Decàleg del superdirector d’oficina

1/ El superdirector està plenament convençut que, sense ell, l’oficina s’ensorra. La resta de personal és totalment prescindible, més enllà de la seva vàlua i experiència professional.

2/ Tots els departaments de l’oficina (a excepció de la direcció, clar) funcionen sols.  El fet que els treballadors els hi dediquin moltes hores i esforços és purament anecdòtic.

3/ El superdirector mantindrà una entrevista amb cada un dels membres del seu equip per conèixer les seves capacitats, experiència i preferències personals.  Un cop recollides totes les dades, cada treballador serà assignat al lloc de treball menys coincident a les seves característiques.  Mal que li pesi, com que el superdirector no és infal·lible, a vegades podrà equivocar-se i enviar a algú a un lloc de treball on es senti realitzat.

4/ El personal que destaqui per realitzar massa bé les seves tasques o tenir massa iniciativa, serà immediatament traslladat a un altre departament. En el cas que reincideixi en tan lesiva actitud per a la reputació del superdirector, serà enviat a un altre centre de treball.

5/ El superdirector denegarà sistemàticament totes les hores de formació laboral als seus treballadors. Ell, no obstant, realitzarà totes les que pugui i en l’informe anual que presenta als superiors no utilitzarà la frase “El director s’ha format X hores” sinó “El total del personal s’ha format X hores” (que seran totes les seves, clar).

6/ Malgrat no haver intervingut per res en la seva elaboració, el superdirector figurarà com a coautor de tots els treballs i informes que els membres del seu equip redactin i enviïn a la seu central.

7/ En el cas de ponències a convencions, a la propaganda figurarà sempre ell com el ponent principal encara que la conferència la realitzi un altre membre del seu equip.  Si finalment, per circumstàncies, l’hagués d’efectuar ell, al desconèixer el tema objecte de la xerrada, es limitarà a repetir el discurs d’inauguració de l’oficina que tant d’èxit va tenir fa vint anys entre els manaies d’antuvi.

8/ El superdirector, sempre que pugui, acararà les estadístiques de rendiment de l’oficina (facturació, hores treballades…) amb les dels demés centres de treball de l’empresa. Si les xifres resulten inferiors a les de les altres seus, les modificarà cap amunt al·legant errades en el comptatge.

9/ El superdirector procurarà acompanyar-se d’un sotsdirector eficaç que li tregui les castanyes del foc en totes aquelles situacions que exigeixin responsabilitat i presa de decisions.  Defensarà a capa i espasa aquesta figura, assegurant que és bàsica pel bon funcionament de l’oficina, sense adonar-se de la contradicció inherent entre aquesta afirmació i el punt 1 de l’actual decàleg.

10/ Aquest fet és altament improbable, però si alguna vegada hi haguessin crítiques cap a la seva il·lustre persona, com a mètode per a emmudir-les procurarà enfrontar els empleats entre sí, inventant farses o promovent la gelosia professional entre ells. Quan més enfeinats estiguin barallant-se, menys pendents estaran de les carències de la direcció.

Jubilare

A Capriccio of Classical Ruins by Giovanni Paolo Panini

Jubilar

del llatí jubilare ‎(«cridar de joia»)

Qui va ser la primera persona de la història en jubilar-se?  Bé, no en el sentit estricte del terme, esclar, perquè encara que aconseguíssim assabentar-nos del nom i cognom del primer que va cridar de joia, això sens dubte demostraria un esperit inquiet i ben tossut per part nostra, però total, tampoc seria una gran troballa per a la Humanitat ni ens permetria avançar en la nostra evolució com a espècie.  Per tant, centrem-nos en el sentit habitual del mot, el de deixar de treballar (i si voleu afegir-hi: “i a més, cridant de joia”, vosaltres mateixos).  Qui va ser el primer en jubilar-se?  Potser un pelleter de la llunyana Siracusa que, no tenint-ne prou repassant i cardant pells d’ovella tot el sant dia, només li faltava sentir cridar “Eureka!” cada cop que el seu veí s’ensabonava les aixelles a la banyera i al final va decidir engegar-ho tot a dida?  O potser fou un patrici romà que quedà desencisat en comprovar com, de fet, la diferència entre la vida “laboral” i la posterior, en realitat no existia, ja que ambdues consistien, bàsicament, en filar reflexions estès al llit tot menjant raïm amb una mà i delectant-se la vista amb els efebus que dansaven nus mentre ell anava caragolant amb lascívia els rínxols daurats del seu amant moreno?  O potser qui es jubilà primer fou un guerrer de la també llunyana Persèpolis quan l’emperador li cedí terrenys perquè hi pogués plantar bròquils i cebes tendres i ell obeí les ordres del sant líder però amb l’ànima desencisada perquè ja no podria seguir escapçant enemics a tort i a dret amb folla satisfacció?  Doncs la veritat, no ho sabem, però serveixi aquest text per despertar la curiositat del lector i engrescar-lo a trobar respostes pel seu compte, sadollant així la fam de coneixement que tal volta el corseca per dins.

