Sol-stici

Ens vam llevar a les tres del matí i a les cinc ja hi érem, encara el cel ben fosc sobre Stonehenge, menys mal de la il·luminació artificial del recinte.  Faltaven encara hores per obrir al públic i allí estàvem, pelats de fred en ple mes de juny.  Al menys jo, perquè la Joana estava tan entusiasmada que dubto que li importés si feia fred o calor.  No estàvem sols, havia vingut un grup a practicar un ritual o al menys això vaig deduir de la seva vestimenta peculiar; també deurien haver sol·licitat permís per entrar en aquella hora tan matinera. La que semblava la líder i la Joana es van fer dos petons, quedava clar que es coneixien, i jo vaig tenir la sensació d’haver caigut en un parany.  Mentre mirava el rellotge, el grupet va començar a palpar les grosses pedres, una per una, com si pretenguessin empeltar-se d’alguna mena de saviesa ancestral, i un senyor amb barret de banyes de cérvol va bufar una espècie de corn i el so era persistent, insuportable. En sentir-lo, el grup d’acòlits davant seu va seure a terra amb les cames plegades, aixecant els braços cap a les estrelles amb els ulls tancats, recitant una salmòdia per acompanyar el so de l’instrument.  Un home alt i prim amb ulleres passejava entre el conjunt megalític fent anar un pèndul i semblava molt sorprès dels moviments salvatges de l’aparell, a banda i banda com si l’estri estigués enmig d’un parell d’imants.  Un tipus amb capirot de mag es va intentar abraçar a una pedra, però un dels guardes de seguretat, de manera educada però alhora molt ferma, li ho va impedir, que allò no es podia tocar. (Però no era pas perquè es tractés d’una pedra sagrada, sinó perquè al palpar-les tanta gent durant el transcurs del anys, ara ho prohibeixen per evitar-ne el desgast.)  En aquell moment va sortir el sol, una escena preciosa, i em vaig imaginar que si em trobés a l’antigor, vestit amb quatre parracs i brut i pollós, potser amb aquella estampa em vindrien ganes de sacrificar algun animal o persona. Però no estàvem als temps pretèrits. Només érem la Joana i jo rodejats de quatre sonats, amb una retxa de llum que m’anava directa a la cara i no em deixava pensar amb claredat i la cantarella aquella que se m’anava ficant a dins i em feia desitjar no haver acceptat mai aquell viatge. Per què, esclar, jo sabia perfectament què hi feia allí, intentar recompondre una història les escorrialles de la qual ja no s’aguantaven ni amb pinces, però, i la resta? Quin era el seu propòsit? De debò creien en totes aquelles mandangues i resaven al sol i cantaven tonades insensates i s’abillaven amb vestimentes estrafolàries perquè tota aquella litúrgia estava alineada amb les seves creences? Per entre els dits, amb les mans parant la llum solar, vaig entrellucar la Joana: estava molt maca, amarada d’aquella claror.

Quin preu a pagar tan absurd, nois.

Un dia normal a l’Acadèmia

1984movie-640x480

Ara trieu una data cabdal en la vostra vida, per exemple la Nit de Reis.  I no em refereixo a un dia puntual on succeís algun fet que us marqués l’existència, no, em refereixo a un dia, el mateix any rere any, que signifiqui alguna cosa especial per a vosaltres, que sigui un jorn que us remogui la memòria i les entranyes, una data que digui més de vosaltres mateixos que no pas la resta de dies de la resta d’anys.

Doncs, tornant a l’exemple proposat, escollim la Nit de Reis.  Ara agafeu paper i llapis.  No, no cal que sigui nou, pot ser en brut, i doblegueu-lo en tantes parts com pugueu.  Ara, amb el llapis, feu-hi un forat que travessi tot el paper, que representarà el nostre dia escollit, i ara desplegueu el full de manera que pugueu veure-hi multitud de forats.  Ho teniu?  Molt bé, ara uniu-los tots amb una línia dibuixada i aquesta és la perfecta representació gràfica de la vostra vida: una línia imaginaria que va amunt i avall, amb giragonses vàries, però que sempre passa per una sèrie ineludible de punts a l’espai-temps que, en realitat, es tracta sempre del mateix.  Us adoneu de totes les ramificacions que d’aquesta unió es deriven?  I (això va pels més veterans) si en comptes de fer-ho amb X punts ho haguéssim fet amb tants punts com anys teniu de vida?  Sou capaços de capir els resultats, les implicacions, de tot plegat?  Doncs aquí volia arribar, aquesta és la lliçó d’avui.

