Mal a (la) memòria

old-clock-1

Tinc un despertador que si no l’atures sona cada nou minuts.  La meva ment deu tenir alguna mena de mecanisme semblant perquè, també de manera automàtica, cada nou minuts oblido les coses.  Bé, no és una xifra ineludible, a vegades són deu, a vegades trenta, a vegades hora i mitja —en el millor dels casos m’ha arribat a succeir a les dues hores— però el cas és que oblido les coses i no puc parlar de malastrugança o d’alguna mena de profecia índia d’un poble extingit que algú m’ha llençat a sobre.  No.  Simplement és així i punt.  Al menys, això és el que s’han cansat de repetir-me els metges, que no busqui motius.  Per això, ja fa temps que vaig renunciar a trobar cura a la meves estranyes reaccions sinàptiques, així que intento portar el tema de la millor manera possible.  És clar que també he de dir-vos que no és que ho oblidi tot com si fos un dvd regravable, no, alguna cosa sempre queda, en forma de sentiment enterrat, imatge que no sé si recordo o he somiat, etc., i cada cop que em passa experimento una mena de buidor, com si un tel blanc em caigués a sobre o jo mateix em convertís en un, no ho sé.  Al instant, sé perfectament que he oblidat alguna cosa, però mai se quina.  M’ho indica la sensació d’amputació.  Al principi donava voltes i voltes dins el cap per tal de recórrer totes les cambres secretes i mnemotècniques que aquest conté, però mai he aconseguit desfer-me de la sensació.  Però si avui em molesto a posar les meves reflexions per escrit (i ja porto deu minuts, val més que m’afanyi) és perquè no vull oblidar el què m’acaba de succeir fa un moment.  El record ha perdut força però crec que encara en conservo una bona part, si més no els matisos principals.  I és que avui, ella m’ha deixat.  M’ha dit que marxava amb un altre que la feia riure més que jo, que l’omplia de felicitat més que jo, que la feia créixer més que jo.  Etcètera.  Ara m’agradaria poder asseverar que la relació ha estat plena i fructífera per a ambdós però, sincerament, no ho recordo i, per ella, si ha pres aquesta decisió és obvi que no ha estat així.  De fet, no sé ni on ens vem conèixer.  Una sèrie de fotografies plegats atesten irrefutables vivències comunes i puc afirmar, amb total rotunditat, que m’ha dolgut molt el seu breu però punyent discurs.  S’ha endut tots els objectes-records de la convivència comuna, que jo ja no tindré mai més i que ella, al menys pel que ha dit, tampoc recorrerà en els moments de nostàlgia.  En qualsevol cas, el que vull és convertir aquesta quartilla que ara estic acabant en un tros de cor trencat.  Un més.  Així el podré desar junt amb els altres —però dels quals, sortosament, no en recordo les circumstàncies— i algun dia els enganxaré tots i i recompondré el cor sencer i la meva buidor desapareixerà.  Mentrestant, seguiré…  Què dius?  Què vol dir, que no m’has deixat?  L’amnèsic imaginari ho seràs tu, guapa!  Fuig, no vull veure’t mai més!  El meu collage val mil vegades més que tu i les teves punyeteres mentides!

Obertura

I a mesura que la carícia primer imaginada prenia de mica en mica forma, consolidant-se en l’aire com un acte real que semblava que el mateix èter s’apartés per a facilitar-li el pas, i estava per aparèixer en el món i, més concretament, a la galta esquerra de Lluna, Sebastià sentia que alguna altra cosa es movia al mateix ritme de la seva intenció.  Una cosa incorpòria, però no per això menys important, com si ara una mena de portes disposades una darrera l’altre s’anessin obrint per ordre a mesura que es tenia el valor d’obrir l’anterior, com si un mecanisme invisible, però no per això menys poderós, les relacionés igual que a fitxes de dominó.  I quantes més portes obria, més clar tenia ell el gest que anava a fer, que estava fent.  Tot això ho sentí en aquell moment, però la seva ment fou incapaç de decodificar-ho (ho aconseguí força temps després).  En aquell moment no sabia el què sentia, només sabia que estava sentint alguna cosa.  El dors de la seva mà acaronà el rostre d’ella, que rebè la carícia i hi reaccionà amb un somriure que, a través de les portes, li arribà a Sebastià sense filtrar: pur, net, autèntic.  I això provocà que es demanés perquè no havia gosat acostar-s’hi abans, i es sentí sol i desgraciat durant una mil·lèsima de segon.  Ni tan sols podia albirar o arribar a imaginar-se, ell, que tenia tanta imaginació, quins eren els sentiments de Lluna al respecte.  Perquè, d’haver-ho fet, potser s’hauria espantat davant tanta puresa i espontaneïtat.  S’adonà que havia d’escollir entre el nou camí que li oferien les portes obertes o bé recular i anar-les tancant.  Però sabia que, si bé existia aquesta opció, si l’escollia, mai podria oblidar l’aire fresc que li havien proporcionat els batents oberts, i això no ho podria suportar.  Per tant, no tenia opció.  Algú, ell mateix, s’havia ocupat d’assenyalar-li ben bé el camí per on volia transcórrer a partir d’ara la seva vida.  Malgrat ell mateix.

