Capsigranys i caparruts

La tribu dels Capsigranys-caparruts rendeix culte al déu del Cap. A la cerimònia anual, els nens que han complert els cinc anys d’edat, igual que si es llancessin a les aigües cabaloses d’un riu, salten des d’una plataforma de deu centímetres d’alçada amb l’únic objectiu de picar a terra amb el cap el més fort que puguin, tal és l’acte establert per la comunitat per retre homenatge al déu. L’alçada va augmentant a raó de deu centímetres per any i la litúrgia fineix en arribar la plataforma al metre i mig d’alçada, això és, quan la persona ja té divuit anys i entra a l’adultesa. Els que sobreviuen als anys de ritual queden beneits de per vida. Aquest és el fat de la tribu dels Capsigranys-caparruts que rendeix homenatge al déu del Cap.

The end?

“No saps acabar bé el que comences”. Això és el que sempre m’havia sentit dir per part dels editors i aquell sapastre no havia de ser una excepció. Què sabrà ell! El meu conte comença molt bé, amb un astronauta perdut a l’espai que passa les mil i una, fins que arriba a un planeta que li recorda al seu i decideix quedar-s’hi a viure per sempre més, però ah!, i aquesta és la gràcia del final, amb una redacció premeditadament ambigua deixo a l’aire la possibilitat que algun dia pugui reparar la nau i tornar a casa. No és una bona cloenda o què? No em defineixo, deixo totes les portes obertes perquè el lector triï la que vol creuar: l’astronauta pot quedar-se o bé enlairar-se a voluntat. No veig perquè aquest merda d’editor me l’ha hagut de tirar en cara. No és concloent, diu. Bé és cert que, a vegades, a la vida, em costa decidir-me per una opció en concret i això pot traspuar-se de manera inconscient a la meva literatura, però vaja, no veig que això importi gaire, en el conte del cosmonauta; el final és impecable, la no culminació de la història és el súmmum de la meva habilitat en el maneig de la situació. Aquest editor és un desgraciat, com tots els demés.

No saps acabar bé el què comences, em diu la Irene. I ella què sabrà? A veure si en trobes un altre com jo, maca, segur que no. Apa, em llevo del llit i me’n vaig a escriure.

Creure

chesssss-2078716

I va adonar-se’n del què en realitat li mancava.  Una cosa la buidor de la qual li provocava basques i li dolia, turment que l’enteranyinava en clara relació directa amb la pròpia indefinició incorpòria de la substància.  Que existia, però.  I a mesura que aquest sentiment tan pesant i llardós anava prenent cos i li cobria carn i ànima, al mateix temps també el notava fent-se més vidriós, punyent després, insofrible ara.  I llavors va entendre que no n’hi havia prou amb moure les peces en una direcció o altre només per a sortir-se’n del pas.

No.  Li faltaven les ganes de creure en el propi moviment.

Combinació

Donaria al menys deu anys de la meva vida per obrir aquest pany.  Sí, potser penseu que ofereixo massa, però és que el contingut val molt la pena, en tinc la certesa absoluta.  Si portés la combinació anotada tot seria molt més fàcil, però no, me l’he hagut de deixar oblidada vés a saber on.  Clar que fa massa anys que m’hi dedico, a aquesta mena d’activitats, i encara no sóc tan vell com per oblidar com es peta un forrellat.  Vaig començar a l’ofici gairebé per accident, sense voler (ara no sé per què, em ve la meva vida al cap), i mai m’hagués imaginat que m’hi acabaria dedicant per sempre més.  I —ja em perdonareu la poca modèstia— el tema se’m dóna molt bé.  Estava al lloc adequat quan tocava i vaig ser l’únic dels que llavors érem que ho intentà i reeixí i així vaig passar a ser l’enveja de tothom.  La resta va ser bufar i fer ampolles, tots els moviments en pilot automàtic, tota la meva trajectòria en pilot automàtic.  La meva fama va començar a escampar-se per arreu i la gent de dalt, els que realment manen (ja m’enteneu), van començar a requerir els meus serveis, com en l’actual ocasió.  Però el cas és que ara no sé on he posat la combinació.  Estic segur que la duia en un paperet que vaig guardar-me a la butxaca.  Però quan?  I els pantalons, on són?