Ara que us he ben marejat, passem al següent punt de la xerrada/ensinistrament.  Ara ja sabem que la nostra vida pivota sobre la repetició d’un dia en concret, sempre el mateix, i respecte el què succeeixi (o no) durant aquest dia en dependrà la vostra vida la resta de l’any, al menys fins que torni a arribar el mateix jorn un any més tard.  I si ara canviéssim el dia escollit?  Us adoneu que això canviaria la vostra existència per complet?  Anem a comprovar-ho amb un cas concret.  A veure, tu!

—Sí, senyor?

—Quin dia has escollit a l’exercici?

—El 21 d’octubre.

—Per quin motiu?

—Perquè és el dia que vaig entrar a l’Acadèmia.

—Està molt bé, però millor escollir un dia de la teva infantesa, que tingui més recorregut.

—Vaig entrar aquí amb sis anys, senyor.

—Pots mentir-me tranquil·lament, no hi haurà conseqüències.

—Doncs en aquest cas el 3 de març.

—Per?

—Perquè aquell va ser el dia en què van expulsar-me del col·legi i, tot i que ben petit, ja vaig entendre que alguna cosa dins meu es trencava i que ja no hi hauria manera de tornar-la a muntar mai més.

—Perfecte, ho has entès tot.  Un altre.  A veure, tu!

El col·leccionista

20130212_woodsstampguzzi

A ella li agradava molt anar en motocicleta.  A mi m’agrada molt col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles.  Però, apart d’això, no teníem res més en comú.  Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí.  El primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar tard.  Ella no, clar, venia en moto.  Em digué que havia trobar trànsit a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia arribat a l’hora.  No com jo.  No crec que tantes explicacions fossin un retret a la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de conduir.  La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós i convidava a entrar-hi.  Durant el sopar, ella va estar parlant de, al menys, vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva vida.  Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però, sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada cilindrada.  Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben bé perquè.  En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella, també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.

Al final, vem trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.

Dissortadament, això va ser tot.  L’encanteri només va durar els minuts en què la història va romandre sobre la taula.  Encabat de sopar, ens vem dir adéu i vaig guardar la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània Occidental i els de l’Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano encaridament la visita.

Flors desolades, jardiner incomprès

flowers-1067263_960_720

El jardiner s’havia quedat sense plantes per regar.  L’hivern havia estat molt cru, inusitadament dur, fins i tot pel que es considerava hivern en aquelles contrades, i s’havia endut pel davant, a més de tota la collita de cols llombardes —que havia volgut cultivar només pel seu color—, les roselles, els geranis, les roses i els gira-sols, plantats tant de temps ençà per sa germana quan encara hi era.  Ara, capcot i desconsolat, contemplava l’erm en que s’havia convertit el florit jardí d’antuvi.  Durant tots aquests anys havia alimentat la il·lusió que un dia la plantació seria, per fi, tan gran que no li caldria anar a comprar llavors mai més i que amb les pròpies que li donés la terra al seu abast ja en tindria prou per seguir escampant bellesa.  Ara però, la il·lusió s’esvaïa, es desfeia com un ninot de neu sota el sol, desapareixia com un tou de fang a la llera d’un rierol.  Dins aquests negres pensaments estava, quan una papallona fugissera i multicolor, una que acostumava a venir de tant en tant a ensumar flors (però això el jardiner no podia saber-ho de cap de les maneres), va aparèixer, però en comprovar que no romanien en el paratge —que derivava perillosament cap a un ermot— ni plantes ni flors ni pràcticament res amb vida, després de donar unes quantes voltes a l’aire, entre incrèdula i escèptica va acabar per fugir també d’allí.  El jardiner, en contemplar-la, sol ara i de manera definitiva amb la seva congoixa, no va voler marxar sense arribar abans a una conclusió dels fets, però no una qualsevulla, sinó una que fos definitiva i li permetés albirar la situació en tots els seus matisos i racons.  Així, minuts després, hores tal volta, decidí que era arribada l’hora d’iniciar una nova etapa amb una nova plantació.  Sí, hi hauria noves poncelles de rosella i assutzenes, gardènies, margarides, orquídies, narcisos, prímules, hortènsies, tulipes, violetes, nomoblidis, i també pensaments, molts pensaments, que alegrarien el paisatge i de pas també la seva ànima, ara ja més gojosa.

