Microrelats des del confinament

“Quan cantàvem pels balcons” li semblà un títol apropiat. De la finestra estant arribava el so de gralles, àries d’òpera, concursos de xiscles, theremins, timbals. Amb aire resignat, va canviar el títol del reportatge: “Quan saltàvem pels balcons”.

El COVID-19, amb el tauler d’escacs sota el braç, va trobar la porta oberta. Havia arribat tard. A dins, la solitud, la desesperació, l’alcoholisme i l’angoixa, com llops afamegats, s’estaven delectant amb el cadàver del pobre Lluís.

Corria repartint suors a tort i a dret pel carrer atapeït de gent. Bevent aigua de la font li sobrevingué un atac de tos. Suant i tossint encara dins l’ascensor, patia per no arribar a temps. Però ho aconseguí. A les vuit ja estava aplaudint des del balcó.

Ruptura

Després de la lectura del testament, la senyora Maria va irrompre en grans plors mentre la criada reia, maliciosa. Dies després, li va tirar en cara a la serventa que hagués engalipat al seu marit. També li va tirar en cara el gerro xinès i així fou com la fortuna va tornar a canviar de mans.

365 contes: Un any de contes

Aquest és el títol d’una lloable iniciativa blocaire que, durant els anys 2009 i 2010, va consistir en publicar, durant tres-cents seixanta-cinc dies seguits, un conte cada dia, de temàtica lliure i amb l’únic requisit que no podien tenir més de, és clar, tres-cents seixanta-cinc caràcters.  La meva humil aportació va ser aquesta i ara ja podeu comprar el llibre a Bubok, ja sigui en format paper o electrònic.  Tots els beneficis es donaran.  A què espereu?

Massa distant

Mentre el renou, com una onada llunyana, tot just començava a arribar, Marie estava al dormitori, asseguda davant del mirall de l’escriptori, allisant-se amb el raspall el pèl de la perruca que duia posada, amb uns gestos lents i rotunds. Amb la carn visible nevada per la capa de maquillatge i la piga correctament posada sobre la galta esquerra, resseguia les blanques ondulacions intentant-les redreçar, però, després de tants anys, ja s’havien tornat tant rebels que ara ningú podia corregir-les i convertien els seus gestos en intents fútils.  Aquell dia havia donat festa a tots els criats, no volia que prenguessin mal, ja havien patit prou tots plegats amb la mort del senyor de la casa.  Per això, quan la massa de ciutadans va esberlar la porta principal, no hi havia ningú per a oposar-lis resistència.

La massa es comportava com si estiguessin en un jardí laberíntic, corrents pels passadissos i obrint i tancant portes, però encara no trobaven el premi desitjat.  Comandava el grup un noi que duia un bastó de fusta de roure a la ma, que feia anar amunt i avall copejant l’aire.  Més endarrerit i contemplant-lo, hi havia Bernard Lapin, anterior vidrier i actual revolucionari.  A les escales que portaven de la segona a la tercera planta, la fusta dels graons trontollava sota les profundes trepitjades dels camperols.  L’infern era fusta grinyolant, el cel eines del camp en moviment i els llimbs eren plens a vessar d’homes i dones que fins fa quatre dies només sabien treballar la terra.  En arribar al final de les escales, es van trobar en un ampli rebedor amb dues portes.  El noi del bastó va obrir la primera i allí es van trobar, per fi, a la mestressa de la casa, que estava asseguda davant l’escriptori i es va limitar només a girar la cara cap a ells i mite-la, ni tan sols reacciona la molt barjaula.  Els primers del grup es van abraonar sobre ella, i el que va arribar primer li va fúmer una bufetada que la va fer caure a terra, ajudada pel pes del vestit.  I acte seguit, una tempesta de mans brutes, caps, braços arremangats i crits li va caure a sobre.  No, per l’amor de Déu, la perruca no me l’arranqueu, i tota la humanitat allí present funcionava amb el mateix ritme, puntades de peu, dolor, renecs, una ma que vola, més crits, una veu que s’apaga, l’escriptori que es tomba, el mirall que cau a terra i s’esberla en mil bocins i el reflex dels actes dels homes que esdevé així gairebé infinit.  Però no tothom estava ocupat creant nous temps.  Bernard no estava amb els seus companys.  Romania palplantat al marge del món i de la cambra.  Els braços li penjaven i els ulls li volien fugir d’allí però no tenien a on.  A terra, Marie es movia instintivament protegint-se el cap, però de cop i volta, sofrí una estrebada.

—La perruca!

Un antic forner sostenia amb la ma dreta el manyoc de cabells blancs brut i rebregat, presa inesperada de la seva caçera furtiva, i la massa va agafar en un tres i no res a Marie per tal de reunir-la amb el seu destí.  Enfilada primer i ajaguda després en una llitera de mans, va tancar els ulls, el seu cos perdé tota força, i van quedar penjant els seus cabells rossos naturals i la roba esquinçada mentre se l’emportaven d’allí.  En el dormitori, ja buit de crits, va quedar-hi només Bernard amb el desordre com a única companyia.  Mica en mica, li vingué de nou la vida i avançà per recollir del terra la perruca bruta, però a mig camí es quedà mirant al gros mirall de la paret.  I en ell hi veié barrejades imatges i vestigis d’altres èpoques (o eren d’altres vides?).  Bernard ajuntant-se amb els rebels en una nit de borratxera, oblit i convicció, anys i anys fent de menestral per quatre rals mentre li baixava la suor i li creixia el fel, el dia que, encara il·lusionat, va decidir anar a provar fortuna a la capital, de jove jugant i corrents pels carrers del poble empaitant a la seva amiga.  I el dia que els dos es van amagar durant una nit sencera al magatzem de perruques del pare d’ella, mentint després a les famílies.  Una nit inoblidable si no fos que després la oblidà.

