Permeteu-me caure en la temptació

Vam anar a comprar els ingredients necessaris (tot ritual requereix d’una faramalla prèvia ben definida i perfectament reglamentada, digué) i jo vaig somriure-li, simulant confiança en mi mateix.  Vam trobar la majoria de galindaines a una tenda de xinesos: dues túniques de color blanc setinat, espelmes de colors cridaners, encens especial de l’Hindu Kush, un parell de bosses d’estris de festa infantil i, el més suggeridor de tot, unes manilles, localitzades aquestes a un comerç on li van picar l’ullet en demanar-les.

En la nostra primera cita vam anar a casa seva, un pis nou i espaiós d’un barri de classe alta.  No recordo gaire bé què vam sopar —jo poca cosa, estava encuriosit, nerviós, excitat, Déu em perdoni— i aviat jèiem al llit tot conills, realitzant els preliminars del ritual que ella tant frisava per iniciar per tal que els nostres cossos és familiaritzessin l’un amb l’altre, requisit imprescindible si es desitja transitar en companyia el camí espiritual (la carn anhela carn, em xiuxiuejà a cau d’orella després de mossegar-me el lòbul i pessigollejar-me’l amb la punta de la llengua).

—De debò cal, la mel de tarongina?

Va assegurar-me que sí, calia per activar els xacres.  Era un estimulant molt antic, herència ancestral dels fills d’An, i encabat de dir-ho, me la va fregar amb passió sobre els malucs.  Encara bo que la seva nuesa em distreia la vista i només per allò la situació ja pagava la pena.  Un cop ben empastifat, em donà instruccions sobre com col·locar-me.  Em penso que en aquestes alçades, els meus nervis de novell ja eren prou evidents i la meva manca d’experiència en aquestes arts es feia dolorosament palesa, i és que tot això no figurava en les il·lustracions dels llibres prohibits que havia llegit i no penso fer cap acudit sobre la posició del missioner perquè seria massa obvi.  “Sense petons ni penetració, jugarem només amb les energies”, pontificà.  Cloent els ulls, s’aclofà sobre meu com si fos una peça de puzle intentant encaixar amb la companya i va començar a col·locar un braç per aquí, una cama per allà —tot amb lentitud exasperant—, mentre anava mussitant una mena de salmòdia exòtica que es mesclava amb la fortor de l’encens afgà i tot plegat em feia ballar el cap i em provocà unes basques que sortosament vaig controlar.  Els nostres cossos estaven tan entortolligats que sóc incapaç de descriure la postura final, només sé que el meu braç esquerre passava per sota la seva aixella i al mateix temps el tenia empresonat per una cama que sé que era meva pels pèls, perquè no la notava, estava ben adormida, i amb la mà dreta (crec que era la meva) emmanillada li amanyagava el clatell, cosa que clarament l’excitava pels sons profunds i íntims que emetia.  Al mateix temps, jo recitava el mantra palatal prèviament memoritzat, que en els meus llavis sense circulació sonava: “Omeeee-omeeeee-omalaaaaaaa…”, però com ofegat, i quan la noia em pessigava l’espatlla, tenia instruccions d’aturar-me i realitzar una mena de cloqueig amb la llengua, al qual ella s’hi afegia amb un gaudi extrem.  Així vam passar tota la nit.  Embullats i espetegant amb la llengua com animals en zel que no s’acaben de trobar.  Ella es va mostrar ben engrescada i joiosa durant tota l’activitat, però jo vaig acabar mentalment i física exhaust.  Exhaust i decebut.  Exhaust, decebut i amb unes agulletes de cal Déu i perdó per l’heretgia.  Havia clicat la casella d’espiritual al Tinder pensant-me que trobaria una altra cosa.  Me’n torno al seminari, d’on no hauria d’haver-me escapat mai.

Poligonèsia

Quan va arribar la línia, ens asseguraren que era per augmentar el nostre benestar.  Fins llavors, érem feliços ajaient-nos sobre la gespa humida, bevent sidra novella sota arbres centenaris i estimant-nos en la mesura que podíem.  Però estàvem massa barrejats, argumentaren, la mescladissa no és bona, insistiren, no tots som iguals, aclariren, i la diferència és imprescindible per a aplegar-te només amb els teus iguals, repetiren.  La línia serviria per a distingir-nos de manera binària, els uns aquí i els altres allà, i evitar l’aiguabarreig.  La tipologia dels grups podia ser infinita: alts i baixos, grassos i prims, blancs i negres…  Tant li feia el criteri diferenciador, sempre n’hi hauria algun.  I la línia s’instal·là, separant en dos la nostra societat.