Però no va poder dur a la pràctica el seu pla.  Després de tant temps, els propis membres engarrotats van esdevenir la única i definitiva murada cap el desig irrealitzable.

De gairell

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tota la meva vida ha estat inclinada.  O, més ben dit: tot, a la meva vida, ha estat inclinat.  Literalment, em refereixo.  Encara que hi porto molt de temps, així, a vegades costa d’acostumar-s’hi, sobretot a l’hora d’escometre alguna acció quotidiana que necessita d’un pla horitzontal.  Per exemple, parar taula és un acte que he de fer amb cura i més quan es tracta del plat de sopa, que no el puc omplir fins dalt perquè, a l’hora de col·locar-lo, de seguida vessa.  I val que la inclinació que sofreixo tampoc és exagerada, uns vint graus aproximadament, però són suficients per escampar els galets damunt l’hule de flors.  Durant els primers temps d’inclinació, que recordo vagament, persistia una certa sensació de mareig, però afortunadament va desaparèixer ràpid o potser vaig ser jo qui s’hi va acostumar.  Amb el temps, emperò, també he de reconèixer els avantatges que he anat trobant a aquesta manera de transitar per la vida.  Per exemple, a l’hora de fregar el pis tot això em va molt bé, perquè em col·loco a un extrem de l’habitació, aboco una mica d’aigua de la galleda al terra i els mateixos regalims ja llisquen fins a l’altre punta i jo només he de passar-hi després el motxo en un moment.  I a l’hora d’agafar el bus, no el perdo mai perquè els carrers, per mi, sempre fan baixada; amb grans gambades, acostumo a arribar a temps a la parada.

Però tot això va canviar quan vaig fer-li el petó.

En aquell moment, i no en vaig ser plenament conscient fins l’endemà (fixeu-vos si en duia de temps, vivint en el meu estat inclinat), quan vaig obrir els ulls el món era horitzontal.  I així va romandre durant els següents dies.  Vaig patir un xic la síndrome del mariner en terra, marejat amunt i avall, però no vaig tenir gaire temps per acostumar-m’hi perquè després, de mica en mica, tot va tornar a estar inclinat de bell nou.  Ara, quan ens tornàvem a besar, de cop i volta el món tornava a recuperar l’horitzontalitat.  I, com que cada vegada ho fèiem més, al final la meva vida va passar a ser, al marge de compartida, horitzontal per sempre més.

Ara ja em puc menjar la sopa sense que vessi del plat.

Llàstima, per això, que mai ha estat una de les meves menges preferides.