Dins el dormitori, a Bernard Lapin se li escolà alguna cosa i també el que duia a les mans.  Marxà d’allí amb pas lent, creuant el llindar de la porta, endinsant-se en la foscor del laberint i preguntant-se si tindria sortida, les seves passes ressonant.  A dins, la perruca jeia a terra acompanyada de trossos de mirall.  Fora de la casa, la caiguda d’una fulla esmolada signava nous temps i els separava dels antics.

(Relat guanyador del III Premi d’Escriptura Creativa organitzat pel TR3SC i publicat en el núm.17 -maig 2010- de la revista La lluna en un cove)

(Il·lustració: obra de Daniel S. Limon)

A l’atac!

ran

—A l’atac!

Els quatre exèrcits de l’emperador Tsun Yeng, de la dinastía Xing, es van posar en moviment.  El general Sur Besh havia donat l’ordre, i axí, quaranta mil homes a peu i amb l’espasa desembeinada, van començar a correr pel desert, aixecant un gegantí nuvol de pols, que junt amb la cridòria, la suor i les cames groc llampant movent-se amunt i avall, configuraven el paisatge.  Res estrany en aquells temps de guerra, si no fós perquè l’enemic no es veia enlloc.  Cap altre núvol de pols en front i cap presència en els flancs.

Després de mitja hora de correr com esperitats, els quaranta mil homes dels exèrcits de Tsun Yeng estaven desfets i morts de cansament.  Ara, tot just caminaven arrosegant les pesades botes.  Suats i sense esma, seguíen avançant mantenint l’alerta, encara que era bastant improbable que l’enemic aparegués del no-res enmig d’un desert inmens i sense turons.

Vistes així les coses, el soldat ras Li Po, tot gosant discutir les ordres rebudes, li va comentar al capità Xien si no creia que atacar així, a la valenta i sense cap enemic al davant, no era potser una cosa molt agosarada.

—Que t’has tornat boig, soldat?  Les ordres han de ser sempre obeïdes, així que calla i torna a la formació!

Al cap de disset dies de seguir la marxa, sense queviures des de feia una setmana i ja només amb aigua, els quaranta mil homes dels exèrcits de Tsun Yeng es van veure reduïts a cinc-centes cadàveriques figures que seguíen avançant.  I van arribar a un riu molt profund i cabdalós.  Els soldats es van mirar per saber què havíen de fer, i com que el general Sur Besh ja feia dies que havía mort, l’oficial de major graduació era ara el capità Xien que, no sabent tampoc què fer, no va gosar canviar els plans, així que els soldats van entrar al riu arrossegant els peus i, al cap d’uns metres, desapareixien engolits per les aigües profundes i moríen abans d’arribar a l’altra ribera.

Així que Li Po es va tornar a decidir a parlar amb el capità:

—Capità, amb tots els respectes, ordres són ordres, ho sé, però, creu que si construïm una barca amb els troncs dels arbres que aquí hi ha, no contradiem les ordres?

I el capità hi va estar d’acord, així que va manar aturar-se als soldats, però l’ordre va ser inútil perquè ja no en quedava cap de viu, excepte ell mateix i Li Po.

Així que van construir una barca, van travessar el riu, i a l’altre costat es van trobar, per fi, amb les tropes del general Xu’en, l’enemic irreconciliable de l’emperador Tsun Yeng.

—Capità, jo no sé vostè, però jo estic mort de fam i de set i aquesta gent semblen molt ben peixats.  És una heretgia suggerir que ens hi unim?

—Li Po, sincerament t’ho dic, jo ja estic fart d’obeïr ordres, i més si són tan bèsties com la darrera, així que renuncio al meu rang, a la meva reputació i al meu honor, i unim-nos a l’enemic!

I dit i fet, es van ajuntar als exèrcits del general Xu’en.  I un cop menjats i beguts i dins la formació d’infanteria, van escoltar la primera ordre del general, pronunciada mirant cap a una planície totalment deserta i a on només hi vivia la claror del sol:

—A l’atac!

kagemusha

La paràbola de l’home bala

human cannon-ballhuman cannon-ballhome bala

Quan vaig entrar a treballar al circ, en la primera en què em vaig fixar va ser en la funàmbula.  Vem iniciar la relació bastant ràpid, però al final ho vaig deixar, cansat de caminar sempre per la corda fluixa.  Amb la trapezista tampoc va anar millor, tot eren salts al buit sense xarxa.  Després vaig estar amb la malabarista, però no suportava estar gaire temps amb ella, em feia sentir com un juguet voleiant a les seves mans.  Així que vaig optar per embolicar-me amb la domadora de lleons, que va fer honor al seu aspecte de gata maula; va resultar ser tota una tigressa, però no vaig aguantar el ritme, al cap d’una setmana ja estava exhaust i amb tot el cos ple d’esgarrapades.  Per tant, m’en vaig anar amb la pallassa, i sí que és cert que em feia riure, però en tot moment vaig tenir la sensació de ser jo el tonto i ella la llesta.  Així que finalment, en un acte del que ara em penedeixo, vaig seduir a la dona del llençador de ganivets.  Per això, quan fa molt poc que ella li ho ha explicat tot amb llengua metàl·lica i esmolada, he corregut a amagar-me dins aquest vell canó farcit de socarrim i teranyines.  Llàstima que avui inaugurin amb ell els actes del desè aniversari.  En fi, espero que al menys apunti cap a la caseta de la dona empassa-sabres.