Després d’un temps, ens van dir que calia una segona ratlla.  Enganxada a la primera per un extrem, formarien una estructura amb forma de ve baixa.  Ho raonaren dient amb què no n’hi havia prou amb dos grups dins la comunitat, ara en serien tres i això aniria molt millor de cara a potenciar la personalitat singular i unívoca de cada individu —a més separació social, més possibilitats de realització personal— i seguiríem feliços amb les nostres vides, ara ben rectes a l’ombra de les línies, mentre els elements més extremistes (esclar) de la societat romandrien allunyats, prop del vèrtex.  No vam qüestionar-nos l’explicació, ja teníem prou feina en viure.  Simplement, la vam acceptar.

Quan arribà la tercera línia, el triangle fou completat.  El raonament emprat, si encara en calia algun, va ser que fins i tot entre els elements més discordants de la societat calia afegir-hi subdivisions.  Amb la nova figura geomètrica, disposaríem de tres vèrtexs per evitar les nocives mescladisses socials.  Pels entusiastes de la vida reposada, asseveraren, tot seguiria igual: podríem seguir ajaçant-nos als prats, libar elixirs fermentats i amar-nos amb (quasi) total impunitat.  Clar que ara ja no érem tants per estimar.  Descobrirem que algunes distàncies són irreconciliables.  Però ningú semblà adonar-se’n o, si així fou, no es proclamà en veu alta ni cap puny fou alçat en gest de ràbia.

Amb la quarta línia, el triangle esdevingué un quadrat.  Els motius argumentats ja es repetien d’esma, amb la debilitat provocada per la iteració.  Només van molestar-se en afegir que l’existència dins el polígon havia commutat en complexa, que la realitat era cada cop més confusa i les particions socials ja eren irrenunciables.  Bé per mandra, bé per desídia, no vam rebel·lar-nos.  Potser ja havíem assumit la futilitat de tal acte.

I sense gairebé pausa, o potser ens era tan indiferent que no advertirem si havia existit o no, van anar arribant més línies, una rere l’altra, i la nostra societat passà a viure enmig d’un pentàgon.  Després, d’un hexàgon.  Més tard, arribà l’heptàgon.  I així fins l’infinit, perquè la cosa ja no va tenir aturador.  I quan vam voler adonar-nos-en, quan demanarem de manera reiterada on havia anat a parar el nostre anterior nivell de vida, quan vam lamentar-nos per una intromissió tan salvatge en les nostres existències, ja fou massa tard.  Ja vivíem tots separats, dèbils i aïllats els uns dels altres dins un polígon immens, on tant li feia si en podies sortir.  Perquè quan clamarem amb fúria al cel, l’única resposta rebuda fou l’eco rebotat en múltiples parets retornant-nos el propi plany, però les nostres ments, ja completament poligonals i submises, foren incapaces d’entendre’l.

Les mans marcides de la mare

El moment més trist de la meva existència, plena de romanços i de lectures no gaire adients, fou quan la mare em va llençar a la brossa la meva col·lecció de còmics, a la que tantes llargues estones li havia dedicat durant mitja infantesa i bona part de l’adolescència.  La sensació de quelcom irreparable fou tan fulminant i corprenedora que vaig haver de fugir-ne esperitat i per fer-ho, vaig emprar l’eina més poderosa de la qual disposo: la meva ment. Em vaig abocar sense mesura a les teories d’Oesterheld sobre els universos paral·lels, elucubracions que, si sou persones prou llegides, ja coneixereu. Ell afirma, de manera ben ferma, la seva existència, i per tant, segons els seus supòsits, com a mínim en un univers ma mare no m’hauria llençat els còmics. Si jo aconseguia arribar fins allí, sens dubte la buidor que em corsecava s’evaporaria, només havia de trobar un portal cap a aquest univers, i no per traslladar-m’hi per sempre, car això segur que vulneraria nombroses lleis físiques, sinó per viatjar-hi i tornar així a llegir els meus còmics preferits; i, si això fos també viable, recuperar-ne uns quants per emportar-me’ls de tornada.

