Recomanacions còmics (IX): “Conan: La leyenda”, de Kurt Busiek i Cary Nord

Mai he estat un gran seguidor de Conan el Bàrbar (al principi, els camins de sang i fetge no m’agradaven; ara sé, però, que sí estan ben fets, no m’importa transitar per ells). Però sí, en canvi, em fascina la figura del seu creador, el texà Robert E.Howard, una persona que, vivint només trenta-un anys, va ser capaç de crear un personatge icònic (que no irònic, Conan va sempre al gra) que ha traspassat les fronteres del temps.  I no només això, també va imaginar una geografia sencera amb la seva història i regles pròpies; un món perfectament delimitat i organitzat on encabir al bàrbar (això sene parlar dels seus altres móns i personatges).  I, em pregunto jo, ¿com és possible que, en tan pocs anys de vida, creés i desenvolupés un món tan ric en matisos, només comparable als que va fer Tolkien (però aquest va viure fins als vuitanta anys)?  Una prodigiosa imaginació, és la resposta.  I molta capacitat d’observació.  Perquè el caràcter muntanyès i feréstec de Conan i companyia, Howard el treia de les tavernes texanes on anava a fer el whisky o el què fos, i de les batusses que allí acostumava a haver-hi dia sí, dia també.  En qualsevol cas, l’únic que sabem del cert és la darrera cosa que li va passar pel cap a aquesta persona d’imaginació descabdellada: una bala del calibre 38; disparada per ell mateix en no suportar la imminent mort de la seva mare, molt malalta i que el va seguir unes quantes hores més tard.

I aquesta mateixa bala, va ser la que van veure els camperols de les planures d’Aquilonia, quan passava pel cel, esquinçant-lo de dalt a baix i acabant per sempre amb la seva fam, desgràcies, esperança i tot el que tenien, tindrien o podien tenir; la mateixa que van veure en somnis els mags de la ciutat encantada de Shadizar; la que va acabar amb el senyor feudal de Zíngara i, de pas, amb el seu regne; la que tant anhelaven els governants eterns sobre els profunds penya-segats d’Hyperborea; la que va extingir totes les races de monstres marins del Mar Interior.  I els guerrers en el camp de batalla van aturar les seves lluites eternes i, uns mirant cap amunt i d’altres capcots, la sang va deixar de vessar i les espases es van congelar en un pause amb imatge tremolosa.  Tot això, tots aquests finals, totes aquestes desaparicions, per sempre més?  No.  Afortunadament, no.  Perquè tots aquests móns i personatges van reviure anys més tard quan, tant en el camp del còmic (sobretot Roy Thomas), com en el de la novel·la (sobretot L.Sprague de Camp), d’altres autors van agafar les regnes de les creacions de Howard, inventant noves històries i insuflant nova vida als personatges de sempre.

I tota aquesta tirallonga és per dir que, si us agrada l’aventura en estat pur, l’entreteniment ben fet i el respecte a un personatge que ja té vuitanta anys d’història, llegiu Conan: La leyenda.  Les seves noves aventures, les fetes ara, al segle XXI, valen molt la pena.  El guionista Kurt Busiek sap el que es fa i Cary Nord, amb llapis i sense entintar (a pèl, com aquell qui diu), dibuixa com vol.  Per Crom!

Recomanacions còmics (VIII): “Una Judía americana perdida en Israel”, de Sarah Glidden