Vull entendre-ho tot abans de moure’m de lloc

couch-potato-netflix-470x3102x

La primera vegada que vaig escoltar la fatal noticia a la tele no vaig relacionar-la amb res, ni tan sols amb la meva postura relaxada.  Un sisme de grau 7 —bastant elevat, es veu— en una remota població japonesa de la qual mai n’havia sentit parlar, havia causat veritables estralls.  De fet, recordo la notícia, bàsicament, perquè sortia un paio corrents dins una oficina que tenia una retirada amb un antic company de facultat i vaig pensar que si en comptes del japonès fos en Siscu qui s’hagués trobat en tal situació, jo hauria rigut molt, perquè sempre fèiem broma amb ell de qualsevol tema.  Llavors la ment em va retrocedir una setmana, just en el moment en què després de fer l’amor amb l’Íngrid vam sentir una forta explosió per la balconada i recordo que en aquell moment em va passar pel cap (de manera fugissera, ho reconec, només un tel d’idea) que a veure si el nostre guirigall havia provocat la detonació, que resulta que va ser la d’una bombona de butà.  Però clar, si així fos, i la nostra energia provocava estrèpits (ho dic en passat, ara estic escarxofat al sofà, ella ja fa dies que no hi és), a que ve això d’ara de l’incident japonès?  Bé és cert que porto hores pensant en ella.  Potser amb la ment ja n’hi ha prou per provocar desastres a l’altra punta de món?  Sí, de ben segur que es tracta d’això, d’energia mental, d’una mena de relació causa-efecte amb la proverbial papallona que deu estar ara sobrevolant la meva calba.  I ara, doncs, què fer?

I després d’aquesta conclusió de pa sucat amb oli, engego a la merda la boja teoria i ara n’elucubraré una de nova per continuar passant la tarda rodejat d’explosions televisives, ensulsiades internes i algun que altre cop de martell que vés a saber d’on ve.  El que sigui per mantenir el cap ocupat.

Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

La muntanya daurada

golden_mountain_2560x1440

I vaig veure rius de plata, i les seves ones cadencioses eren reflex de la meva vida, jo m’hi balancejava a sobre mentre un airet de color daurat provinent de ponent em refrescava el clatell i em recordava qui era jo.  De sobte, em van venir ganes de riure.  “Quanta formalitat”, vaig pensar.  I vaig desitjar no tenir cap branca al meu abast per agafar-m’hi, però en tenia una.  Balancejant-m’hi, seguia rient, rient com mai ho havia fet.  I totes les meves sensacions, presents , passades i futures, s’ajuntaven en una de sola, que s’estava formant allà mateix mentre jo feia el mico: una bola d’odi, vergonya, misèria, sí, però també joia, alegria, esperança.  Vaig xutar-la tan lluny com vaig poder i es va allunyar amunt, ben amunt per, després de mantenir-se durant uns segons a l’aire, caure tot seguit i recordar-me que no importava qui creia que era jo ni on em trobava, sinó que l’únic veritablement important era ella, aquella bola plena de mi que, per sempre més (ara ho sabia del cert), flotaria a l’aire per indicar-me el camí i també per fer-me de boia i assenyalar-me en tot moment el lloc on em trobava i, més important encara, el perquè.  Llavors, vaig començar a caminar per sobre el líquid, que ara era daurat, i la textura no era d’aigua, era de quelcom més dens, com oli però no lliscava.  I endinsant-me dins d’aquell riu de líquid amniòtic vaig arribar fins a una muntanya.  No en veia la cima, però sabia del cert que en tenia i que jo podia arribar-hi i que estava allà per a mi, és a dir, que el repte era indefugible.  Vaig, doncs, agafar-me a ella amb mans i peus per començar l’escalada que m’havia de dur al meu destí definitiu.  Els núvols es van moure com per deixar-me entendre que el meu moviment també era el seu i que un avanç meu corresponia al seu.  La bellesa m’aclaparava però no podia entretenir-me ni pensar-hi gaire, en ella, només importava la pujada, sempre la pujada.

