Boira

mist-770x578

El tel que tenia davant dels ulls no em deixava veure la roureda, la qual cosa hauria estat símptoma inequívoc de salvació, i hagués desitjat una soca, un grup de matolls on encabir-m’hi al darrere com rata mesquera per tal de romandre invisible a la implacable gola de la maldat, però em vaig haver de conformar i seguir avançant a les palpentes amb l’esperança vana de deixar enrere per sempre més allò que em perseguia i que en estirar-me a terra en un gest debades, va acabar per encalçar-me.  El cor, d’haver-lo notat encara, m’hauria bategat de manera tan potent que hauria temut que les palpitacions em rebentessin els ossos i, en un nou gest inútil, m’hauria posat la mà dreta sobre la pitrera per tal de deturar-les sense parar esment ni en l’absurditat del gest ni en la de l’objectiu que volia assolir.  Però tot això no estava succeint, era conscient de la trampa: una espurna d’imaginació romanent em traïa, la transformació ja havia començat.  Volia suar, tal volta cridar (abans podia fer ambdues accions), però eren desigs fugissers que desaparegueren tan ràpid com havien vingut.  El vent seguia bufant i les branques dels arbres ondulants semblava que volguessin assotar-me, que anhelessin colpejar als agosarats que passaven pel prat en aquella hora tan tardana i immutable.  Em dolia la clepsa, potser perquè era la darrera part del cos per conquerir, i per un segon vaig enyorar absurdament tornar a tenir els cabells esbullats com antuvi, pessigollant-me el front, una sensació que em causava delit.  Dins la nit sense lluna vaig esperar el meu destí acotat en posició fetal, amb el cap entre els genolls, la darrera postura abans de desaparèixer dins la boira.

La Marxa de Radetzky

“Les passejades començaren.  Els quinze minuts d’amor sobre l’herba tendra dels boscos de Viena, la ràpida i curta tempesta de les sangs.  La vesprada en la crepuscular claror de les llotges de l’Òpera, darrere els cortinatges.  Els acaronaments, prou coneguts i malgrat això sempre sorprenents, que la carn experimentada i inconscient no deixava d’esperar.  Les oïdes coneixien la música que havien sentit sovint, però els ulls només recordaven fragments de les escenes, perquè la senyora Taussig sempre havia assistit a l’Òpera amb els cortinatges de la llotja correguts o amb els ulls tancats.  Les tendreses i manyagueries nascudes amb la música i confiades per l’orquestra a les mans de l’home, arribaven a la pell calentes i fredes alhora, com germanes conegudes de molt temps i sempre joves, regals que es rebien sovint, però s’oblidaven després i que només semblaven haver estat somiats.  Els restaurants silenciosos obrien les portes i començaven els sopars nocturns també silenciosos, pels angles del local on el vi que s’hi bevia semblava créixer, assaonat per l’amor que, allí a la penombra, lluïa sense parar.  I un moment o altre arribava el comiat.  Una darrera abraçada en plena tarda, sota l’advertència constant del rellotge de butxaca que feia sentir el tic-tac sobre la tauleta de nit, acompanyat i ja ple d’alegria pel següent encontre.  La pressa amb què corrien cap a l’estació i el darrer dels darrers petons al mateix marxapeu del tren i, encara, l’esperança, abandonada al darrer moment, de fer el viatge junts.”

Josep Roth (La Marxa de Radetzky, traducció de Joan Valls)