Després de moltes provatures (a les teories d’Oesterheld potser els hi faltaven un parell de voltes), vaig aconseguir transportar-me des de la meva habitació desangelada fins a una altra d’idèntica on, al·leluia!, hi havia íntegra tota la meva pila de lectures. Vaig asseure’m enterra per començar, àvid, la inspecció, però devia fer una mica de renou perquè de l’altra banda de la porta algú va començar a acostar-se, arrossegant els peus. Quan es va obrir la porta, la visió em va glaçar la sang a les venes, el còmic em va caure a terra. Primer no ho vaig entendre, però després vaig capir la crua evidència: en aquesta realitat, la meva mare no m’havia llençat els còmics, cert, però Déu Nostrosenyor, el flux de l’Existència o el Caos Reptant des de la seva talaia còsmica, no ho sé, havia provocat un acte paorós per tal de compensar la no existència del fet primigeni, una acció per equilibrar el cosmos, metafísicament parlant, i és que la meva col·lecció de lectures restava impecable, sí, però en aquesta realitat les mans de la mare eren pansides talment les branques d’un arbre mort. Amb la seva veu fina de sempre em va dir, pobreta, que no m’allités tard i marxà tancant la porta rere seu. Em va fer molta pena veure-la amb aquells monyons, però de seguida la pila acolorida i llaminera va centrar tota la meva atenció. Dins ella em vaig capbussar, amb tot el gaudi de què vaig ser-ne capaç, passant, sorollosament i frisosa, les pàgines una rere l’altra mentre la meva ment començava a oblidar la repulsió viscuda, ara ja mig sepultada. I és que he de reconèixer que, per tornar a llegir aquell fotimer d’històries repletes de terror, jo mateix hauria estat capaç de tallar-li les mans a qui fos, inclosa ma mare.

Descarat

M’ho havien dit tantes vegades que la frase ja havia sedimentat dins meu i ni tan sols me l’escoltava (i no parlem de retenir-la) quan algú me la dirigia.  La gent té massa tendència a parlar per parlar i no em prenia seriosament els retrets cap a la meva persona quan em repetien allò de: se t’hauria de caure la cara de vergonya.  Fins que un bon dia va esdevenir-se.  Concretament, a la parada de l’autobús.  Quan anava a enfilar-me al vehicle, no vaig veure’m reflectit a les finestres; millor dit, veia el meu cos, però no el meu rostre.  Em vaig palpar el lloc on hauria d’estar la fesomia i vaig corroborar el paorós fet.  Recent llevat sí tenia cara, bé m’havia afaitat; per tant, la única explicació possible és que l’havia extraviada pel camí.  Però què havia succeït en la ruta per experimentar una sensació d’empegueïment tal que havia provocat el fatal desenllaç que se m’anunciava des de la meva més tendra infantesa?  Potser si no anés pel món distret, amb els auriculars posats, m’hauria assabentat del moment exacte de la pèrdua i li hauria pogut posar remei de seguida, però ara només podia refer l’itinerari per mirar de recuperar —si hi havia sort— el semblant extraviat.  Vaig recular, mirant tota l’estona enterra, però la cerca era complicada perquè no tenia ulls per a veure-m’hi, encara que rere una boirina intuïa els contorns difosos de la ciutat que m’envoltava.  A quatre carrers de distància, li vaig voler demanar a una persona si havia vist el meu rostre, però tampoc tenia boca amb què adreçar-m’hi, així que ho vaig intentar amb signes com bonament vaig poder.  La seva resposta em va arribar com si estigués a quilòmetres de distància, però vaig entendre que no en sabia res.  Havia d’espavilar, desconeixia la durada d’aquesta mena de pòsit sensitiu.  Gambant de manera ràpida, al girar una cantonada vaig deturar-me davant d’uns contenidors d’escombraries perquè el picor del clatell em va semblar un pressentiment.  En alçar la tapa del de color verd (el del vidre, avui en dia la gent no s’hi mira gaire), allí estava la meva cara, un rebrec abandonat talment una cartera robada, buida del seu valuós contingut i dipositada allí per algun bon jan.  La vaig agafar (perquè m’agradarà o no, però és la meva, de cara, coi!) i, sostenint-la a la mà, una reflexió em va paralitzar el moviment del braç: em faltava esbrinar el motiu de la pèrdua; sí no el descobria, em podria tornar a passar el mateix i a la llarga, aquest fet em provocaria problemes greus.  Amb l’esperit més calmat, vaig fer retrocedir els pensaments fins que vaig caure en què, mentre transitava pels carrers embolcallat per la música, a l’altra vorera havia vist a la Marta i li havia girat el rostre de manera barroera per tal que no em reconegués, no fos cas que hagués de donar-li explicacions de la meva conducta i dels veritables motius de l’esmicolament de la nostra relació.  Aquella evasió de les meves responsabilitats vitals havia estat la gota que fa vessar el vas i la meva consciència no ho havia suportat més, provocant, de retruc i en un esplèndid efecte dòmino, el despreniment del meu semblant.  Doncs, ara que m’he submergit de ple en el fangar d’aquesta sensació, tan punyent, de menyspreu cap a mi mateix, no estic segur de si posar-me la cara o no, perquè si no la porto, és evident que no pot tornar-me a caure.  Però m’imagino que me la col·locaré.  Sempre és millor anar pel món amb la cara posada per tal d’enfrontar els diversos reptes, a voltes aterridors, de l’existència i les relacions humanes.  A més, a hores d’ara, ja deu ser prou dura, no?

