Mala peça al tauler

14333593_10208766738778489_1911540914972900010_n

Un dia tens una idea de bomber, comences a redactar-la perquè a tu sempre t’ha agradat, això d’escriure, encara que penses que s’extingirà aviat, però no, del rodet va sortint fil blanc i la única cosa coherent que pots fer (que saps fer) és seguir estirant-lo per veure fins on et duu, i la línia que forma és recta i prou llarga i creus que això és tot i ja n’estàs prou satisfet, quan de sobte el fil pren pel seu compte una giragonsa inesperada i s’encreua amb un altre de negre que no havies vist, però que també era allà des del començament, i no apartes la vista de cap dels dos perquè vols saber què en resultarà, de tot plegat, i ells es van encreuant i fan ziga-zagues, i al cap del temps descobreixes que les dues històries, la blanca i la negra, s’han barrejat tant que resulten ara inseparables i han acabat formant un tapís, i allà el tens, amb les seves impureses i segurament també una mica esfilagarsat en algun tram, però en qualsevol cas, mirant-te desafiador com dient: “i ara què, eh?”, i consideres que el disseny ja és finit (encara que això és impossible perquè les històries són orgàniques i estan en permanent estat de mutació, però això encara no ho saps, ho descobriràs més tard) i vas i truques a portes amb ell sota el braç i et diuen que no —com ha de ser— i t’ho tornen a dir unes quantes vegades més, fins que un bon dia algú et diu que sí i llavors tampoc t’ho acabes de creure, perquè ja has desenvolupat un cert escepticisme, però un dia el carter truca a casa (només una vegada) i et porta un paquet d’on en surt això i llavors penses que, potser, tot plegat ha valgut la pena.

Així en el cel com a la terra

Fa una pila d’anys, els antics haguessin vist en això un mal presagi.  Aquí ni s’hauran immutat, esclar, però estaria bé al menys un gest, ni que sigui doblar la ració de pa i aigua de la Democràcia (la de veritat, vull dir, la que està engarjolada des de fa tants anys, i no la seva germana borda que es passeja pel món —hi ha qui l’ha vist fent cantonades— amb un vestit que no és el seu).

Aegypte

Vist des de lluny, l’objecte és una piràmide.  Però en realitat, es tracta d’un pont, un que creua (un mar?, un rierol?, una torrentera?) una extensió aqüífera de nom transició i que, és obvi dir-ho però cal alhora remarcar-ho, porta vers paratges desconeguts.  Qui sap?  Potser a l’altra banda un barquer et faci pagar penyora i t’obligui a tornar enrera si tens les butxaques buides; o potser Anubis et jutgi per qui ets i no saps, o potser et jutgis tu mateix per qui saps que no ets.  O trobis una balança amb una ploma d’estruç (i sense instruccions d’ús).  No ho sé.  Tot són preguntes sense resposta.  Pugi damunt l’interrogant, que fa corba, i després d’un lleuger (que s’ho creu) viatge, es trobarà vostè a l’altra banda, en un paratge estrany que mai ha trepitjat cap home, on les coses són d’una manera que ni tan sols havia somniat… A la dimensió desconeguda (ti-ro-ri-ro, ti-ro-ri-ro…!).  Perquè sí, el camí vers el desconegut no és fàcil, però quan la corda apreta massa (ergo quan tens els collons plens) i les estructures trontollen i no vols viure com un flam de gelatina, te n’adones que només tens un camí.  Sí, exacte, aquell que sempre havies vist però que per mandra/basarda/comoditat (escull tu mateix el mot correcte), no transitaves.  I ara ho faràs: per sobre de cadàvers de generals caducats, entre fileres de pollancres que creixen a ulls vista, al costat de piscines on només hi queden cap-grossos —ironia metafòrica o metàfora irònica dels que ja han fotut el camp i que la venjança de Thot els enxampi—.  I tot això, esmunyin-te per les escletxes entre segle i segle.  Què?  Que no s’entén?  Es clar.  Perquè es tracta d’un jeroglífic.  Com ha de ser.