Eterna lassitud sobre peus descalços, ella

Les cortines blanques voleiaven provocant una sèrie interminable d’ones cadencioses sobre la tela mentre l’espelma exhalava la darrera ranera i s’apagava definitivament.  El vent gèlid que entrava per la finestra tot ho impregnava d’una atmosfera impossible.  Jo romania quiet, astorat per l’espectacle de la natura invasora que estaven contemplant els meus ulls.  Feia molts anys que visitava la casa (des de l’època en que corria pels seus encontorns en pantalons curts) i m’havia format el pensament que aquella construcció seria quelcom immutable dins la meva vida.  Però no podia estar més equivocat.  Ara, ho veia tot diferent i això em provocava una gran basarda.  Perquè no sé si és l’entorn el que ha canviat o sóc jo.  I aquesta darrera possibilitat és la més terrible de totes, perquè implica que, tal volta, he viscut enganyat durant massa anys.  El vell telèfon atrotinat segueix a lloc, però ara sé que mai sonarà.  És negre, i l’estranya il·luminació de l’estança provoca uns reflexos violacis sobre la seva superfície que subratllen el meu sentiment de voler fugir esperitat d’aquest lloc (de mi mateix?) immediatament.  Però no he pas tornat per marxar de seguida, així que, realitzo una gran passa endavant més aviat petita, i m’acosto més cap al què he vingut a cercar.  La meva imaginació desfermada comença a plantejar horribles hipòtesis que no vull ni creure’m, però és innegable que, d’una manera o altra, el meu esperit es veu afectat.  Els llibres de la prestatgeria estan coberts de pols, senyal que ningú els ha tocat en aquests darrers anys (qui hauria de fer-ho?).  El paper envellit de les parets assenyala a les clares les fronteres de l’indret, perquè aquella casa, encara no us ho he dit, només disposa d’una sola habitació: una immensa cambra on s’hi distingeixen la llar de foc, una taula que coixeja, una butaca verda de feltre que sembla cridar-te perquè hi seguis per sempre més, i la prestatgeria esmentada.

Va ser llavors quan vaig sentir els passos.  Un arrossegar de peus cadenciós avançant per l’estança amb terrible parsimònia.  O això em semblava, perquè no veia res ni a ningú.  L’impuls més normal seria sortir corrents, però jo només sentia curiositat, res més.  Qui era aquella persona?  Què volia, de mi?  Vaig romandre quiet, estoic gairebé, tot escoltant com el so cada cop esdevenia més perceptible i semblava que s’acostava a mi, però no acabava d’arribar.  Era com si aquell esperit —o el què fos— giravoltés al meu voltant sense acabar d’anar a cercar-me.  Perquè ho feia, això?  I llavors ho vaig entendre.  La qüestió no era qui, ni tan sols el com, sinó perquè jo m’entestava en mantenir viu aquell sentiment dins meu en lloc de girar cua, tancar la porta d’un cop sec i marxar prat enllà sense mirar enrere mai més.  Però no podia, alguna cosa encara em retenia dins l’habitació.  I en aquell precís moment vaig entendre que, tot i haver renegat d’ell infinitat de vegades, no volia, de cap de les maneres, renunciar al meu passat.  Dolorós i terrible, sí, i ple de les malediccions que li he dedicat tota la meva vida, però també m’havia convertit en la persona que ara era.  I si aquell fantasma o esperit o idea era la metàfora de la meva situació, doncs benvinguda sigui.  Vaig proferir una gran riallada, em vaig entrebancar amb la taula que ballava, em vaig atansar a la porta, vaig tancar-la amb la clau i després vaig llençar l’estri habitació enllà, a milers de quilòmetres de distància, mentre m’anava a preparar un te tot esperant l’encontre final amb el meu destí que seguia sobrevolant-me.

