Enviat per: Jordi | 6 Mai, 2017

Iron fist, de Netflix

immortalironfist

Tot el que NO s’ha de fer en els inicis d’una sèrie televisiva si no vols que l’espectador en surti foragitat, és el que succeeix a Iron Fist.  Un protagonista poc definit, una trama que no sap cap a on va, personatges que canvien de personalitat per tal de fer avançar la història…  Una mica coneixedor del personatge com sóc, crec que el més complicat era trobar el to de la narració.  O sigui, tens de protagonista a un home que ha estat educat per monjos budistes d’una altra dimensió i que ha aconseguit tenir un puny de ferro després de lluitar contra un dragó.  Tal qual.  Llavors, com encabir això dins el to realista que caracteritza les sèries Marvel de Netflix?  Fins ara, se n’havien sortit: un advocat cec que es vesteix de diable i estomaca els dolents, una investigadora privada amb una minsa capacitat de vol (però el poder de Jessica Jones quasi ni apareix i quan ho fa no té cap tipus de rellevància ni en la trama ni en el combat final amb el maligne Home Porpra) i un home amb la pell a prova de bales, però també ho salven prou bé quan donen una explicació científica al fet.  Però un drac com el de la llegenda de Sant Jordi?  I una ciutat que apareix a la Terra cada X anys com una Brigadoon qualsevol?  Per mi, el pitjor error ha estat la indefinició.  Com que sembla que els guionistes es sentien incòmodes amb aquest punt de partida, potser el més assenyat hauria estat mencionar-lo de passada i no parlar-ne més per tal de no embolicar la troca.  Doncs no, el citen contínuament.  I hi havia opcions: tirar clarament pel camí fantàstic o fer que el drac i la ciutat màgica fossin metàfores o bé insinuar que el protagonista està com un llum.  No sé, en qualsevol cas, definir-se.  Però aquí tiren pel camí del mig sense optar per cap vessant en concret (o sigui: això és així, t’ho creus i punt), la qual cosa només fa que desconcertar tan als fans del gènere fantàstic com els del noir.  I ja no diguem els del còmic.

Segon punt.  En una sèrie de kung-fu, es suposa que el punt fort ha de ser precisament aquest, les lluites (igual que a les pel·lícules de Jackie Chan, que acostumen a ser dolentes però al menys hi ha un bon repartiment de mastegots amb autèntics especialistes del tema).  Doncs ni això.  La majoria són ridícules i mal filmades, amb els actors donant saltirons.  La única excepció és quan l’heroi s’enfronta a un rival embriac que no deixa anar l’ampolla ni per fotre bufetades.  Clar que tampoc ajuda gens la interpretació de l’actor protagonista, que representa a un budista expert en el control de les pròpies emocions i quasi sempre apareix descontrolat i fora de sí, desitjant matar el rival.  I la veu impostada de Batman de pa sucat amb oli que hi posa, ho acaba d’espatllar.  Cert és que els seus pitjors enemics no són els ninjes de La Mà, sinó els encarregats del guió.  Les úniques que surten ben parades en el terreny interpretatiu són les noies.

Per tant, amb tot això i una trama que sense analitzar-la gaire ja es veu plena d’incoherències de tot tipus, dona la sensació que la sèrie és un simple preàmbul per a la propera i un només espera arribar al final de la temporada per veure com acaba tot plegat.  Però, per variar, ni el final és digne.  Deixa una porta oberta a una (espero que improbable) continuació, porta que només friso per tancar, no fos cas que em constipi.

Espero que en la propera sèrie —els Defenders— quan s’ajuntin tota aquesta colla, els showrunners estiguin a l’alçada.  Mentrestant, sempre ens queden les vinyetes del Puny de Ferro, sobretot la magnífica etapa d’Ed Brubaker, Matt Fraction i el val·lisoletà David Aja (anys 2006-09), de la qual la sèrie agafa no poques referències i que no ha estat superada per cap de les posteriors.

Advertisements

Responses

  1. Sembla una sèrie feta per complir el cupo de cara a presentació de tots per Defenders. Només la infermera i Colleen Wing compleixen, encara que ja estan abusant massa de Claire. Faramir hijo de Gondor no ho fa malament, però el paper que li fan fer no m’agrada. La Mano, o la versió de la Mano, que surt, és molt cutre i poc mística. I Davos…no sé…un tipo que ha estat entrenant tota la seva vida a nivell de meditació i arts marcials…no sembla que hagi de tenir la panxa que té….tampoc demano tableta de xocolata, però sí una mica més de fibra. I Danny Rand…tanta meditació tota la seva vida per tornar a Nova York i tenir episodis psicòtics cada capítol…i pànic a volar?? anda ya!!

    • Certament, el tema místico-budista no està gens ben arreglat. Danny Rand té de budista el mateix que The Punisher. I Faramir hijo de Gondor no ho fa pas malament, llàstima que no li acabin de treure suc al seu personatge.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: