquell senyor que creuava el carrer, actuessin per mi i la resta vingués tot rodat.  A mi, fill privilegiat de Cygnus X-1.  A mi, que estic predestinat a inaugurar una nova era en la història de la humanitat.  Però ara, tres anys després, tot es desinfla.  En aquest temps, Lluna ha sortit amb d’altres nois: res important, si exceptuem el darrer.  Amb aquest sí que sembla entendre’s-hi i sí que semblen enamorats de debò.  I jo segueixo enamorat de mi mateix, incapaç (perquè no vull; per què no vull?) de sortir del meu full de ruta, fill de ruta, fill de puta, que sempre ha estat, és i serà el mateix. A no ser que decideixi canviar-lo: m’exposi, surti del castell, faci el ridícul; plori, rigui, estimi.”

(dissortadament, en aquest punt el full apareix estripat i falten les següents pàgines. El nostre equip segueix buscant entre les restes de la cafeteria, la investigació sobre la misteriosa explosió de la qual encara segueix oberta. Seguim treballant per aconseguir-les i esperem poder-les oferir al públic ben aviat).

El laberint de l’escriptura

Labyrinth Dreams: Create

Jo, illa de mi mateix, crec que he fet honor a aquest nom, perquè ja no duc la motxilla carregada a l’esquena, però encara la sento.  Però ep!, la mitologia, la mitologia!  Com sempre, és ella la que ens dóna la solució per a sortir-nos-en!: el laberint.  I el minotaure, que no és més que la part bestial de l’home que hi entra i que es perd i avança i retrocedeix i s’acaba entortolligant amb ell mateix, arquitecte i creador en temps pretèrits de despropòsits i del seu propi nus del qual, òbviament, només hi pot sortir ell, de la mateixa manera que (encara que això ni es diu ni s’explica als nens amb bata blanca de l’escola de pedra), també només hi pot entrar ell.  Però xst!, que és un secret!  Els altres creuen —de debò s’ho han empassat—, que hi poden entrar; realment n’estan convençuts, però s’autoenganyen amb pretextes que ni les mateixes velles del lloc s’empassarien i que, a més, titllarien de pretensiosos si els puguessin escoltar; i els rebutjarien de seguida, però no ho fan perquè tenen molt poques dents (i és per això que l’adverbi “esmoixinat” també s’ensorrà dins el mar com illa volcànica).  Però que tot això, laberint de paraules, no ens desvïi de la qüestió primordial, que és: i com rediantres es surt del laberint?  I el fil que porta a la roda de la màquina de filar n’és l’explicació i la llavor de tot plegat.  El fil i la dona.  Perquè és una dona qui et dóna el fil (i atenció que aquí l’accent no és tan important), Teseu fill meu, i no pot fer ni una engruna més del que ja està fent per tu.  Però aquest és un altre secret, encara que molt més obvi.  Ets tu qui ha de saber emprar el fil, única arma contra unes banyes d’ivori celestial que estriparien la Via Làctia si s’ho proposessin (però no ho fan perquè la seva feina és una altra, aquí a la terra, encara que això no treu que la banya esquerra estigui lleugerament esbiaixada cap al nord-est, la qual cosa fa que, quan el brau torça lleument el coll per a envestir en un gest que, segur, en d’altres circumstàncies hom podria considerar ben graciós i fins i tot bell, la banya apunti directament cap amunt, cap a la dotzena casa).  Tu has de saber emprar-lo.  O fes-te una forca amb ell i penja’t, si no ets prou home.  O arrenca’t els membres i, t’ho garanteixo, si el brau et troba ja no et farà res.  O, si vols, si tens valor, si goses, tu, heroi encara indigne de les consonants mudes, vés a per ell.  Enfronta-t’hi (encara que ja saps que no hi haurà confrontació, veritat?, sinó una abraçada bullint, però no bestial; forta, però no punyent; digne, que no imprescindible).  I és a partir d’aquí quan tu, Minotaure (perdó, Teseu), hauràs de llençar el fil (o potser era abans que ho havies de fer?).  Però no pateixis, car encara hi ets a temps.  De moment, tota aquesta confrontació succeeix sobre els caminois i canals d’un cervell de be del mercat del poble.  Ara ja estàs preparat?  Ja et sents prou valent?  Doncs apropa’t a ella i que dels seus pits brolli llet i mel i que formin dolços camins que seran, al cap i a la fi, on s’assentaran les bases de les parets del nou laberint.  El de debò.  Però no oblidis que tu ja tens el fil, fill meu.  I, sobretot, no oblidis que tu tens també el llapis.  Oh creador!

(escrit a una cambra de mala mort d’un hotel d’Iràklio en estranyes circumstàncies, amb una pica massa sospitosa a la dreta, una paret blanca al davant, una ampolla de Bacardi Breezer —que en realitat mai es va arribar a encetar— a l’esquerra, i un llit desfet al darrera.  I sense haver fumat res)