Quan vaig arribar al cim, als meus peus, un munt de lletres desendreçades.  “Que imbècil he estat”, vaig tornar a rumiar.  L’entrellat estava en el camí.

El gat pentinat

Tot és igual, cada dia el mateix.

Cada dia el mateix, tot és igual.

Encara que canviï l’ordre, tot segueix sent refotudament igual.

RUTINA és un mot provinent del francès routine, que ve de route, és a dir, de camí.

Camí cap a on?  Sempre cap al mateix lloc, entenc, perquè si no, no tindria sentit la paraula.  Així doncs, rutina vol dir fer cada dia el mateix camí.  I què puc fer si el camí de demà serà el mateix que el d’avui i jo no vull que ho sigui?  Anem a pams.  Disposem, en aquest cas, de sis elements.  Sis lletres ben definides i inamovibles.  I si provo a canviar-les d’ordre tot jugant amb elles per tal d’obtenir un resultat diferent?  Podria obtenir RUTA.  Sona bé, interessant, promet aventures, però també camí; una altra vegada.  Res, no interessa, fora.  A veure, també tenim TRUÀ.  Està bé, dóna un aire canalla, ve a dir que pots fer el mateix camí cada dia però amb un actitud diferent que no comporta una malícia excessiva, ja m’està bé.  Ah, i també podem obtenir RUïNA, però aquesta no la vull!  Quants resultats!  Em diversifico massa!  Tan aviat puc pensar que sóc una ruïna, com un truà, com que tinc una ruta molt interessant per escometre!  No sé cap a on tirar,  ara estic pitjor que abans!  Déu meu!

I…

I a vegades tot és molt més senzill del què ens pensem.  A vegades n’hi ha prou amb un petit detall.  O un petit afegitó per a trencar-nos els esquemes i aprendre a veure les coses d’una altra manera, amb uns nous ulls, o amb una nova graduació de la vista, una diòptria que desconeixíem que teníem.  Perquè amb una nova lletra a l’equació tenim UNITARI.  O sigui, que sóc un amb les meves cabòries.  Ai, em temo que això vol dir que no hi ha escapatòria!

Màscara

Punt de creu.  Aquesta és la clau.  I no perquè sigui la màxima afició d’ella, no, sinó perquè és una metàfora perfecta de la meva situació actual: un encreuament de filaments, de camins, on, tiri per on tiri, acabaré embullat desitjant haver agafat l’altre camí que gairebé segur em durà a una situació semblant o potser encara pitjor.  Perquè ara ja sé que la X del teu nom no és pas de peculiaritat, sinó d’incògnita a aclarir.  I jo sempre he estat un enze en matemàtiques.  Recordo perfectament com ella em somreia cada cop que em veia arribar; ara, en canvi, sembla que la mínima torsió del llavi davant la meva presència li hagin d’arrencar amb fòrceps.  D’existir el viatge en el temps tot això seria diferent, esclar, però al menys que jo sàpiga, encara no està inventat.  Ep!, en la tercera dimensió, vull dir; mentalment, és tot un altre tema.  Doncs, abans, quan de manera ben conscient em posava la mà sobre l’esquena, jo tremolava d’alegria, i ara tremolo de por davant la inexistència d’aquest acte.  Ens embolcallava una aura lluminosa que, mira com són les coses, també m’incloïa a mi i ara, a dia d’avui, sembla que vivim en el Pol, tu, tot fredor i distanciament i molt de compte amb cada gest no sigui que rellisquis i et fotis de lloros i vagis a petar a dins d’una gelera on ningú mai més et trobarà i ja pots cridar ja.  Ahir ens vem tornar a veure després de força temps.  Aparentment, per casualitat.  En un bar.  Al començament, diàleg de tempteig: tot molt correcte i fastigosament formal, però jo no podia deixar de pensar en els petons que romanien amagats rere la seva boca, punyetera, i que no pensava deixar anar de cap de les maneres.  Ella estava amb uns amics, als quals va ignorar quan vaig arribar.  Tot un detall, ho reconec, però encara m’esperava més.  Quan la conversa va morir, i va ser ben aviat, ella —se li notava d’una hora lluny— volia girar-se per tornar amb els camarades, però no gosava fer-ho per por de semblar mal educada.  Cony, abans no guardàvem tant les formes!  Abans et mostraves molt més natural!  Com que no volia forçar eternament totes les incomoditats presents a la sala —la seva, la meva i la dels amics que es deurien preguntar qui és aquest talòs que ve a emprenyar-nos no veus que ella no vol saber res més de tu imbècil?— vaig decidir guillar.  Li vaig deixar anar els típics comentaris de ja ens veurem, que vagi tot molt bé, etc., etc. però, això sí, simulant la millor de les meves falses fesomies alegres perquè ni tan sols arribés a intuir quins eren els meus sentiments al respecte.

