Defensors de la llei i l’ordre

Mitja hora més tard, van arribar al lloc dels fets Sílvia i dos mossos d’esquadra, que no van trobar-hi res de l’altre món, però la situació que s’esdevingué quan el guàrdia de seguretat se’ls va abraonar a sobre xisclant: “Jo no he estat, ha estat el portuguès!”, els va fer pensar que, certament, potser sí que alguna en succeïa o, si més no, havia succeït, ja que el complex de culpabilitat que traspuava aquell home li va fer esbombar-ho tot; que si s’havia deixat subornar per pagar els estudis de la canalla, que si el portuguès li havia promès que ningú se n’assabentaria, que si un altre paio amb aspecte de detectiu tronat —que Sílvia va identificar de seguida— havia arribat més tard.  A la planta vint-i-set, els Mossos van trobar-hi un tauler d’escacs amb indicis d’una partida inconclusa, però, com que eren gent altament entrenada, no se’n van refiar ni un pèl, així que, per si un cas algú romania amagat dins l’armari arraconat, l’obriren tot esgrimint les porres al crit de “tothom de bocaterrosa!”, però la única cosa que els va obeir va ser el pal de fregar que d’allí en va sortir, caient a terra pel seu propi pes seguit de la làmpada de peu que l’agent va tombar per accident en recular, cosa que va provocar la maledicció del seu company, que no va rebre l’impacte de la susdita al cap de pur miracle.  Després de mig escorcollar l’habitació amb unes llambregades prou ràpides, acomiadaren Sílvia, qui va repetir-los la història del segrest, però només li pogueren dir que “si no hi ha proves, nosaltres no hi podem fer res”, davant la qual frase va optar per seure davant el tauler i algú (potser el segrestador?) ja vindria per acabar la partida.

(fragment que al final no va entrar dins la novel·la)

Mala peça al tauler

14333593_10208766738778489_1911540914972900010_n

Un dia tens una idea de bomber, comences a redactar-la perquè a tu sempre t’ha agradat, això d’escriure, encara que penses que s’extingirà aviat, però no, del rodet va sortint fil blanc i la única cosa coherent que pots fer (que saps fer) és seguir estirant-lo per veure fins on et duu, i la línia que forma és recta i prou llarga i creus que això és tot i ja n’estàs prou satisfet, quan de sobte el fil pren pel seu compte una giragonsa inesperada i s’encreua amb un altre de negre que no havies vist, però que també era allà des del començament, i no apartes la vista de cap dels dos perquè vols saber què en resultarà, de tot plegat, i ells es van encreuant i fan ziga-zagues, i al cap del temps descobreixes que les dues històries, la blanca i la negra, s’han barrejat tant que resulten ara inseparables i han acabat formant un tapís, i allà el tens, amb les seves impureses i segurament també una mica esfilagarsat en algun tram, però en qualsevol cas, mirant-te desafiador com dient: “i ara què, eh?”, i consideres que el disseny ja és finit (encara que això és impossible perquè les històries són orgàniques i estan en permanent estat de mutació, però això encara no ho saps, ho descobriràs més tard) i vas i truques a portes amb ell sota el braç i et diuen que no —com ha de ser— i t’ho tornen a dir unes quantes vegades més, fins que un bon dia algú et diu que sí i llavors tampoc t’ho acabes de creure, perquè ja has desenvolupat un cert escepticisme, però un dia el carter truca a casa (només una vegada) i et porta un paquet d’on en surt això i llavors penses que, potser, tot plegat ha valgut la pena.

Millors lectures del 2012

El clàssic descobert: El Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa

De manera incomprensible, l’autor no va trobar en vida editor per aquesta obra mestra, al capdavall la seva única novel·la.  Publicada de manera pòstuma, és la història d’una decadència, social però també personal, que ens arriba ara en la seva edició definitiva (l’anterior patia de mancances d’alguns fragments).  Malenconiosa, amb traços d’humor, a estones dura, a voltes fantasmagòrica però sempre romàntica, cada paràgraf esdevé una petita perla literària i totes elles enfilades formen un collaret (vuitcentista i sicilià, és clar) d’una bellesa embriagadora.