El superdirector

superboss

El superdirector és algú que es va treure la plaça que ara ocupa el segle passat, quan les entrevistes de feina eren un simple tràmit i les proves es feien amb màquina d’escriure i paper carbó.  (El fet que no s’hi presentés cap altre candidat és irrellevant, ell és tan bo que l’hauria guanyada igual i ara ha convertit el departament en el seu cortijo particular.)  Òbviament, com que rau —i jau— a dalt de tot de la piràmide jeràrquica, no li cal rendir explicacions a ningú, allà a dintre, però si per alguna d’aquelles coses estranyes de les trobades corporatives es veu obligat a fer-ho, no hi ha problema: es limita a posar-se la medalla si un determinat tema ha anat bé, i si no, en dona les culpes als subordinats.  Seguint la màxima gattopardiana (ell és un home il·lustrat), de tant en tant li agrada canviar al personal de lloc de treball i de funcions, marejant-los bé perquè, en el fons, tot segueixi igual, o sigui, amb ell manant a dalt de tot però ara amb el personal empipat, aspecte que no és rellevant perquè, al ser un indicador que no apareix a les memòries anuals (aquelles que tanta fama li han proporcionat entre els amants del copy-paste), és una dada intranscendent.

El superdirector és algú que, si per alguna cosa es caracteritza, és per la seva empatia i el seu saber escoltar.  És capaç d’estar callat tota l’estona mentre li vas desgranant, una per una, totes les teves inquietuds al voltant de la feina.  Quan consideri que has acabat (nota: ho considerarà ell, no tu) farà un lleuger moviment de cap i t’acompanyarà a la sortida.  Literalment, perquè ja no caldrà que tornis més: estaràs despatxat.  Ara bé, si sempre li has donat o li dones la raó prescindint de les pròpies opinions, potser et salvis.

En una clara picada d’ullet a la cultura egípcia (va estudiar Història de l’art, ell), on més terrible que la mort era que el teu nom quedés esborrat per sempre més de la Història, quan el departament que dirigeix va guanyar un premi força important dins el sector, gràcies a la feina de dos treballadors concrets, va enviar un extens correu d’agraïment a tot el seu equip però, misteris ignots de la memòria, va obviar el nom d’aquestes dues persones perquè a hores d’ara ja no eren al departament (però sí dins l’empresa, havien demanat el trasllat).  Ara bé, en un clar exercici d’equilibri còsmic, va afegir a l’escrit el nom dels dos substituts, acabats d’aterrar i gens familiaritzats ni amb la feina ni amb el producte ni amb res (i van al·lucinar molt amb el reconeixement rebut), però què coi!, ara estaven allà i això és l’important.  El premi el va recollir ell solet i es va limitar a repetir, íntegre, el discurs que havia realitzat quinze anys enrere quan la secció va ser distingida amb el premi al millor avenir professional.

La van clavar de ple.

Attack of the ordinary citizen

foto12

Enteneu-me, jo no volia fer-ho.  Vaig intentar cometre el robatori, ho admeto, però això fou perquè en tot moment estava sota el seu influx.  Va ser ella, qui em va convèncer.  Va ser ella qui, amb argúcies sibil·lines, ara ho veig, em va dir que no passaria res, que un cop esberlat el vidre de la sucursal bancària tot seria bufar i fer ampolles.  L’alarma estava desconnectada, així que només podíem patir per si algun ciutadà despistat passava per allí en aquelles hores de la matinada i trucava a la policia, i això era molt poc probable.  A l’hora d’escometre un treball com aquest, mires de tenir presents tots els factors de l’operatiu, fins i tot els que escapen al teu control (esclar que per això es diuen incontrolables, no?) i et creus preparat per a qualsevol cosa.  Menys quan ella, traient-se el fulard que li cobria mitja cara, va escollir aquell moment, qui sap si per l’adrenalina que l’envaïa, qui sap si per castigar-me pels meus errors del passat, per dir-me que jo no era el pare.  Ho vaig deixar estar tot, naturalment.  Així, quan van arribar els guripes, ella ja feia estona que havia fugit i a mi em van trobar repenjat al mur del carrer, derrotat i xop d’impotència, sota aquella pintada on l’havia besada per primer cop.

