Història secreta del zapatófono

El zapatófono (en anglès: shoe phone; en català: sabatòfon o sabatòfona si el que l’utilitza és un tros de porc senglar) és aquell estri tan enginyós que consisteix en un telèfon en forma de sabata o, dit al revés, una sabata que té funcions de telèfon.  L’estri es pot veure en els tebeos d’Anacleto (posteriorment també en els Mortadelos) i a la sèrie de TV Get Smart, traduïda aquí com a Superagente 86.  Però, on va sorgir primer l’invent?  Qui en va ser el creador, l’insigne Manuel Vázquez o tal vegada Mel Brooks?  Anem a intentar dilucidar tal qüestió.  Mitjançant la Wikipedia, comprovem que la sèrie (poc seria, d’altra banda) va estar en antena als EUA des del setembre de 1965 fins al mateix mes de 1970.  Ara es tractaria de trobar les dates en què Vázquez va crear i dibuixar les històries del seu inefable agent secret, però aquesta, ai las!, és una informació més difícil de rastrejar, car l’Espanya franquista no es preocupava massa per documentar la creació d’un personatge de tebeo.  En aquell moment (i fins i tot ara) devia ser considerada una informació poc menys que irrellevant, si no directament imbècil.  Tot i així, les fonts consultades (un altre cop la Wikipedia, no ens enganyem) indiquen que Anacleto: Agente secreto va ser creat l’any 1964.  Però, tot i conèixer la data de creació de l’agent secret patri —que queda clar és anterior a la del superagente— tot personatge neix amb unes característiques determinades, però al llarg de la seva trajectòria va evolucionant i en va incorporant i perdent d’altres, com ara els estris variats que utilitza.  Dit d’una altra manera, que molt probablement el zapatófono no va aparèixer a la primera història d’Anacleto (encara que aquest fet no ha estat comprovat empíricament), sinó que segurament sorgeix més tard, quan les aventures d’ambdós agents es simultaniejaven en el temps i en l’espai de la pell de brau.  O sigui, que tanta peroració per trobar-nos gairebé com al principi, amb el mateix dubte original (que seria com el pecat original però en dubte, clar, el seu propi nom ja ho indica).  Però no cal desesperar, perquè un paràgraf localitzat a la informació sobre Anacleto pot desfer el tort i treure’ns de l’entrellat.  Diu així:

“Según algunos, el modelo de Anacleto sería James Bond; el propio Vázquez, sin embargo, aseguró en una ocasión que se había basado en Maxwell Smart, el protagonista de la serie televisiva “Superagente 86”. En Anacleto se hace uso continuado de todos los gags relacionados con el género: mensajes secretos, microfilms, agentes dobles, etc.

Per tant, insistint un cop més en què tal demostració no és empírica, el subtext del paràgraf anterior és molt aclaridor i permet albirar una sèrie de conclusions, que tot seguit exposo a mode de finalització d’aquest treball de recerca tan engrescador.  Val a dir que per arribar a les darreres explicacions ho he fet mitjançant el principi de la Navalla d’Occam, segons la qual entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem, és a dir, que, en igualtat de condicions, l’explicació més plausible sol ser la veritable.  Per tant:

A) No podem determinar amb certesa qui va ser primer: si l’ou o la gallina, si el zapatófono d’Anacleto o el del 86.

B) No obstant, i tenint en compte que el propi Vázquez va reconèixer la influència de la sèrie de TV, tot permet suposar que va copiar el zapatófono de l’agent televisiu per incorporar-lo al seu personatge de còmic, ja que, si aquesta explicació no fos veritable, ho hauria de ser una d’aquestes altres dues:

b1) Vázquez va inventar el zapatófono i a algun productor de TV americà que llegia Anacleto (allà a la seva Wichita natal, per exemple) li va agradar tant que el va incorporar al 86.

b2) Ambdós invents foren simultanis en el temps i no relacionats l’un amb l’altre.  És a dir, que dues persones, gairebé a l’hora i sense cap tipus de contacte entre elles, van arribar a la conclusió que la millor manera de parlar per telèfon és fer-ho mitjançant una sabata i, a sobre, bastant atrotinada.

Vistos aquests dos corol·laris b menor, es pot coincidir amb mi (i amb Occam, que dit al revés és maco) que l’explicació més raonable és la B.  Per tant, podem afirmar, amb gosadia i atreviment, que el primer zapatófono fou vist a la sèrie del Superagente 86 i va ser més tard quan es va incorporar a les pàgines de l’agent secret amb tupè.

Victòria pírrica

Massa sovint, els periodistes esportius utilitzen l’expressió victòria pírrica quan volen fer referència a que un equip ha guanyat, o bé de forma agònica o bé per la mínima, a un altre.  Però, segons indica molt bé el calendari Maragall d’enguany (per ser exactes, en el full del dia 11 de març), l’adjectiu pírric no vol dir això.  I de fet, no, tampoc és cap referència al davanter del Real Madrid de temps pretèrits, José Martínez Pirri.  En realitat, el significat de l’expressió ve de la història de Pirros, rei de l’Epir entre els segles IV i III AC, de quan es va enfrontar amb les tropes romanes a les batalles d’Heraclea i Asculum.  Els seus exèrcits van guanyar ambdues batalles, però el cost en vides humanes va ser tan alt que es diu que, en acabat, el rei va declarar: “Una altra victòria així i torno tot sol a casa”.  Per tant, una victòria pírrica no és guanyar 1 a 0 de penalti i en el darrer minut, sinó fer-ho 4 a 0 però que se’t lesioni la màxima estrella, te n’expulsin a dos, et clausurin el camp i al massatgista li agafi una rampa.  Per exemple.