La troballa: Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, de Mathias Enard

Pura poesia per ficcionar un fet real: l’estada de Miquel Àngel a la cort del Sultà de Constantinoble.  Aquest li oferirà un projecte ben ambiciós, la construcció d’un pont sobre el Corn d’Or, tasca prèviament rebutjada per Leonardo da Vinci i, en acceptar-la, començarà un peregrinatge per carrerons i viaranys (tan els de la màgica ciutat com els propis) deixant-se conduir pels dos cavalls que sempre han guiat el carruatge que és la seva persona i que ara entraran en conflicte més que mai: la seva fe i la seva passió.

Escombrant cap a casa: Cada color d’un riu, de Manel de la Rosa

Gran debut el d’aquest professor d’escriptura, en una obra que ens parla de les tragèdies personals i de les diferentes maneres que té d’encarar-les cada persona.  Amb uns personatges molt ben aconseguits i extraordinàriament propers, un dels seus mèrits, que no l’únic, és la perfecta barreja d’un to psicològic amb un ritme trepidant que fa molt difícil abandonar-ne la lectura fins arribar al final.  Heràclit, qui acostumava a xipollejar en el riu de la vida tot remullant-se la barba blanca, n’estaria orgullós.

Recomanacions llibres (el millor del 2010)

El clàssic: Les cròniques marcianes, de Ray Bradbury

Ray Bradbury és el millor, no importa el gènere que toqui —conte, assaig o novel·la—, tot ho fa de meravella i cada pàgina seva és una lliçó de literatura.  Si tingués prou fang li faria una estàtua i l’adoraria cada dia cremant-li best-sellers i les obres completes de César Vidal.  Sota aquest títol tan planetari s’hi amaga un recull de contes molt terrenals: alguns tristos, d’altres dramàtics, graciosos, visionaris…  Tots ells genials.

La descoberta: El hombre de ninguna parte, d’Aleksandar Hemon.

Mai havia sentit a parlar d’aquest autor bosni resident a Xicago, però ha estat llegir aquest llibre i quedar-ne meravellat.  I està escrit directament en anglès, idioma que l’autor va aprendre d’adult, no és ni tan sols la seva llengua materna!  Combina magistralment veus narratives, situacions esperpèntiques (com a bon balcànic), humor, horror, i parla de moltes més coses de les que, en aparença, sembla.  Una joia i una lliçó de literatura d’alta volada.

L’assaig: La partida inmortal, de David Shenk.

Demostració de com es pot parlar de la història d’un joc que a molts els hi resulta avorrit, els escacs, i convertir-ho en quelcom de fascinant.  No parla de les millors partides de la història, sinó de la evolució del joc fins als nostres dies, al mateix temps que va narrant el desenvolupament d’una de les millors partides que mai hi ha hagut.  Absolutament entretingut, didàctic i addictiu, t’agradi o no el joc.

Primera persona singular

M’escolto.  M’animo.  M’apropo.  M’espero.  Em canso.  M’acosto.  Em repeteixo.  M’aturo.  Em penso.  Em penso massa.

M’albiro.  M’oblido.  M’engresco.

M’arrisco.

—Hola! —Digué Ell amb un fil de veu.

—Hola! —Respongué Ella amb una veu de fil.

—I què?  Així fa molt que ets aquí?

—Home, doncs sí, una mica —Diu Ella com assenyalant el que és obvi, obvietat que a Ell se li ha escapat per complet.

Ah, clar!, i ara com me’n surto, pensa, és que no m’hi havia fixat, però, el que volia dir és, apart de si fa molt que t’esperes, si ja havies vingut aquí abans.  Doncs no, és el primer cop.  Ah, igual que jo, que bé, pensa, i la sensació de tenir una cosa en comú amb ella l’omple.  Doncs mira, jo aquí m’agobio una mica i havia pensat en anar al bar aquest d’aquí al costat a prendre alguna cosa, que vols venir?, diu ell tirant de manual.  Home, és que a mi no em queda gaire per entrar, prefereixo quedar-me aquí.  Torpede ú fallat, ara a veure com t’en surts.  Ah, doncs jo també em quedo.  Però no havies dit que anaves al bar?  Sí, però tampoc en tenia tantes ganes, ja em quedo aquí, uf! això no ha colat ni de conya.  La cago.  Però insisteixo.  I vas a molts castings, tu?  Doncs sí, contesta aparentment sense gaire entusiasme, intento anar a tots els que puc, es tracta de guanyar-se la vida com sigui, i tu?  Jo, la veritat, és el meu primer, resulta que fa temps que tenia ganes de provar-ho i avui m’anava bé i he vingut a veure què passa.  Ah, així llavors vens a passar el dia?  Home, tampoc és això, només dic que el tema m’agrada i sentia curiositat i per això he vingut i…  Es clar, es clar.