(relat originalment aparegut a la Revista Rosita)

Fluvial

Situat al cim del turó, a l’esquerra contemplo els prats verds del meu passat: plàcids, frondosos, plens de vida.  Al mig, el meu present, el rierol que els delimita del futur: un corrent immens, cabalós, brogidor i, depèn de l’actitud amb que l’entomis, el més perillós dels corrents si hi vas orgullós de tu mateix sense cap tipus de precaució o, pel contrari, el més suau i fidel dels amics si aprens a escoltar-lo i a interpretar els seus missatges de color blau que contínuament t’envia avisant-te de la propera corba.  Però seguim dalt del turó.  El meu esdevenidor és un sot (provocat tal volta per un meteorit milers d’anys enrere, chi lo sa?) que apareix, emperò, florit de margarides recarregades de groc: molt belles, sí, però com no vigilis, enlluernat per la seva bellesa, pots anar a raure al clot que amaguen.  Envoltant-lo, una boscúria frondosa carregada d’olor a molsa i fressa de fulles seques cruixint sota els peus quan gosis aventurar-t’hi.  I el cel, violaci, amb un sol que es pon que indica la prompta albada de tot allò en què vas creure una vegada i que aviat ja no existirà.  Per conèixer altres començaments, hauré d’esperar el nou dia.  Sí, ja ho sé, aquesta descripció, en conjunt, em sembla tan burda com òbvia i també un pel massa melodramàtica, sí, i els tons cromàtics que descric, massa recarregats.  Però a vegades un necessita el tub del color que no troba.  El buscaré millor, no fos cas que me l’hagi deixat a casa.

M’agrada/No m’agrada

cybernetic_living_plant

Pel seu aniversari i amb l’excusa de felicitar-la, li va escriure un llarg missatge dient-li que es delia per ella, que desitjava acompanyar-la allà on anés, que la seva vida només tenia sentit quan la sentia a prop, que li havia obert una porta i l’havia fet entrar dins un nou territori que no sabia que existís i del qual ja mai més en voldria sortir.  També va afegir que es moria de ganes de mirar-se-la tot el dia, agafar-li la mà, acariciar-la, etc., etc.  Quan va creure que el missatge reflectia tots i cada un dels seus sentiments envers ella (que descrits així semblaven massa cursis i una mica obsessius, cal dir-ho, però és que ell no sabia expressar-se gaire bé per escrit), va rellegir-lo com unes cent vegades i el va enviar.

Als cinquanta primers missatges rebuts, aproximadament, ella els hi va fer un “m’agrada”.

La resta van romandre ocults dins el timeline i no va tenir temps ni ganes de cercar-los.

Perspectiva i reordenació del territori vital

Li hagués volgut explicar tot.  Tot.  Però els meus ulls de seguida defugiren els seus.  Així, la frase finalment pronunciada: “cafè i donut, si us plau”, em va semblar una cel·la.  I encara que els barrots fossin de sucre i jo mateix n’esdevingués el carceller, al cap i a la fi, barrots i carceller érem.  Un cop més, em pensava que hauria de postergar l’assumpte —que en aquestes alçades ja començava a ser realment enutjós— però quan finalment em va dur l’esmorzar, no vaig poder evitar el pensament (també ensucrat si voleu, us ho consento) que la vetllada, tal volta, prometia més del que jo mai hagués gosat esperar-ne.

Meleager rising

Ares and Meleager

Jo tenia un somni però, a la hora de la veritat, em vaig revelar massa covard per assolir-lo i va desaparèixer el dia que vaig deixar de creure en ell. Per això em vaig guanyar l’infern.  Tot i així, escric per deixar de ser un desaparegut i tornar al món dels vius.  I a tu, Heracles, et donaria la meva vida com a penyora si no fos que ja la tens entre les teves mans.  O potser són les meves pròpies tacades de tinta, la única substància en el món que em pot alliberar?