A fora el carrer, em vaig preguntar perquè la gent va per la vida amb màscara.

Santa innocència

Ho vaig veure tot.  Primer, en un acte clar de tempteig, li va col·locar el braç al voltant de la cintura mentre mantenia la mirada sempre fixa, cap endavant.  De mica en mica, els dits anaven guanyant terreny, conquerint uns mil·límetres que es revelaven vitals.  De sobte, comprovant com n’era de difícil avançar més sense ofegar la presa, va moure el cos per arrambar-la millor i ella, plenament conscient del significat d’aquest darrer gest (així com del primerenc), va agafar-li la mà amb la seva pròpia de manera que dits amb dits van passar a conformar un terreny de turons, suavitat i companyonia, on cada mil·lèsima de segon s’anaven multiplicant exponencialment les possibilitats d’un futur immediat plaent i compartit.  I no, no era aquella la meva mà, si us ho esteu preguntant.  Jo era allà, sí, però complint el paper d’espectador maldestre.  Llavors, si no era part activa, a mi que m’importa tot aquest ritual, us demanareu?  Doncs bé, que tot just feia una setmana ella i jo ho havíem deixat.  I allà la tenia, agafada a un altre home i, pel que semblava, fruint del moment.  Jo vaig romandre impertèrrit, inflexible com una peça de marbre dins una pedrera, però ai!, notava que els meus peus s’enfonsaven dins un abisme.  Em sentia morir perquè tot plegat —l’abandonament, la trucada telefònica, els retrets— formava part d’una estratègia (encara que no en vaig ser conscient fins després de comesos els actes) per retenir-la, no pas per allunyar-la.  Ben galdosa, ja ho veieu.  Quedava ben clar que havia fracassat.  Estrepitosament.  És per això que ara acudeixo a vosaltres.  Acabeu d’escoltar els fets, que he procurat explicar de la manera més objectiva possible, encara que reconec que la frase “em sentia morir” no ho és gaire, però, ja em disculpareu, l’he deixada anar perquè he considerat que el gruix de la història ja era narrat i aquesta definició no l’alterava pas ni gens ni gaire.  Ara només em queda acceptar el vostre veredicte.  Senyors del jurat, ja ho han sentit tot.  Com declaren l’acusat?  “Innocent, senyor jutge”.  Estan vostès absolutament segurs?  “Si senyoria.  Considerem que l’acusat no podia saber de cap de les maneres que la seva estratègia (bastant burda, d’altra banda) per reconquerir la seva antiga companya provocaria aquest efecte per immissió d’una tercera persona.  Creiem que, de no haver-s’hi ficat ningú més, l’acusat hauria reeixit i avui estaria de bell nou amb ella.  Per tant, queda exonerat de tots els càrrecs”.  Molt bé doncs, el judici ha acabat.  Agutzil, faci el favor de netejar la sala.  Sí, senyor jutge, i moltes gràcies per tot.  Bé, en aquestes alçades reconec que el judici ha estat una farsa, però què voleu?  Quan un mateix fa d’acusat, jutge, jurat i fins i tot agutzil, el veredicte sempre ha de ser el mateix.  Encara que sigui mentida.