Silenci.

—Irene García?

—Sí, jo mateixa.

—Val —tatxa el nom d’una llista —Ja pots passar.

Molt bé, doncs a mi ja em toca.  Sí, es clar.  Doncs que vagi bé, potser tornem a coincidir aquí més endavant, o potser en un altre lloc.  Sí…  El telèfon, el telèfon!  Quan tornes a venir?  Intent a la desesperada, time’s out.  Eh…, doncs no ho sé, ara entro i ja m’ho diran quan surti, no creus?  Ah, clar!  Torpede dos fallat, submarí i honor enfonsats.  Doncs apa, que vagi bé!  Gràcies, de res, apa adéu, adéu!

Em retiro.

Però ben pensat, tampoc era tan maca, no?  I semblava rareta.  Ara molt normal, sí, però segur que després té un caràcter inestable i emprenyador.  Segur que sí.

M’estimbo.  M’arrauleixo.  M’allunyo.

M’enganyo.

(petit homenatge a la novel·la Jo toco i tu balles, de Muriel Villanueva.  Si voleu saber de què va cliqueu aquí.  Si voleu llegir-ne una ressenya farcida de literatura, aquí).

Anit vaig somiar que tornava a Manderley

O com començar bé una història.  Ara que fa poc que hem encetat l’any, és un bon moment per parlar de bones històries i dels seus començaments.  Com el que encapçala aquesta entrada, pertanyent a la novel·la Rebeca, de Daphne du Maurier, coneguda sobretot per l’adaptació cinematogràfica que va fer-ne Alfred Hitchcock, qui, amb molta intel·ligència, va fer començar amb una veu en off recitant la mateixa frase.  Això indica la importància de començar bé una narració, amb una frase o unes poques que captin immediatament l’atenció del lector i que despertin la seva curiositat.  Fa poc he gaudit amb Camí de Sirga, de Jesús Moncada, història fictícia al voltant de l’últim segle de vida de Mequinensa, vila de la Franja de Ponent doblement negada.  Per les autoritats del moment i per les aigües de la presa que hi van construir.  A sobre.

“Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.  De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera”.

Això sí que és començar bé, amb un paràgraf que enganxa i que parla de destruccions, les quals planejaran al llarg de tota la novel·la, però no com a amenaça, sinó com a cruel realitat.  Obra cabdal de la narrativa catalana, potser el seu llenguatge amplíssim i culte faci sotsobrar-ne una mica la lectura, però tard o d’hora hom acaba entrant-hi de la mateixa manera que un llaüt fendiria l’Ebre.

Com a exemple d’altres obres que fa poc he descobert i que també m’han impressionat (per tot: el començament, el final, el nus…), estan L’ombra de l’eunuc, obra pre-pamànica de Jaume Cabré, a on ja es pot gaudir del seu inimitable estil, i L’home manuscrit, a on Manuel Baixauli juga amb les paraules com li dóna la gana i ens fa partícips als lectors del seu joc.

I per acabar, que millor que un altre començament intrigant i magnètic:

“No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados.”

Pertany a Corazón tan blanco, de Javier Marías. Ara estaria bé acabar aquesta entrada amb un final a l’alçada dels exemples exposats, amb una frase lapidària tipus “Juro que nunca volveré a pasar hambre“, però, emparant-me en l’excusa que aquesta entrada parla de començaments, millor ho deixem per un altre moment…

Les estrelles són el meu destí

Las estrellas mi destino

¡Albricias y zapatetas!  Després de deu anys d’estar descatalogat, l’editorial Gigamesh s’ha decidit a reeditar Las estrellas, mi destino, d’Alfred Bester, una de les obres cabdals en el gènere de la ciència-ficció i que apareix sempre a les primeres posicions en tots els cànons del gènere.  A més, ho han fet en una molt atractiva edició de butxaca i a un preu “que me lo quitan de las manos, nena”, de 6 €.