Quatre notes alexandrines al voltant de destruccions

City of paper at night, per MindtoEye

Agora, d’Alejandro Amenábar.  Ja l’he vista.  I no m’ha agradat.  Trobo que el missatge que el director ens vol fer arribar, els horrors del fanatisme religiós, és tan clar i directe, que no deixa cap espai a hipotètiques dobles lectures ni a l’establiment de matissos.  Tots els elements de la història estan al servei d’aquesta idea generadora.  I no es que estigui en desacord amb ella, ans al contrari, però la sensació de que no em deixin arribar per mi mateix a una conclusió, sinó que sento que me la imposen i que m’ho estan donant tot pastat, no m’agrada.  En moltes altres pel·lícules el missatge que s’ens vol vendre també és molt clar, però com en tantes coses, això es pot fer amb més o menys gracia, i aquí crec que n’hi ha poca.  Mel Gibson va fer el mateix amb més sang i fetge a La pasión de Cristo (encara que ell criticava als jueus de l’epoca, però això és igual) i a ell sí que li van ploure pedres de tots costats!

Però tornant a Àgora, per vehicular el seu missatge, Amenábar utilitza la figura real d’Hipàtia d’Alexandria (entre 350 i 370-415), la primera dona matemàtica de la història de la que és té constància i que, efectivament, va acabar els seus dies linxada per una turba de cristians exaltats.  Pel que es veu a la pel·lícula, els cristians calen foc a la biblioteca d’Alexandria, però, la cosa va anar així de debò?  I si és que sí, va provocar això la desaparició definitiva de la famosa biblioteca?  Per sortir de dubtes consultarem un llibre indispensable sobre la matèria, Historia universal de la destrucción de libros, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004).

Pèrgam, la competènciaSegons diu, la biblioteca va ser creada al segle III AC per Ptolomeu I, un dels avantpassats de Cleopatra, i en els segles posteriors va viure èpoques d’esplendor, els erudits hi acudien en massa a consultar-hi els llibres, que llavors solíen ser papirs i també pergamins (encara que d’aquests n’hi havia sobretot a la biblioteca de Pèrgam, d’aquí els hi vé el nom, però això és una altra història).  Al 48 AC, en plena batalla entre romans i egipcis, el capitost romà, ni més ni menys que el gran Juli Cèsar, el mateix que acabaria enamorat de la reina Cleopatra, mana llençar fletxes incendiàries contra l’enemic i algunes es veu que no van assolir el seu objectiu.  Perquè sí, l’amor incendia els cors, això ja ho sabem, però en aquesta ocasió també l’edifici annexe a la biblioteca.  Resultat, pluja de cendres sobre la ciutat i 40.000 llibres menys.

Tres segles més tard, al 273 DC, altre cop les tropes romanes, aquest cop comandades per Aurelià, entren a sac dins la ciutat arrassant amb tot, biblioteca inclosa.  Per si això fos poc i per si encara quedava alguna pedra verge, uns quants anys més tard, al 297, les tropes, aquest cop de Dioclecià, perseguint a un usurpador fan tres quarts (un sencer, més aviat) del mateix, reconquerint la ciutat i cremant tot allò que troben, siguin homes o llibres.  Queda provat que sobretot, fa cremar tots els escrits sobre magia i alquimia, temorós que l’enemic pugui amb ells convertir el plom en or i així comprar més armes.  I Gaia també hi té alguna cosa a dir en tot això, perquè al 365, un terratrèmol devastador assota la ciutat amb un resultat de 50.000 morts i moltíssimes destrosses materials.  Com bé es veu a Àgora, al 391, una multitud exaltada de cristians entren al Serapeum (anomenat així en honor al déu Serapis), que era ja la única part de la biblioteca que encara quedava en peu, el destrossen tot i el converteixen, literalment, en un corral.  Sembla que això va ser la fi definitiva de la biblioteca, però circula una història que ens fa pensar que, al menys uns quants milers de documents sí que van sobreviure.  I és que a l’any 642 arriben al lloc els que hi faltaven: els àrabs, comandats per Amr Ibn al-As.  Tot i que alguns historiadors es postulen en contra d’aquesta versió, sembla que, en arribar i trobar allí ple de libres, Amr va demanar al seu Califa què havia de fer amb ells, i la resposta que va rebre va ser absolutament lapidària i d’una lògica espatarrant: “Si no parlen de l’Alcorà, llavors crema’ls, perquè són inútils.  I si parlen de l’Alcorà, llavors crema’ls, perquè d’aquests ja en tenim”.  Així que, si encara quedava allí algun document, ni que fos un trosset de pergamí brut i orfe de mirades, aquesta va ser la seva fi definitiva.  Tota aquesta història, novel·lada, apareix a El incendio de Alejandría, de Jean-Pierre Luminet, llibre molt recomanable.

Així que, què més dóna qui va ser l’autor material de la destrucció?  Entre uns i altres van acabar amb la biblioteca, i els més salvatges amb alguns bibliotecaris també.  Entre les contínues guerres i el desinterès, així va acabar la institució.  Afortunadament però, i fent l’ullet al seu passat, al 2003 les autoritats locals i la UNESCO van inaugurar la nova biblioteca de la ciutat que, esperem, no acabi els seus dies com la seva predecessora, cremant a les flames de l’oblit.

Aforisme d'Hipatia

un llibre que diu moltun llibre que diu molt