Recomanacions còmics (XIV): “Ciencia oscura #1”, de Rick Remender, Matteo Scalera i Dean White

Vet aquí un científic que inventa una màquina per viatjar entre dimensions per tal d’anar a d’altres mons a cercar invencions tals com la cura del càncer, la recepta de la pau eterna, etc., etc., i portar-les cap el nostre món.  Òbviament, amb aquesta premissa, des de la primera vinyeta ja sabem que la missió fracassarà, que si no no hi ha història: un sabotejador dins del propi grup espatlla la màquina i aquesta propulsa els nostres herois a la primera dimensió que troba per, després d’un temps indeterminat, tornar-los a enviar a una altra i després a una altra i després a una altra…  Per tant, entre viatge i viatge, s’hauran de preocupar de dues coses ben bàsiques: la primera, seguir vius, i la segona, estar a lloc quan el comptador del trasto arribi a zero i siguin enviats a un nou món.

Rick Remender, guionista habitual de Marvel, a més d’imprimir molta acció a la història, hi afegeix un component quàntic, i és que, segons explica un personatge, cada decisió que prenem crea la nostra realitat, però la que no prenem també en crea una altra d’alternativa (per exemple: vaig pel camp tot xiroi i trobo dos camins; trio l’A, la qual cosa implica que acabo de crear una dimensió paral·lela on un altre jo va pel camí B).  Així, el número de móns creat tendeix a infinit i els nostres viatgers poden anar a petar a qualsevol mena de món estrambòtic: una primera guerra mundial on els alemanys lluiten contra uns indis sioux aparellats amb armes futuristes, una societat dominada per simis blancs, un món que sembla l’extensió de la cantina de Star Wars, etc.  El guió és frenètic i aquest primer volum, format per sis números grapa americans, es llegeix en un pim pam.  El problema és que Remender opta per obrir la història amb corredisses i persecucions per part de granotes gegants amb bastant mala baba (¿?), o sigui, amb la narració ja començada, i mitjançant flash-backs ens va posant en antecedents, però no és fins el quart número que comencem a entendre de què va això i qui són aquesta gent que corre i pateix tant.  En aquest tipus d’edició això no és problema, però en la grapa mensual potser se t’acabi la paciència i ja no arribis fins el quart número.  De tota manera, sembla que no ha estat així i les vendes als EUA van prou bé.  No m’agrada, però, el recurs d’utilitzar texts de suport (bafarades quadrades) amb les reflexions del personatge enmig de seqüències d’acció, ja que, al meu parer, alenteixen la lectura, al marge que si t’està perseguint un indi futurista armat amb una destral làser, potser no estiguis per gaires soliloquis filosòfics.  Normalment, a l’hora de ressenyar còmics americans, només cito al guionista i al dibuixant, tot i que també existeixen a la indústria l’entintador i el colorista, però aquí val la pena ressaltar també la labor immensa d’aquest darrer (curiosament anomenat White), ja que els punts forts del còmic són el disseny de vestuari dels personatges i la utilització del color —amb predominança dels tons forts—, que brilla especialment al primer capítol, tot un gaudi per a la vista.  I, per acabar, dir que aquest és un còmic d’Image, una editorial independent, i a Espanya normalment és Planeta qui acostuma a publicar aquest tipus de material (té els drets de Dark Horse, per exemple), però aquesta vegada ha estat Norma qui se l’ha fet seu i, val a dir-ho, amb molt bon criteri.

Les estrelles són el meu destí

Las estrellas mi destino

¡Albricias y zapatetas!  Després de deu anys d’estar descatalogat, l’editorial Gigamesh s’ha decidit a reeditar Las estrellas, mi destino, d’Alfred Bester, una de les obres cabdals en el gènere de la ciència-ficció i que apareix sempre a les primeres posicions en tots els cànons del gènere.  A més, ho han fet en una molt atractiva edició de butxaca i a un preu “que me lo quitan de las manos, nena”, de 6 €.

L’obra és un “remake” d’El conde de Montecristo, però en un futur llunyà i a l’espai exterior, i destaca pel seu llenguatge senzill, per la prodigiosa imaginació de l’autor i per la idea que, per moltes màquines i artilugis que tingui la humanitat, els homes poden seguir sent dominats pels seus sentiments.

I finalment, una crida per Ediciones Minotauro: a veure si també reeditem Amor y sueño, de John Crowley, més que res perquè forma part d’una tetralogia a on només estan disponibles al mercat el primer i el quart llibre.  Penseu que un exemplar ja el teniu venut.

Star Trek XI

Star_Trek_03_1024

D’acord, no tinc cap pijama vermell fluorescent amb el logo de la Federació i no vaig pel món saludant amb els dits cor i anular (per tant s’em pot dir que no soc un trekkie de debò), però Star Trek (2009), que va molt bé tant a nivell de crítica com de taquilla, a mi, que m’he empassades les deu pel·lícules anteriors més un nombre considerable d’episodis de vàries de les sèries de TV, no m’ha acabat de convèncer.

J.J.Abrams, responsable també de la exitosa sèrie de televisió Lost (de la qual només he vist la segona temporada, però tampoc em va dir gaire, la vaig trobar massa tramposa), fa un reset i comença amb la història de la tripulació original de l’Enterprise des de zero.  Val, molt bé.  Però ho fa en un to diferent del que fins ara tenia la saga, no sé, la sensació és la d’estar veient una adaptació lliure, un homenatge si es vol (i entretingut, tot s’ha de dir), però no un capítol més inserit dins una suposada continuitat.  En fí, seré clàssic, però a mí em va agradar més la paròdia que va ser Galaxy Quest!