Daredevil al segle XXI

pt3yzg

Heus ací un breu estudi dels darrers guionistes que han teixit les històries del superheroi cec (el meu preferit, d’altra banda).

Brian Michael Bendis (2001-2006)

En un gir agosarat i magistral, en plena baralla amb els pinxos del barri, Daredevil perd els papers i, víctima d’un atac nerviós, es lleva la màscara, revelant a tothom la seva veritable identitat.  Amb aquest incident com a eix central, començaran quinze anys de meravelloses històries que pivotaran, en major o menor mesura, sobre ell.  Bendis realitza la 2a millor etapa de la història del personatge després de la de Frank Miller als anys 80.

Ed Brubaker (2006-2009)

Tot i que no li treu gaire suc al tema de la identitat secreta desvetllada i decideix anar per d’altres viaranys, les seves històries tenen un regust de gènere negre que li escau molt bé al personatge, al qual és cert que el guionista no li acaba de trobar el to del tot, ja que en les seves mans Daredevil es converteix en un amargat sense motiu, només per continuar així amb el to obscur de les històries anteriors, on sí tenia sentit aquesta actitud.  Malgrat tot, la seva etapa no desmereix i resulta francament bona.

Andy Diggle (2009-2011)

Un desastre.  Probablement per designis editorials, col·loca a Daredevil en un esdeveniment d’aquells on surten tots els personatges de l’editorial, el fa tornar malvat (amb explicació màgica, naturalment: no era ell, estava posseït) i deixa la col·lecció baldada i mig morta després de tan sols dotze números, amb la qual cosa resulta inevitable un rentat de cara a la sèrie de dalt a baix.

Mark Waid (2011-2015)

El renovador del personatge, perquè ara sí que en calia un, i dels bons.  No només continua amb el fil de la identitat secreta desvetllada, sinó que va més enllà i fa que el personatge acabi assumint que tothom sap qui és i, a més, ell mateix se’n fot.  Diem adéu al drama i encetem un to optimista i colorit que, gràcies a l’habilitat de Waid, no desentona gens amb el passat fosc del personatge: com si hagués pres consciència del seu dolor i hagués decidit ignorar-lo per tal de seguir endavant.  Potser a la part final de la seva etapa, l’autor va massa lluny amb un Daredevil absolutament desfermat que va desvetllant la seva identitat a tort i a dret de manera inexplicable, la qual cosa resulta un bon merder per al proper guionista.

Charles Soule (2016-act.)

I és que, clar, a un superheroi sense identitat secreta tot són problemes, això ho sap qualsevol lector del gènere.  Soule fa entrar en raó el personatge: res d’anar esbombant per tot arreu qui s’amaga rere la màscara.  Però, com recuperem la identitat secreta i reiniciem la sèrie perquè s’assembli a la de Netflix, que és del què es tracta?  Doncs utilitzem la màgia, el mefistazo, que sempre és més senzill que no pas trencar-se el cap sargint bones històries.  En fi.  De tota manera, només cinc guionistes en divuit anys és un exemple de fiabilitat i confiança per part de l’editorial, encara que servidor no cregui gaire en l’actual equip creatiu i desitgi que el canviïn l’abans possible.

Iron fist, de Netflix

immortalironfist

Tot el que NO s’ha de fer en els inicis d’una sèrie televisiva si no vols que l’espectador en surti foragitat, és el que succeeix a Iron Fist.  Un protagonista poc definit, una trama que no sap cap a on va, personatges que canvien de personalitat per tal de fer avançar la història…  Una mica coneixedor del personatge com sóc, crec que el més complicat era trobar el to de la narració.  O sigui, tens de protagonista a un home que ha estat educat per monjos budistes d’una altra dimensió i que ha aconseguit tenir un puny de ferro després de lluitar contra un dragó.  Tal qual.  Llavors, com encabir això dins el to realista que caracteritza les sèries Marvel de Netflix?  Fins ara, se n’havien sortit: un advocat cec que es vesteix de diable i estomaca els dolents, una investigadora privada amb una minsa capacitat de vol (però el poder de Jessica Jones quasi ni apareix i quan ho fa no té cap tipus de rellevància ni en la trama ni en el combat final amb el maligne Home Porpra) i un home amb la pell a prova de bales, però també ho salven prou bé quan donen una explicació científica al fet.  Però un drac com el de la llegenda de Sant Jordi?  I una ciutat que apareix a la Terra cada X anys com una Brigadoon qualsevol?  Per mi, el pitjor error ha estat la indefinició.  Com que sembla que els guionistes es sentien incòmodes amb aquest punt de partida, potser el més assenyat hauria estat mencionar-lo de passada i no parlar-ne més per tal de no embolicar la troca.  Doncs no, el citen contínuament.  I hi havia opcions: tirar clarament pel camí fantàstic o fer que el drac i la ciutat màgica fossin metàfores o bé insinuar que el protagonista està com un llum.  No sé, en qualsevol cas, definir-se.  Però aquí tiren pel camí del mig sense optar per cap vessant en concret (o sigui: això és així, t’ho creus i punt), la qual cosa només fa que desconcertar tan als fans del gènere fantàstic com els del noir.  I ja no diguem els del còmic.