The end?

“No saps acabar bé el que comences”. Això és el que sempre m’havia sentit dir per part dels editors i aquell sapastre no havia de ser una excepció. Què sabrà ell! El meu conte comença molt bé, amb un astronauta perdut a l’espai que passa les mil i una, fins que arriba a un planeta que li recorda al seu i decideix quedar-s’hi a viure per sempre més, però ah!, i aquesta és la gràcia del final, amb una redacció premeditadament ambigua deixo a l’aire la possibilitat que algun dia pugui reparar la nau i tornar a casa. No és una bona cloenda o què? No em defineixo, deixo totes les portes obertes perquè el lector triï la que vol creuar: l’astronauta pot quedar-se o bé enlairar-se a voluntat. No veig perquè aquest merda d’editor me l’ha hagut de tirar en cara. No és concloent, diu. Bé és cert que, a vegades, a la vida, em costa decidir-me per una opció en concret i això pot traspuar-se de manera inconscient a la meva literatura, però vaja, no veig que això importi gaire, en el conte del cosmonauta; el final és impecable, la no culminació de la història és el súmmum de la meva habilitat en el maneig de la situació. Aquest editor és un desgraciat, com tots els demés.

No saps acabar bé el què comences, em diu la Irene. I ella què sabrà? A veure si en trobes un altre com jo, maca, segur que no. Apa, em llevo del llit i me’n vaig a escriure.

Mons paral·lels

greenplanet02

L’astronauta Roderick va aterrar en el planeta roig, va eixir de la nau d’un salt ben llarg, i el primer que feu en tocar terra va ser plantar la bandera verda, símbol del seu planeta.  Després de passejar-se durant una hora i escaig, va tornar a pujar a la nau i va enlairar-se de tornada cap a casa.

Al mateix temps, l’astronauta Rick Rode va aterrar al planeta verd, va eixir de la nau d’un salt més aviat discret —degut al temor que sentia— i el primer que va fer va ser plantar la bandera vermella del seu planeta.  Després de passejar durant dues hores, va tornar a pujar a la nau i es va enlairar de tornada cap al seu astre d’origen.

Les dues naus, la de l’astronauta Roderick i la de l’astronauta Rick Rode, van creuar-se en l’espai, cada una d’elles en direcció al planeta d’on provenia l’altre.  Van observar-se mútuament a través dels sofisticats mecanismes òptics, cadascú una mota de pols dins el visor de l’altre, i mentre l’astronauta Roderick va anotar ràpidament en el quadern de bitàcola la presència del rar objecte llunyà, l’astronauta Rick Rode, més descuidat i amb el cap a quarts de quinze, no donà gaire importància a aquell punt que, de tan distant, semblava irreal.

Quan va arribar al seu planeta verd, l’astronauta Roderick va sortir de la nau entre la xerinola de la multitud, plors de nens alçats en braços per pares orgullosos i aferrades dels manaires més influents, que van rebre’l amb la faramalla que exigeixen els actes cabdals per a la Història.  També obtingué aplaudiments i estranyes begudes de colors. Arrepapat en còmodes coixins glaucs i rodejat de falgueres, va recordar que durant el descens havia observat una estranya bandera vermella clavada sobre una planura, però rebutjà el record de seguida tot fent un nou glop a la beguda esmaragda que tenia a la mà.

Quan va arribar al seu planeta roig, no hi havia ningú per rebre a l’astronauta Rick Rode, tothom massa pendent de la Guerra.  Va agafar el llibre de registres de la nau i hauria d’haver-se encaminat cap a la seu del Govern Mundial per tal d’entregar-los-hi i finir així la missió, però la institució ja no existia. Per tal que l’expedició no es perdés en l’oblit, va enterrar el diari de a bord a tres pams de profunditat, dins una terra color grana, i va escriure-ho sobre una pedra propera amb la seva pròpia sang.  Mentre es dirigia cap a vés a saber on, va fixar-se en una curiosa bandera verda clavada en un prat. A la llunyania s’oien explosions, la nit era plena de lluminàries carmesí.