All is lost

El somni ha acabat.  Pugeu totes les persianes —pengeu-vos amb la corda si és prou llarga— i que entri la llum fins a cremar-vos les pupil·les; deixeu que inundi les estances fins assolir la certesa absoluta que tot el que no forma part d’ella ha desaparegut.  Premeu els interruptors; que les bombetes neguin la foscor per partida doble: declarant que no existeix i enfonsant-la ben avall, i que no l’amollin fins molt temps després d’extingida la darrera bombolla.  Que la claror encegui tots els ulls; feu una foguera amb les parpelles i que el foc iridescent pugi fins els confins de la terra.  Enceneu les espelmes, obriu les llanternes, caleu foc a les esperances, destrosseu el televisor (però procureu que no s’apagui).  I així, submergits en un mar de pura llum, podreu pensar que la foscor ha marxat per sempre i no tornarà mai més.  Error.  Creure això seria caure en una nova quimera.  Encara que no es vegi, segueix sent-hi i tornarà sota una nova disfressa, sota una nova tonalitat de negre.  El somni ha acabat.  Incinereu les roses del veïnat però deixeu-ne les espines per poder fer-vos amb elles un llit, i poseu-vos tots els pètals dins la boca per descobrir que la bellesa asfixia.  Deixeu caure les darreres llàgrimes, estripeu les fotografies, enderroqueu els records, esmicoleu el despertador.  Us desvetllareu quan el somni assoleixi la pròpia data de caducitat.  No vulgueu forçar-la, no l’anticipeu.  Les fantasies tenen vida pròpia i elles mateixes dictaminaran quin és el moment de l’abandó.  I quan, per fi, us sentiu desemparats, buits d’imaginació, amb el no-res sota els peus i les mans mancades d’agafador, us adonareu que esteu sols i que el somni ha acabat.  Serà temps, doncs, de tornar a començar.  El somni s’inicia.

El meu cor era una selva

Voltes i voltes i només feia que veure rododendres.  I els estornells cantaven tota l’estona; ho sé perquè les seves piulades destacaven clarament sobre el brunzit dels borinots.  Jo seguia la senda vorejada de verd.  No havia estat mai dins aquell paisatge, però em resultava familiar.  El castell es trobava dalt de tot del turó i la única manera d’accedir-hi era mitjançant aquell camí indicat pels arbres.  La construcció, que jo anava a conquerir, no era molt gran però s’endevinava molt robusta.  Un cop vaig arribar vaig rodejar-la per trobar el seu punt feble i començar així l’atac de seguida.  Però aquest va ser el meu error: pressuposar que, un cop arribat fins aquí, el gruix de la feina ja estava fet.

Va passar molt temps.  La barba em va créixer, la iniciativa em va abandonar; la voluntat, la vaig perdre rere un om un dia que no recordo.  Vaig trigar temps a entendre-ho (si era massa o poc no us ho sé dir) però finalment vaig capir que no es tractava només de donar voltes i voltes a la construcció tot esperant trobar l’espitllera idònia per endinsar-m’hi, sinó de buscar la branca més llarga per tal de saltar amb ella la murada.  Perquè, i no sé com no hi havia pensat abans, jo tenia al darrere un bosc sencer i el petri obstacle que volia franquejar era molt alt, sí, però tampoc tan.  El que em va dur a perdre’m entre la boscúria, doncs, està molt clar.  La meva situació ja estava varis graus més enllà de la desesperació i jo ja no sabia qui era.  Matusser de moviments i amb llàgrimes seques als ulls, vaig saber moure’m-hi per instint i vaig buscar i buscar fins localitzar un arbre alt i prim, un faig.  Vaig tallar el tronc (sempre duc les eines a sobre, al menys això ja ho havia après) i vaig eixir amb ell a camp obert. Aquest cop, per variar, duia un estri nou, un que no tenia abans de l’excursió.  Amb el sol dalt de tot del cel, vaig agafar embranzida cap a la murada obscena subjectant bé la perxa i amb totes les forces concentrades en el meu cos, no pas en el meu cap.  Aquest cop, no podia fallar.

FINAL 1: Però em vaig acabar estampant contra la paret.  Segur que un altre dia hi haurà un nou intent.  Avui, no em ve de gust.

FINAL 2: Suspès a l’aire, vaig entendre el significat esotèric que hom pressuposa, amb correcte exactitud, als laberints.  També sé que no és el primer cop que en parlo, en aquestes pàgines.  El misticisme i l’assumpte que m’havia dut fins allí, en el fons, eren el mateix.  De tota manera, en aquell moment encara no sabia que allò era el primer obstacle i que a dins me n’esperaven més.  La porta de la por començava a bategar per foragitar-me d’allí; després vindria una remor de cadenes així com un renou indeterminat; un núvol gris cobriria tot el cel i un tro sobrenatural faria néixer un calfred a la meva espinada.  Però de tot això en parlaré un altre dia.  Avui, no em ve de gust.