Definició d’oxímoron

Un cop acabada la manifestació en contra de la resolució del Tribunal Suprem retallant l’Estatut, hi ha hagut tibantor entre els partits convocants, que en cap moment, ni abans ni ara, s’han posat d’acord sobre el lema que constava a la pancarta que l’encapçalava.  Segons el partit AB, la frase “Som una nació” és correcta, ja que l’accent de la O final ha de ser tancat perquè així és com s’escriu actualment, però el partit BA ha contraatacat dient que l’accent ha de ser obert perquè així és com s’escrivia en català antic.  El partit AA, conciliador com sempre, ha dit que ni per a tu ni per a mi, i que consti la paraula sense cap mena d’accent i així tots contents, però cap dels dos partits anteriors ho ha acceptat.  En canvi, el partit BB ha dit que s’escriguin els dos accents alhora sobre la O, com una x, i així es dóna la raó als dos partit posant aquesta mena d’accent creuat.  “Ta mare sí que està creuada”, ha estat la resposta del representant de BA.  El de BB no ha dit res, excepte una sèrie de mots inintel·ligibles mentre cinc persones el separaven del representant anterior.  En la única cosa en què s’han posat d’acord els quatre partits ha estat en el comunicant conjunt que han realitzat, xifrant l’assistència de gent a la manifestació en vuitanta mil persones.  La Guàrdia Urbana de Barcelona, en canvi, que ni li va ni li ve, però tot això es realitzava dins el seu territori, ha dit que els assistents han estat unes vint-mil persones.  Des de Madrid, l’associació Togas Negras, Jueces para la Democracia, sense moure’s de davant del televisor i, cosa que encara té més mèrit, només veient un minut i mig de les imatges de la convocatòria pel Telediario, han assegurat amb total rotunditat que els assistents a l’acte han estat unes sis mil persones, siete mil a lo sumo, mixto de jamón y queso a que sí, i han amenaçat d’engarjolar a tot aquell que els hi porti la contrària, fent ús dels criteris d’equanimitat i objectivitat que porta el càrrec.  A tot això, el català mitjà, fart de que li estiguin prenent el pèl contínuament des de Madrid i que li toquin sempre allò que no sona i quan és allò que sona sempre és la cartera, ha conclòs que els termes justícia espanyola són un oxímoron, al mateix nivell que la famosa intel·ligència militar de Groucho Marx.

Per acabar, moment en el qual el representant de la Guàrdia Urbana de Barcelona realitza el recompte d’assistents a l’acte.

The harder they fall

El Govern francès investiga vint-i-tres suicidis a France Télécom

Arrel d’aquest titular tan bèstia, m’havia fet el propòsit d’escriure alguna cosa al respecte, però no veia clar el què, així que he decidit jugar al joc de les solapes de llibres, i he fet vàries sinòpsi molt minses de les que allí s’hi podrien trobar, a on cada una d’elles intenta un apropament literari de la notícia des d’un gènere determinat.  I aquestes són les històries inexistents: 

Policíaca: A S.R., el detectiu amb doble personalitat, li encarreguen que investigui vint-i-tres suïcidis que s’han produït dins d’una mateixa empresa.  Investigant com sempre a passos de cranc (la seva altra personalitat no vol saber-ne res d’investigacions), descobreix una conspiració a nivell mundial per assolir el monopoli del mercat de les telecomunicacions. 

Sci-fi: En una societat totalitària a on als nadons ja s’els implanta un telèfon mòbil en el crani, perquè l’Estat controli en el futur i de per vida les seves converses (als seus pensaments encara no hi han arribat però hi estan treballant), un malfuncionament en el sistema provoca que la persona acabi amb la seva pròpia vida als vint-i-tres anys.  Això no pot transcendir a la opinió pública perquè seria un escàndol, per tant, el cos dels Triple R (Règim de Reguladors de Records) es posa en funcionament per tal d’esborrar la memòria de la gent propera a les víctimes perquè no els recordin. 

Esotèrica: Vint-i-tres persones es suïciden, aparentment sense cap relació entre elles, però quan la policia registra les seves cases, a cada una d’elles hi troba una carta diferent que representa a un arcà major del tarot, de manera que al final reuneixen els vint-i-dos.  La vint-i-tresena carta és una estampa del compte de Saint-Germain.  A tot això se li sumen importants fenòmens meteorològics i un interès creixent per l’any 2012.  Una vident que treballa per la policia té estranys somnis premonitoris que li anuncien tot el què passarà a continuació. 

Romàntica: Una dona llegeix al diari una cadena de suïcidis dins d’una mateixa empresa.  En el nom d’una de les víctimes hi reconeix a un amor de joventut.  No sabent ben bé perquè, va al seu funeral i allí hi coneix al germà del difunt.  Comencen a veure’s més sovint i ella descobreix a un home amb una façana turmentada, però delicat per dins, que amaga un secret a on ella també hi jugarà un paper inesperat.

Felliniana: Un escriptor intenta fer un conte sobre un article del diari, però com que no s’en surt, acaba escrivint la història d’un escriptor que intenta fer un conte d’un article del diari i no s’en surt. 

Autobiogràfica: Narrada de manera visceral i en primera persona, parlaria de com quatre imbècils dirigeixen una companyia amb el cul, i de com els seus treballadors, al límit de la seva fortalesa psicològica, descobreixen com la recompensa per aguantar tant és encara collar-los més.  Com que és ficció, al final els responsables de l’empresa anirien a la garjola. 

Humor negre: Aquesta ja està feta, la van fer en cine els germans Coen

En fi, mai se sap, potser algun dia aquests cabdells puguin descabdellar-se.  O aquests cadells es facin grans.  O aquests cabells creixin fins a formar una espessa cabellera.  Qui sap.  Mentrestant, aquí queden.