X de ximplet

Es deia Eugènia, però jo era l’únic que l’anomenava Xènia. Em semblava un nom més exòtic, extravagant, xiroi. En canvi, Eugènia em sonava a quelcom estrany, erràtic, esperpèntic. A ella tant li feia. Abans havia sortit amb la Maria, però la relació havia estat maldestre, maniàtica, i al final de tot, malaltissa. Doncs, com deia, amb la Xènia va anar força bé, al menys al començament. Hi havia un tel de misteri sobre la seva persona que em tenia fascinat, una part d’ella recòndita però de la qual se’n percebia la màscara, l’embolcall, com per fer palès que la ocultació era totalment conscient. Durant mesos, vaig estar giravoltant en torn d’aquest enigma, però el que em va quedar al final de tot va ser un bon mareig. Mai vaig aclarir la X de l’equació, així que al final ho deixàrem correr i vaig enxampar la exit sense gaire èxit.

I què n’he après, de tot plegat? Doncs que l’abecedari pot ser molt fumut, amics, si no te’l coneixes prou bé.

El meu primer somni

Segur que tots heu vist alguna vegada imatges dels pioners de l’aviació, gent en blanc i negre de llargs bigotis allisats amb cera i gorres de visera ampla, que s’enfilen a una andròmina estrafolària (que des del nostre present sabem que no funcionarà, però a l’època, ells què anaven a saber, pobres!), un artefacte probablement construït amb materials sobrers trobats al graner familiar, i plens d’il·lusió i gosadia hi pugen, mouen la palanca o la maneta o el què sigui que el posa en funcionament, agafen aire, després embranzida —les seves cares sadolles de felicitat, els pèls del bigoti ondulant al vent— i amb el cos tremolant de manera compassada amb el de la màquina, comencen a devorar metres sobre la planura, davant d’un penya-segat els més agosarats per així planejar o matar-se millor, però en el moment de la veritat, quan han d’enfilar-se cel amunt, alguna cosa falla: o bé es trenca una ala o peta una roda o simplement l’estri no funciona, i en el millor dels casos segueixen corrents amb la inèrcia adquirida, però de qualsevol manera, mai, mai, s’enlairen. Si els tripulants segueixen vius i no han pres gaire mal, allà queden, al mig del prat, amb el fracàs colpejant-los el clatell i fent-li’s abaixar les seves testes desencisades i incrèdules. La mirada que abans lluïa orgullosa apareix ara esllanguida i es demanen què coi deu haver fallat, si sobre el paper tot funcionava. I aquí aturo la narració. No interessa el què passa després amb aquests precursors de l’aire, si triomfen o segueixen estavellant-se contra la crua evidència en forma de roca campestre, allò important és quedar-nos amb la sensació d’impotència, incredulitat i desil·lusió que els ennuega i els obliga a qüestionar-se si la propera temptativa serà possible i, en cas afirmatiu, si també serà debades.

Aquest va ser el meu primer somni.

(La història continua a la revista Doll de Tinta #42)

Santjordiades

Ahir Sant Jordi, patró per un dia de les activitats de ramblejar, llegir el i al carrer, viure envoltat de roses i trobar-te amb escriptors, els de debò i els que ho fan veure.  En el meu cas, dues signatures dues, han estat les aconseguides.  La primera d’elles, la de Jorge Bucay.  Tot i que ja tinc altres llibres seus signats, no he resistit la temptació d’aconseguir un exemplar autografiat més, però potser la tria no ha estat gaire encertada.  I és que li he portat Shimriti, aparegut ja fa uns quants anys i que es va fer famós per l’acusació de plagi que li va caure a sobre, que després es va demostrar que era certa.  Però Bucay ha estat molt amable.  Tot i enganxar-lo a la seva hora de dinar (s’estava fent seu un bon entrepà), m’ha firmat el seu no-llibre i ens hem felicitat mutuament el sant.

I després, he anat per un dels gurús dels nostres temps desorientats, director de cinema, guionista de còmics, tarotista i artista total, Alejandro Jodorowsky.  I el fet de poder parlar, encara que sigui un minut, amb una persona a la qual li has dedicat tantes hores de la teva vida llegint els seus escrits, et produeix una rara satisfacció, barreja d’il·lusió i de sensació d’intimitat alhora, perquè en aquell moment no l’estàs compartint amb ningú, només tú l’estàs llegint a ell.  La dedicatòria?  Para que dancemos juntos.  Doncs això.  A ballar, a ballar!