Ella ho ha deixat

Ella ho ha deixat, i jo aquí, repassant les velles pàgines d’aquest incunable.  Ella ho ha deixat, i a les parets de casa en contemplo les escletxes.  Recordo haver-m’hi fixat una vegada, en elles, ja fa molt temps, però no les havia tornades a tenir presents fins ara.  I és que ara, ella ho ha deixat.  Hauria d’alegrar-me’n, no?, després d’un temps incomptable desitjant-ho.  M’aixeco de la butaca d’orelles grosses sense fer soroll.  Estic fart de dur tants anys assegut, submergit en velles cabòries d’algú que no he arribat a conèixer, encara que, després d’amarar-me tan bé de la seva vida, potser diria que algun dia me’l trobaré per aquí i tot.  M’aixeco, doncs, encarcarat com estic, si és que això és possible, i em dirigeixo a la cuina.  No tinc gana, naturalment, però agafo un tros de pa sec i sembla que les teranyines que el cobreixen també m’emboten a mi.  Torno a lloc mentre intento, debades, rossegar el crostó.  Penso que el soroll imaginari de la meva mandíbula fictícia esmicolant el blat enfornat ha de ser l’únic so a l’estança.  I també que haurien d’aparèixer molles sobre la meva falda, però no n’hi ha ni una.  El gros volum segueix allí, sobre la tauleta entapissada amb farbalans, ple d’històries de terror.  Abans m’agradaven molt aquests tipus d’històries, sabeu?  Sobretot les que comencen de manera quotidiana, amb uns personatges i un entorn amb els quals et pots sentir perfectament identificat i de sobte, l’inexplicable, l’horror, apareix no se sap ben bé d’on, s’ensenyoreix de tot el relat i el protagonista acaba perdent la raó o la vida o ambdues coses alhora.  Sí, és irònic que precisament jo pensi en aquestes coses, a hores d’ara, però m’encantaven aquests tipus de relats.  Però avui, la jornada en què m’he assabentat que ella ho ha deixat, tot adquireix un nou significat.  Ara ja no tinc perquè amagar-me ni vagar més en la foscor.  Ara ja puc anar envers ella i, explicar-li?, tot el que sento.  Perquè l’estimo des de fa molt temps —des que vaig arribar aquí a resultes del canvi d’estat— però mai he gosat dir-li-ho.  Però avui serà diferent, segur.  Però tot això serà quan acabi el capítol.  En realitat, si una cosa em sobra ara és temps.  Agafo de nou el volum i torno a submergir-me en la lectura.  Aviseu-me d’aquí uns quants milers d’eons, sisplau.

Estat crític

El crític de cine es va preparar l’esmorzar: dues llesques de pa anglès lleugerament torrades acompanyades de mantega, melmelada de maduixa i una tassa de cafè —dues terceres parts— amb llet —una tercera part.  El pa era massa tou, la mantega tenia un to oliós que la feia particularment suau al paladar però pesada per a l’estomac, el cafè entrava bé pels narius però a la boca hi deixava un regust agre com de rovellat, i la llet sencera sí que era correcta en recordar el seu gust, de manera clara, a vaca i a prats, però estava mancada d’un punt de tebior.  Va sortir al carrer per anar a treballar.  El dia no era gaire fi, amb una tonalitat fosca de contaminació i desesperança molt marcada, però els núvols li donaven un toc juganer força atractiu, encara que tot plegat, en conjunt, recordava massa a moltes altres jornades anteriors.  El crític de cine va pujar a l’autobús.  Espaiós, atapeït, amb ferum d’humanitat, embolcalls de caramels enterra, senyores que parlaven alçant massa la veu i un mòbil sonant.  Com sempre, desagradable i poc original.  La jornada laboral va ser insípida, tediosa, però amb un lleuger toc de gosadia en comprovar com la faldilla de la secretària estava un xic més amunt de l’habitual.  Les converses amb els companys van ser rutinàries i poc profundes, però al menys una en particular —amb el noi nou de comptabilitat— fou prou satisfactòria, amb un sentit de l’humor (massa extravagant si es vol, però estimulant al cap i a la fi) sobrevolant-la en tot moment; del cafè de la màquina, sense comentaris.  Va tornar a casa a peu sobre voreres brutes, llardoses i massa descuidades, tot i l’esforç evident —però fallit— del personal municipal per mantenir-les en condicions adequades.  El crític de cine va arribar a casa exhaust.  Va engegar la tele tip de tanta realitat insubstancial.  Acaricià els estoigs dels recent adquirits DVD’s de Bud Spencer i Terence Hill, mentre es preparà per gaudir, en tota la seva intensitat, de Condemor 2.