Segon punt.  En una sèrie de kung-fu, es suposa que el punt fort ha de ser precisament aquest, les lluites (igual que a les pel·lícules de Jackie Chan, que acostumen a ser dolentes però al menys hi ha un bon repartiment de mastegots amb autèntics especialistes del tema).  Doncs ni això.  La majoria són ridícules i mal filmades, amb els actors donant saltirons.  La única excepció és quan l’heroi s’enfronta a un rival embriac que no deixa anar l’ampolla ni per fotre bufetades.  Clar que tampoc ajuda gens la interpretació de l’actor protagonista, que representa a un budista expert en el control de les pròpies emocions i quasi sempre apareix descontrolat i fora de sí, desitjant matar el rival.  I la veu impostada de Batman de pa sucat amb oli que hi posa, ho acaba d’espatllar.  Cert és que els seus pitjors enemics no són els ninjes de La Mà, sinó els encarregats del guió.  Les úniques que surten ben parades en el terreny interpretatiu són les noies.

Per tant, amb tot això i una trama que sense analitzar-la gaire ja es veu plena d’incoherències de tot tipus, dona la sensació que la sèrie és un simple preàmbul per a la propera i un només espera arribar al final de la temporada per veure com acaba tot plegat.  Però, per variar, ni el final és digne.  Deixa una porta oberta a una (espero que improbable) continuació, porta que només friso per tancar, no fos cas que em constipi.

Espero que en la propera sèrie —els Defenders— quan s’ajuntin tota aquesta colla, els showrunners estiguin a l’alçada.  Mentrestant, sempre ens queden les vinyetes del Puny de Ferro, sobretot la magnífica etapa d’Ed Brubaker, Matt Fraction i el val·lisoletà David Aja (anys 2006-09), de la qual la sèrie agafa no poques referències i que no ha estat superada per cap de les posteriors.

Tenir els quatre pèls del diable

La dita del títol, segons el savi Joan Amades, fa referència “a la persona que té un pacte estret amb algú i que no pot eludir”.  I així mateix deu haver estat la relació del darrer guionista de Daredevil, Andy Diggle, amb l’editorial Marvel, que és qui paga, perquè si no, no s’explica la poca traça que ha lluït en l’escàs any i mig que ha durat a la col·lecció.  I no va pas començar malament, no, traient al personatge del seu habitual entorn urbà novaiorquès, en els números 501 al 507, per portar-lo molt lluny, fins al Japó profund i feudal, cau de mafiosos i d’intrigues de palau.  I a sobre, hi arribava en qualitat de líder d’una secta de ninjes assassins, cortesia de l’anterior guionista, Ed Brubaker, del qual ja n’hem parlat anteriorment.  I en aquesta situació raïa el més atractiu de la proposta: podria, una persona bona com ell, mantenir ferma la seva moral envoltat de tanta mala gent o, pel contrari, acabaria cedint als mals instints que tots portem dins?  Però, ah amics, aquí s’acaba el bo, perquè en els números següents, del 508 al 512, que és on es desenvolupa la infame minisèrie Shadowland, l’heroi s’acaba passant finalment al costat fosc de la vida com un Lou Reed qualsevol: esdevenint un tirà, girant l’esquena als seus amics i atonyinant a tot el que gosi portar-li la contrària.  I la veritat és que ens agrada veure com algú cedeix als seus baixos instints, al marge que mai l’havíem vist així.  Serà un pas endavant en l’evolució del personatge?  I, anant un xic més enllà, podríem dir que ens trobem davant d’un fidedigne retrat de la condició humana, de com una ànima noble pot cedir a la foscor allotjada en el seu propi cor?  Doncs no, amics, perquè al final de la saga, se’ns explica que totes les dolenteries que el personatge ha fet, han estat causades per un dimoni japonès de temps pretèrits que resulta que l’havia posseït.  Ole tu!, visca les solucions pintoresques i inversemblants a trames que prometien!  Ah, però això no és tot, encara és possible caure més baix.  Perquè després de la visita del personatge al pou de les seves foscors, bé s’ha d’aixecar ni que sigui agafat al poal, i això s’explica a la minisèrie Daredevil: Reborn, obra del mateix guionista i que es suposa ha de ser una història de redempció, purificació de l’anima i bateig del cos (seguint amb la metàfora aquàtica del pou).  Té quatre números per a fer-ho, ànims Andy!  Però, oh!, resulta que aquesta saga és encara més fluixa que la anterior i esdevé més plana i sosa que un plat d’arròs bullit.  Tot el procés de deixar al personatge nou de trinca i més content que un gínjol, oh miracle, es produeix a les darreres tres pàgines del darrer número, a conseqüència de la xerrada amb un nen, que és la que obra la miraculosa transformació, visca!  En fi, que tot plegat és tan forçat i d’un nivell tan baix, que fa de mal explicar.  Però el pitjor de tot, és que el guionista no és que sigui dolent, no li considero pas.  El que passa és que, des que va entrar a la sèrie, ha seguit els criteris editorials que li han dictaminat què fer amb els personatges (pel mateix motiu, el guionista de Thor va plegar).  O sigui, que el van fitxar per fer el que li diguessin, fos bon minyó i parés la mà a final de mes.  Que em sembla molt bé, al cap i a la fi la Marvel, com tota empresa, té interessos comercials, però llavors que no ens ho venguin com “hem fitxat a un gran guionista”, perquè això és com fitxar a un gran davanter centre i prohibir-lo passar de mig camp en amunt.  I ara veiem que tota aquesta lamentable etapa, només ha servit per a preparar el rellançament del personatge, que al juliol tornarà a començar des del número 1, a càrrec de Mark Waid, Paolo Rivera i Marcos Martín, gent de provada solvència, però a veure què faran aquí.  De moment, tenim la portada, molt ben feta i que posa especial èmfasi en els sons que l’heroi percep (no oblidem que és cec).  Però jo ja no em fio ni un pèl.  Ni quatre.

Daredevil en fa cinc-cents

Fa poc vaig llegir el Daredevil #48 (#500 USA) i vaig gaudir com un animal.  Han deixat al personatge en una situació inèdita en els seus quaranta anys d’història.  Però també em vaig emprenyar, i és que el guionista, Ed Brubaker, és d’una solvència contrastada, però la impressió que m’ha quedat és que es bo només quan vol.  Ha portat les regnes del personatge durant els darrers tres anys amb un nivell bo, però no excel·lent, i només ens ha ofert històries realment interessants ara, que deixa la sèrie, i també quan la va agafar, amb el diable guardià entre reixes.  Per això, perquè sabem que és un guionista brillant (només cal llegir Criminal), fa una mica de ràbia.  Però no és l’únic que ho ha fet.  Brian Michael Bendis (2001-06) també va fer el mateix en el seu moment, tot i que la seva etapa va ser millor que aquesta.  De fet, per mi ha estat la segona millor en tota la història del personatge, dubto que algú superi el que va fer Frank Miller (1979-86).  El que ara s’ha de veure és si a Marvel tindran els nassos (per no dir una altra cosa) necessaris de seguir endavant amb l’evolució del personatge.  En el món del còmic de superherois, la innovació i/o evolució veritable d’un personatge és molt rara de veure, per exemple quan Spiderman va revelar la seva identitat secreta al gran públic.  I el més comú és que més tard o més d’hora, algun altre guionista, per pressions editorials, faci marxa enrera i torni a deixar al personatge tal i com estava abans, trencant així amb la seva evolució natural —que fa por perquè podria fer perdre vendes— i anys d’històries, com va passar un altre cop amb Spiderman, quan literalment per art de màgia, la humanitat sencera va oblidar qui era i per postres, també es va esfumar el seu matrimoni, fet que va provocar en els afeccionats reaccions tan viscerals com aquesta, tot i que les vendes del personatge van acabar pujant, que és del que es tractava.

Ja sabem qui va causar el chapapote

Sí amics.   En la col·lecció de Daredevil, el dolent per excel·lència de la sèrie, Kingpin, portava desaparegut ja des de feia molts números.  Doncs bé, en el darrer número publicat als EUA, el 116, acaba d’aparèixer.  Potser influenciada la història pel seu dibuixant, l’espanyol David Aja, però sabeu a on s’ha amagat Kingpin durant tot aquest temps?  Doncs agafa’t fort que venen onades: a la Costa da Morte, a Galicia!  Les quatre primeres pàgines del número penjades a internet són prometedores tant a nivell de guió com de dibuix, ara caldrà veure com segueix desenvolupant la història Brubaker, el guionista.  Es treurà de la màniga algun dolent inversemblant com el famós torero de París?  Chapapote-man, disfressat amb “hilllos de plastilina”?

Daredevil Noir

Ja tenim portada del Daredevil Noir #1, sèrie que situa a l’home sense por als anys 30 en un ambient de gènere negre. Encara que, d’altra banda, les seves aventures actuals a la sèrie normal en els darrers anys, ja han estat clarament influenciades per aquest gènere. Sortida als EUA al mes d’abril.

daredevil-noir #1

daredevil-noir #1