Petit príncep dark

zoltan-maroti-asteroid-scene-002b-fin-lc

Li vaig dir que era com si tingués un planeta dins el cap o, si no al menys un planeta, un objecte rodó molt potent, i totes les meves idees i sensacions i fins i tot els actes que realitzés en el món físic, eren atrets per aquest astre sense que pogués evitar-ho i això transformava irremeiablement la idea, sensació o experiència en quelcom fosc, perquè tal era la naturalesa del planeta; tant li feia si jo experimentava joia, si besava algú notant un pessigolleig al clatell o si se m’acudia que algun cop podia ser feliç; irremeiablement, el concepte abstracte i immaterial nascut de mi era transformat en una massa viscosa que em cobria i no em permetia viure res de nou que eixamplés els meus horitzons, seguia atrapat en la rutina infernal de sempre, dins una presó de petroli i basarda.

Em va escoltar molt atentament, i després, em va aconsellar que, ja que insistia en tenir un planeta dins el cap, al menys li tragués rendiment; que imaginés quin tipus d’habitants hi vivien, com es guanyaven la vida (si és que ho feien), si eren amebes o persones, quina era la història del món.  Era jove o vell?  Era compost d’aigua o de terra?  I aquell consell em va salvar perquè, a partir d’aquell moment, cada cop que sentia la atracció indefectible del meu planeta interior, em concentrava en el que m’havia dit el metge i imaginava històries sobre l’astre, que sempre resultaven diferents: uns habitants estrambòtics que anaven canviant d’aspecte, la superfície composta d’elements cada vegada més irreals, unes societats mil·lenàries ben arrelades però alhora mal·leables.  A la fi, les meves misèries van acabar el dia que vaig decidir mudar-me de manera definitiva al meu planeta.  Dies després, va venir a veure’m el doctor, però ja no el vaig deixar passar.

Amb ira, llibertat

What-is-the-Jail-Booking-Process

—Tu creus que algun dia sortirem d’aquí?

L’Oriol, cara d’ensopit, uniforme monocrom, es va mirar d’esma en Joaquim (cara monocrom, uniforme ensopit) i va pensar per un moment en esquivar la conversa que l’altre li mantenia amb la mirada, abans perduda mur enllà on lluïa un inabastable cel blau, però a la fi claudicà i li seguí la veta, tot i que amb una certa desgana lacònica.

—Algun dia, segur que sí.

Era l’hora d’esbarjo i tots els presoners, embotits dins les seves vestimentes taronges, estaven en el pati de la presó, alguns en rotllanes xerrant, d’altres jugant a bàsquet amb una pilota mig desinflada que estavellaven contra una cistella rovellada sense xarxes.

—Queda molt per tornar a dins? —va tornar-hi en Joaquim, que tenia ganes de fer-la petar.

—Uns dos minuts —respongué l’Oriol de mala gana, perquè aquells comentaris li recordaven la clausura que durant lleus segons havia aconseguit oblidar.  Tot i així, va aprofitar també per desfogar-se: —Quin mal cap, el meu!  Si no hagués firmat allò, ara no estaria aquí.  Al final, aquell paper va ser la meva perdició.

—Va home, no et culpis.  Tots estem aquí per algun motiu o altri.  Jo, per fer-li cas al sogre.  Però és que si no li’n feia, la dona em demanava el divorci.  A casa seva funcionen com una banda: o estàs amb ells o contra ells.  No tenia opció, ja m’entens.

I van esclafir a riure amb la complicitat dels que comparteixen penúries.  De cop i volta, la sirena va sonar i tothom sabia què havia de fer.  Els presoners es van començar a posar en filera i anaven entrant a l’edifici davant l’atenta mirada dels guardians.  L’Oriol i en Joaquim van romandre palplantats sense moure’s de lloc, escurant, esgarrapant amb ànsia, els darrers segons de llibertat.

—Jo no vull tornar dintre.  M’estimo més seguir mirant aquest cel tan blau i ample.  Has vist aquells ocells?  Crec que són caderneres.

—Vols dir que no són merles?  Em penso que ara n’és època.

—Els dos estaquirots d’allà, volen fer el favor de venir? —La frase va vessar d’un altaveu subjectat per una mà ferma i rude que pertanyia al braç d’un guardià.