La mar de feliç

Una vegada, algú em va dir que els moments més importants de la vida són aquells que et succeeixen sense gairebé adonar-te, passen pel teu costat com ventijols provinents d’una costa propera i, quan pares esment que alguna cosa t’està refrescant, és quan el vent ja ha desaparegut del tot; és a dir, només te n’adones i el valores quan ja no el tens.  No sé perquè començo el text d’aquesta manera, però és que, tot i haver-me criat entre lletres (el meu pare tenia una impremta), mai se m’ha donat gaire bé escriure i m’ha vingut aquesta frase al cap i m’ha semblat bona idea utilitzar-la.  Però, en realitat, el que volia explicar-vos no va per aquí.  Es tracta del mar.  Fa uns quants anys —no tants com per haver-me’n oblidat però tampoc tan pocs com per no estar segur del record— feinejava al mar.  Suposo que es pot dir que era mariner (i dic suposo perquè era aquesta una feina gens vocacional a la qual em vaig veure abocat per circumstàncies de la vida) i treballava en un vaixell de pesca.  Ens llevaven cada dia abans de la sortida del sol, com si volguéssim competir amb l’astre per veure qui era més ràpid, i ens n’anàvem a jóc just després d’ell.  La feina era ben senzilla, alhora que dura: recollir les xarxes del dia anterior, revisar pesca, refer xarxes, tirar xarxes per l’endemà.  Em vaig passar així nou anys de la meva vida i bé me’n podria haver passat nou vegades nou més, si no fos pel que un dia esdevení.  Recordo que aquell dia el mar estava especial.  Bé, el mar sempre és especial, però aquell dia, no sé, un baf, una boira invisible, una sensació, un calfred a l’espinada.  I és curiós, perquè suposo que tota la tripulació ens deuríem llevar per tal de pencar com cada dia del món, però no recordo ningú més a coberta.  Em veig a mi sol fumant la primera cigarreta del dia recolzat a la barana de fusta rònega i humida, quan el vaig veure.  Primer em vaig pensar que era un efecte de l’oratge, una escuma provinent d’una onada que s’ha enfilat una mica més que les altres, però alguna cosa em va fer retenir la vista en aquell tros de mar.  I llavors vaig tornar a veure quelcom.  Una espurna, un reflex que em va enlluernar durant mig segon.  Ara el mar tenia tota la meva atenció.  El mar: talment un déu o un ésser sobrenatural amb el poder de llevar i donar vides a voluntat.  Li has de tenir molt de respecte, gairebé veneració.  He vist a molts xitxarel·los fer-se el merda i acabar desapareguts sota les aigües per no escoltar a qui en sap, per no lligar bé aquell cap, per no voler reconèixer que la vida humana alguna dia finirà.  És clar que cap d’ells (suposo) va veure el que jo vaig veure aquell matí.  L’aparició es va mostrar clarament davant meu, sortida de les fondàries cap a un aire que no necessitava.  I ara us hauria de contar alguna reacció grandiloqüent com ara que vaig desmaiar-me o que vaig notar com em faltava l’aire o allò tan recurrent de fregar-se els ulls repetides vegades.   No, res de tot això.  Una única cosa recordo, d’aquell matí.  No vaig tenir por, ni em va donar per cridar, ni em va semblar un somni i ni tan sols vaig pensar que estava fora de la realitat.  Només em vaig sentir com un nen petit.  Vaig recordar totes les vegades que amb el pare, que ni era mariner ni l’importava set sous la vida del mar, anàvem al circ, aquell lloc màgic on un tipus era capaç d’escopir foc, un altre es ficava dins un canó i el disparaven sense prendre mal, dos homes amb les cares blanques i els nassos vermells vestits amb robes estrafolàries arrencaven somriures de la gent, bé forçats, bé sincers, però aconseguien aquest efecte.  I vaig tornar a creure que, si un ésser com aquell existia, potser jo també podia fer realment el que desitjava.  L’endemà vaig fer la bossa, vaig deixar el vaixell i em vaig buscar una feina d’ajudant d’impremta.

Mai més he tornat al mar.  Ara sóc jo qui, cada vegada que conjuga la paraula apresa, el crea, el mana, el transforma.