La gràcia de qualsevol narració de viatges (en format prosa, còmic o el que sigui) és el punt de vista de qui la narra, una mirada personal i intransferible.  Ja a la primera pàgina d’Una judía americana perdida en Israel, l’autora americana Sarah Glidden ens adverteix que tot el que llegirem serà la seqüència sencera del viatge que va realitzar a la terra promesa, amb els únics buits a la història que es puguin atribuir a la memòria.  I en efecte, així és, perquè veiem a personatges fent coses que no s’acaben d’entendre ni se’ns donen més explicacions del seu comportament, pel fet que ni la mateixa autora les coneix (no va poder, o no va voler, preguntar-li’s).  Per tant, adoptem el mateix punt de vista que ella, el d’un turista en terra estrangera.  La història del seu viatge comença amb el programa de dret de naixement al qual es va apuntar, un programa organitzat per una fundació, a càrrec del govern israelià, que consisteix en pagar un viatge al país a tots els jueus que no hagin nascut allí, per tal que puguin així conèixer les seves arrels.  Ella és descendent de jueus, però religiosament no practicant i simpatitza amb el poble palestí.  Però decideix embarcar-se per tal de conèixer de primera mà, el conflicte israelo-palestí (encara que sigui a través del prisma d’un tour operator).  I, un cop allí, a la noia se li remouen coses.  I, de rebot, també a nosaltres, lectors.  Perquè el seu viatge recorda als que tots hem fet, portats d’un lloc a l’altre com un ramat, en un bus amb aire condicionat i a cops de xiulet: viatges que tenen la dubtosa capacitat de convertir meravellosos monuments en simples atraccions de parc temàtic.  Sí, el còmic arriba al lector per la seva honestedat —perquè està escrit des de les vísceres— però, al mateix temps, deixa també molt d’espai a la reflexió.  Però no, no assistirem a cap catarsi, les idees pro-palestines de la protagonista seran les mateixes al final de tot, la qual cosa no treu que passi per una muntanya russa emocional, que dubti d’ella mateixa i que es pregunti coses que fins ara mai s’havia qüestionat.  Descobrirà que hi ha israelians que estimen el seu país però, al mateix temps, reneguen de moltes de les accions del seu govern, s’emocionarà al Museu de l’Holocaust, ens explicarà quin és l’orígen de que la gent recolzi el front al Mur de les Lamentacions, compararà sempre la versió dels fets tal com surten als llibres d’història, amb la que li expliquen els guies (i poca cosa a veure, d’altra banda).  Tot això i més, fa que l’obra sigui molt recomanable i al mateix temps, ens fa girar els ulls sobre l’inacabable conflicte de l’Orient Mitjà més enllà dels titulars dels diaris.  I com a curiositat, al tractar-se d’una narració autobiogràfica, la noia confessa en una vinyeta (presidida per una senyera), que va venir a viure un any a Barcelona, just quan en el seu país va ser reelegit George Bush Jr., aquell que es creia xèrif i que els EUA eren la seva planura particular.  Impossible no simpatitzar amb ella.

Recomanacions còmics (VII): “Asterios Polyp”, de David Mazzucchelli

Fins ara, David Mazzuchelli tenia en el seu deure l’adaptació en vinyetes de la novel·la de Paul Auster Ciutat de Vidre i el dibuix d’un dels millors Batman de la història i del millor Daredevil.  I ara, després de quinze anys de silenci creatiu, torna amb la seva primera novel·la gràfica com a autor complet, Asterios Polyp, escrita, dibuixada i planificada by himself (la grandària del volum i la utilització de paper reciclat també són cosa seva).  Però, què i qui és Asterios Polyp?  O millor dit, què te l’obra que la fa tan bona?  És la història d’un professor cinquantí al qual un dia se li crema l’apartament de luxe on viu i la única cosa que se li acut és agafar el primer bus que passa i baixar-se en un poble de mala mort, on tornar a començar des de zero fent de mecànic.  Estrany?  Potser sí, però no tant com el fet que el narrador que ens introdueix en els fets sigui el seu propi germà bessó nonat que morí durant el part i que ens parla des de vés a saber on.  A partir d’aquí es desenvolupen dues línies narratives: present i passat.  A cop de flash-backs, veurem (i tal vegada comprendrem) els motius que han dut a Asterios a tan dràstica decisió, principalment una relació de parella que no va funcionar.  Però la grandesa de l’obra rau en com l’autor empra l’art del còmic per a mostrar els sentiments dels personatges.  Així, en una discussió amb la parella, el diferent traç emprat en un i altre, ja ens indica que allò no rutlla (veure exemple).  O bafarades entortolligades ens mostren, sense dir-ho, un apropament entre ambdós.  Per no parlar de l’ús magistral del color, cada personatge té el seu propi i la combinació dels mateixos (espectacular, el final) també ens indica coses.  I l’arquitectura dels espais, tant interiors (el disseny de les formes) com exteriors (les pròpies vinyetes), també té un pes molt important dins la concepció de l’obra: no cal oblidar que el mateix protagonista ensenyava arquitectura a la universitat, però era un arquitecte de dissenys —un teòric— ja que mai cap projecte seu va anar més enllà del paper per consolidar-se en el món tridimensional (serveixi això també de metàfora).  Tot, amb uns personatges absolutament propers que gairebé pots tocar, i la guinda són quatre pàgines magistrals on queden palesos, i sense paraules, tots els aspectes de la vida en parella.  Imprescindible.