L’obra és un “remake” d’El conde de Montecristo, però en un futur llunyà i a l’espai exterior, i destaca pel seu llenguatge senzill, per la prodigiosa imaginació de l’autor i per la idea que, per moltes màquines i artilugis que tingui la humanitat, els homes poden seguir sent dominats pels seus sentiments.

I finalment, una crida per Ediciones Minotauro: a veure si també reeditem Amor y sueño, de John Crowley, més que res perquè forma part d’una tetralogia a on només estan disponibles al mercat el primer i el quart llibre.  Penseu que un exemplar ja el teniu venut.

Afecte per la papallona

papallona blava

Una tarda de, posem diumenge, de l’any 2005 vaig anar a veure una pel·lícula anomenada El sonido del trueno.  L’argument prometia dinousaures i viatges en el temps, un còctel suficientment atractiu, però el cert és que, al final, la peli no valia gaire, encara que em vaig quedar amb un detall dels títols de crèdit: based on a short story by Ray Bradbury.  Així que, encuriosit per saber-ne més, vaig anar a la font original i vaig llegir aquest relat curt, El ruido de un trueno, que està disponible clicant aquí.

I el relat em va encantar.  Per la senzillesa, per la brevetat, però sobretot per les múltiples possibilitats que oferia la idea.  Però, al mateix temps, em vaig quedar amb la sensació de que alguna cosa se m’escapava, que el conte tenia un rerafons que no acabava d’entendre, que l’escriptor volia dir alguna cosa que no m’arribava.  Així que vaig seguir investigant, i al final en vaig treure l’entrellat.  Perquè un escriptor de debò no posa elements casuals en la seva obra, tot té un perquè.  I si Bradbury opta per posar una papallona en la història en comptes d’un escarabat piloter o una cuca de llum, és per algun motiu.  I el motiu és que, el que hi ha al darrera del conte és l’efecte papallona.

Aquest efecte diu, literalment, que l’aleteig d’una papallona a Hong Kong pot desfermar una tormenta a Nova York, i es fa servir en diversos camps de la ciència, com ara en la teoria del caos.  Però, aplicat a la vida quotidiana, es pot entendre com que un acte mínim pot arribar a afectar i fins i tot provocar-ne, a un altre de molt més gran, i els dos aparentment sense connexió entre ells.  O sigui, que tot i tots estem interconnectats, això ve a dir, idea que tampoc és nova perquè ja apareix des de fa molts milennis en vàries religions.

Sense anar més lluny, el fet que aquell dia jo anés al cine, ha provocat una cadena d’aconteixements que han arribat, de moment, fins a l’escriptura d’aquesta entrada, i potser algun lector, arrel de la lectura, vagi a buscar més informació o vés a saber què farà.  Tot això perquè jo una tarda de, posem diumenge, estava avorrit.

Santjordiades

Ahir Sant Jordi, patró per un dia de les activitats de ramblejar, llegir el i al carrer, viure envoltat de roses i trobar-te amb escriptors, els de debò i els que ho fan veure.  En el meu cas, dues signatures dues, han estat les aconseguides.  La primera d’elles, la de Jorge Bucay.  Tot i que ja tinc altres llibres seus signats, no he resistit la temptació d’aconseguir un exemplar autografiat més, però potser la tria no ha estat gaire encertada.  I és que li he portat Shimriti, aparegut ja fa uns quants anys i que es va fer famós per l’acusació de plagi que li va caure a sobre, que després es va demostrar que era certa.  Però Bucay ha estat molt amable.  Tot i enganxar-lo a la seva hora de dinar (s’estava fent seu un bon entrepà), m’ha firmat el seu no-llibre i ens hem felicitat mutuament el sant.

I després, he anat per un dels gurús dels nostres temps desorientats, director de cinema, guionista de còmics, tarotista i artista total, Alejandro Jodorowsky.  I el fet de poder parlar, encara que sigui un minut, amb una persona a la qual li has dedicat tantes hores de la teva vida llegint els seus escrits, et produeix una rara satisfacció, barreja d’il·lusió i de sensació d’intimitat alhora, perquè en aquell moment no l’estàs compartint amb ningú, només tú l’estàs llegint a ell.  La dedicatòria?  Para que dancemos juntos.  Doncs això.  A ballar, a ballar!