Poligonèsia

Quan va arribar la línia, ens asseguraren que era per augmentar el nostre benestar.  Fins llavors, érem feliços ajaient-nos sobre la gespa humida, bevent sidra novella sota arbres centenaris i estimant-nos en la mesura que podíem.  Però estàvem massa barrejats, argumentaren, la mescladissa no és bona, insistiren, no tots som iguals, aclariren, i la diferència és imprescindible per a aplegar-te només amb els teus iguals, repetiren.  La línia serviria per a distingir-nos de manera binària, els uns aquí i els altres allà, i evitar l’aiguabarreig.  La tipologia dels grups podia ser infinita: alts i baixos, grassos i prims, blancs i negres…  Tant li feia el criteri diferenciador, sempre n’hi hauria algun.  I la línia s’instal·là, separant en dos la nostra societat.

Després d’un temps, ens van dir que calia una segona ratlla.  Enganxada a la primera per un extrem, formarien una estructura amb forma de ve baixa.  Ho raonaren dient amb què no n’hi havia prou amb dos grups dins la comunitat, ara en serien tres i això aniria molt millor de cara a potenciar la personalitat singular i unívoca de cada individu —a més separació social, més possibilitats de realització personal— i seguiríem feliços amb les nostres vides, ara ben rectes a l’ombra de les línies, mentre els elements més extremistes (esclar) de la societat romandrien allunyats, prop del vèrtex.  No vam qüestionar-nos l’explicació, ja teníem prou feina en viure.  Simplement, la vam acceptar.

Quan arribà la tercera línia, el triangle fou completat.  El raonament emprat, si encara en calia algun, va ser que fins i tot entre els elements més discordants de la societat calia afegir-hi subdivisions.  Amb la nova figura geomètrica, disposaríem de tres vèrtexs per evitar les nocives mescladisses socials.  Pels entusiastes de la vida reposada, asseveraren, tot seguiria igual: podríem seguir ajaçant-nos als prats, libar elixirs fermentats i amar-nos amb (quasi) total impunitat.  Clar que ara ja no érem tants per estimar.  Descobrirem que algunes distàncies són irreconciliables.  Però ningú semblà adonar-se’n o, si així fou, no es proclamà en veu alta ni cap puny fou alçat en gest de ràbia.

Amb la quarta línia, el triangle esdevingué un quadrat.  Els motius argumentats ja es repetien d’esma, amb la debilitat provocada per la iteració.  Només van molestar-se en afegir que l’existència dins el polígon havia commutat en complexa, que la realitat era cada cop més confusa i les particions socials ja eren irrenunciables.  Bé per mandra, bé per desídia, no vam rebel·lar-nos.  Potser ja havíem assumit la futilitat de tal acte.

I sense gairebé pausa, o potser ens era tan indiferent que no advertirem si havia existit o no, van anar arribant més línies, una rere l’altra, i la nostra societat passà a viure enmig d’un pentàgon.  Després, d’un hexàgon.  Més tard, arribà l’heptàgon.  I així fins l’infinit, perquè la cosa ja no va tenir aturador.  I quan vam voler adonar-nos-en, quan demanarem de manera reiterada on havia anat a parar el nostre anterior nivell de vida, quan vam lamentar-nos per una intromissió tan salvatge en les nostres existències, ja fou massa tard.  Ja vivíem tots separats, dèbils i aïllats els uns dels altres dins un polígon immens, on tant li feia si en podies sortir.  Perquè quan clamarem amb fúria al cel, l’única resposta rebuda fou l’eco rebotat en múltiples parets retornant-nos el propi plany, però les nostres ments, ja completament poligonals i submises, foren incapaces d’entendre’l.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s