En aquell moment, tots els seus coneixements previs van esborrar-se.  No sabia com es deia ni qui era.  No sabia quina personalitat estava manant.  Només una cosa, sabia.  Que, al costat d’ella, es sentia algú nou i tots els seus jos es morien de ganes d’acostar-se-li per sentir, amb molta més força encara, l’escalfor del seu cos.  I els seus dits, experts en el moviment de petites peces de ceràmica mil·lenàries, van estar disposats a renunciar a tot aquell coneixement previ (que ara contemplava com quelcom d’inútil i maldestre) per tal d’assolir el nou territori.

Lluna no va entendre perquè ell, de sobte, es mostrà tant distant.  Havia estat tan càlida la carícia rebuda, semblava tan disposat a compartir tots els seus secrets, que ella creia profunds i obscurs, i de cop i volta s’havia quedat aturat, paralitzat.  Com si un pensament arribat des de vés a saber on l’hagués assaltat per sorpresa i ell, en comptes d’esmunyir-se’n, s’hagués estimat més entomar-lo i amanyagar-lo i ara no poguessin passar l’un sense l’altre de tan amics que s’estaven fent.  Però la mirada.  La mirada no l’enganyava.  Aquells no eren els ulls d’algú fred, d’algú apàtic.  Eren uns ulls que transmetien caliu i valor.  Sí, aquells ulls traïen el propi comportament.  No importava el què fes o el què digués (ni tan sols el què semblava callar-se).  Només importava aquella mirada.  Ella la distingia de manera molt clara.  Es va demanar si ell també la reconeixeria amb la mateixa claredat.

Solitari

No, si us plau, una altra vegada, no!  Ja torna a venir, una oca blanca de coll quilomètric, i ara ja sé el què passarà, el de sempre, vindrà a mi i m’arrencarà els ulls i llavors estaré cec (si és que no ho estic ja) i dependré dels altres per existir.  I moriré de nou, només per renéixer sense cap, sense seny i sense paraigües que m’aixoplugui d’aquesta maledicció!  No, si us plau!  Ho estic notant, les forces se me’n van, em cauen a terra, reboten i m’emboliquen en una boira rosa que, sí, és agradable, però també tramposa, perquè, ho se, m’enganyarà, em prendrà el pèl i tot el que tinc i la meva imatge desapareixerà, només per reaparèixer en els rostres dels altres: els seus ulls incrèduls, les seves boques obertes i mentideres i els seus fronts plens de mi.  I cada arruga un camí que mai faré.  I veig el meu passat, un camió que vol envestir-me i ho acabarà fent, i miro sense ulls i noto que tinc una brúixola a la mà.  I vull, desitjo, anhelo amb totes les meves forces que assenyali el nord, però no ho fa, m’enganya, es mou una mica (sé que ho fa per donar-me falses esperances), i sempre acaba assenyalant-me a mi.  A mi!  Quina ironia!  Si aviat ja no n’existirà res, de mi!  Em fondré un cop més dins la boira i torna a començar una altra volta.  I fins quan?  Ja tinc les mans fredes, puc notar-ho.  I si al menys m’estigués dessagnant, seria quelcom d’heroic.  Però ni això.  Veig núvols que m’embolcallen.  Sé que la veïna parla, m’arriba la veu del celobert, però no la puc escoltar.  Me’n vaig.  Fins quan?  No, si us plau, una altra vegada, no…

I Genís, un cop despert, va donar la volta al tauler i, després de rumiar-s’ho ben bé mitja hora, va realitzar un agosarat moviment d’atac amb el cavall que desprotegia el seu flanc dret, però no creia que ell fos tan bo com per adonar-se’n a la següent jugada.

No, si us plau, una altra vegada, no…