Transformació

El tel s’escampava sobre la cara interna dels vidres del cotxe i, en cas d’existir algun observador exterior (fet que no puc asseverar ni tampoc descartar del tot car no s’hi veia ni un borrall) podria haver estat testimoni del que estava a punt d’esdevenir-se.  La ràdio només escopia notícies catastròfiques i catastrofistes anunciant que el virus, finalment, s’havia propagat amb un nivell tal de virulència que tota l’atmosfera terrestre ja n’anava plena i només pel simple acte de respirar, t’entrava dins els pulmons i, em perdonareu la ocurrència, ja havies begut oli.  Per això no gosava sortir i allí romania, omplint els vidres del cotxe de baf.  Degut al meu tarannà un xic melancòlic (cadascú és com és, què voleu fer-hi) no podia evitar recordar d’altres moments molt més plaents en què aquells vidres també havien estat entelats, per motius ben diferents, vaja, i va ser aquest pensament el que va provocar que no em sentís tan imbècil en la situació actual; si més no, i encara que fos en un passat remot, havia aprofitat el temps.  De cop i volta, la ràdio va deixar d’emetre.  Vaig girar el dial vàries vegades però només sentia crepitacions.  Aguditzant l’oïda, vaig parar compte que, de tant en tant, arribava algun so sospitós de l’exterior, no sabia si d’algú desplomant-se a terra inert de vida o potser una porta que el vent feia petar.  Altrament, sabia que se m’acabava el temps.  El cotxe estava aparcat just davant del portal del professor; així doncs, només havia d’obrir la porta, sortir corrents sense respirar ni una engruna d’aquell maleït aire, trucar a l’intèrfon i resar perquè ell fos viu per obrir-me.  En cas contrari, el camí de tornada al vehicle seria massa llarg, no hi arribaria, els meus pulmons s’omplirien a vessar d’aquell aire fètid i tot hauria acabat.  No hi havia elecció, prou que me n’adonava.  Així que (i no utilitzaré ara el tòpic d'”armat de valor” perquè no en tenia ni un bri) amb tota la meva covardia, la meva por i totes les inseguretats i incerteses que carregava, vaig obrir la porta i vaig arrencar a córrer com un esperitat.  Vaig sorprendre’m de la rapidesa amb què la boira va entrar al cotxe ocupant el buit que jo hi havia deixat.  Corrents pel carrer, gairebé no m’hi veia.  Sortosament, com que coneixia prou bé el domicili, vaig arribar-hi i vaig prémer l’intèrfon moltes, moltes vegades, un cop i un altre, amb la urgència del condemnat a mort que vol ser escoltat abans que li circulin pel cos els dos-cents mil volts de la corrent.  Ring, ring, ring.  Però no hi va haver resposta.  Ja m’ho podia haver pensat.  En aquells segons crucials, darrers, definitius, vaig maldar perquè alguna presència humana, qualsevol que passés per allí armat amb la corresponent careta per respirar, m’auxiliés.  Però no.  A punt d’ofegar-me per la falta d’aire, no vaig tenir altre remei que inspirar.  I el temps semblà deturar-se.  En principi no va succeir res d’especial.  Encara conscient, vaig trucar a tots els timbres d’aquell edifici, però ningú va contestar.  I ningú mai contestaria.  Notant com les forces m’abandonaven, vaig adonar-me que potser, aquells pares de l’església que pronosticaven que això en realitat es tractava d’un nou adveniment, potser no anaven tan desencaminats.  Vaig seure a la vorera i, ara sí, vaig notar com la meva humanitat desapareixia del tot i s’escolava pel forat de la claveguera que tenia just a tocar dels peus.  De cop i volta, la boira ja no em feia por.  Jo era acollit amb els braços oberts i em convertia, m’havia convertit, en un d’ells.  Vaig incorporar-me, disposat a perseguir aquests maleïts humans, rassa immunda causant de l’apocalipsi, però estranyament encara conservava el raciocini.  Ara els meus impulsos eren menjar carn fresca i, encara que la meva ment els jutgés com a no apropiats i fins i tot els condemnés, no podia anar contra ells.  Potser sempre havia estat un zombi ocult i ara despertava a la vida, vés a saber.  En qualsevol cas, ja no m’importa.  Només sé que estic mort de gana.