—Ja va! —protesta l’Oriol, mentre en Joaquim clou els ulls en senyal d’impotència.

—Casum dena!  No sé perquè vaig agafar la feina de guardià!  M’haurien d’haver explicat tots els ets i uts, abans de signar el contracte tan alegrement.  No sabia que em passaria aquí tancat hores i hores!  Jo i la meva maleïda manera de fer les coses sense pensar!

—I jo no hauria d’haver deixat que el sogre em col·loqués sense abans preguntar de què era la feina.  Si no hagués estat per la dona…

Van començar a arrossegar els peus sobre la sorra, però els seus pensaments de llibertat seguien suspesos sobre la instal·lació, albirant un futur esplendorós ple de prats verds i núvols de cotó fluix com a l’escriptori del Windows.

—Va vinga, romancers! —els hi va etzibar el company, amb qui havien compartit no fa gaire nombroses hores de diversió.  L’Oriol va fer el gest automàtic de col·locar-se bé la gorra, però va oblidar-se que ara, ja no en duia.

—Es clar que…  Si no hagués fet el desfalc imitant la firma del director de la presó, igual encara seguiria treballant de guardià, que no era tan fotut com això.

—I si jo no hagués escoltat els cants de sirena de la muller i son pare per passar-me al costat fosc i participar en el robatori del furgó, potser encara també seguiria treballant aquí dins com abans.

—Quins collons el jutge, enviar-nos a la mateixa presó d’on érem guardians.

—Un malparit, aquest tio.  Ara diuen que ha engarjolat a uns polítics.

En Joaquim es va col·locar al costat de l’Oriol i com en una mena de ritual ancestral, van dirigir la mirada cap amunt, cap al cel blau ple de caderneres o de merles, però en qualsevol cas, aus volant alegres.  I no se’n van adonar, però les dues mirades van anar més enllà de les petges dels avions i es van perdre dins l’infinit fins a construir un anhel de llibertat.

Anhel que, ara per ara, era massa llunyà.

Falta d’interès

1-9Sbkhl5Q00OE5v2fZd8ukw

Avui he obert un dipòsit bancari a plaç fix, a un any vista.  És a dir, que d’aquí a un any exacte recuperaré la meva inversió juntament amb una quota extra d’interessos.  O sigui, tindré més diners que avui.  I això m’ha fet pensar en el temps que vam passar plegats.  Potser, egoistament, també esperava un retorn amb interessos, però no va ser així, més aviat em va quedar la sensació d’anar abocant monedes en un pou sense fons i, en voler recollir-les amb la galleda, adonar-me’n que no hi havia prou corda.  Jo ingressava i ingressava una quantitat variable cada mes (primer bastant gran però cada vegada menys, ho reconec) que mai va regressar.  I quan vaig voler recuperar la inversió inicial, resulta que no vaig poder perquè el banc (sic) se l’havia gastada tota en una altre operació financera que havia considerat molt més interessant i productiva que no pas la meva.  Definitivament, amb tu vaig perdre tot l’interès.  També vaig tancar l’hipotètic compte corrent i, amb els minsos diners resultants, em vaig pagar un curs d’escriptura.

Cel gelós

fields-of-gold-19

—Tota aquesta extensió de terra que veus, fill, i que tant valores, d’aquí a uns anys ja no significarà res per a tu.

—Però com pot dir això, pare, si aquest mas, aquests prats, són la possessió més preuada de la família i me’ls estimo com si els hagués adquirit jo mateix?

—Perquè així és la vida, fill.

I, passats només tres anys, he de reconèixer que el pobre pare tenia tota la raó del món.  Jo ja no sóc el mateix d’abans i el que m’ha succeït des de llavors (i que ara no vull, ni puc recordar) m’ha transformat de tal manera, o així ho crec, que tot el què en aquell temps creia tan valuós, ara manca d’importància per a mi.  Altres interessos tinc i per aconseguir-los és necessari que renunciï al passat i em vengui les terres.  Però quelcom dins meu tiba cap enrere per mantenir-me lligat als records, i en el fons sé que m’hi trobaria bé, si hi anés, però a la vegada estaria renunciant al meu esdevenidor, que preveig brillant si tinc el valor suficient de seguir els passos que ara em toca emprendre.

—Tota aquesta extensió que veus, fill, abans era nostra, però ara no significa res.

—Sí, pare.

I el nen es va quedar en silenci, pensant que, de gran, el primer que faria seria recuperar les terres de la família fos com fos.