Daredevil al segle XXI

Heus ací un breu estudi dels darrers guionistes que han teixit les històries del superheroi cec (el meu preferit, d’altra banda).

Brian Michael Bendis (2001-2006)

En un gir agosarat i magistral, en plena baralla amb els pinxos del barri, Daredevil perd els papers i, víctima d’un atac nerviós, es lleva la màscara, revelant a tothom la seva veritable identitat.  Amb aquest incident com a eix central, començaran quinze anys de meravelloses històries que pivotaran, en major o menor mesura, sobre ell.  Bendis realitza la 2a millor etapa de la història del personatge després de la de Frank Miller als anys 80.

Ed Brubaker (2006-2009)

Tot i que no li treu gaire suc al tema de la identitat secreta desvetllada i decideix anar per d’altres viaranys, les seves històries tenen un regust de gènere negre que li escau molt bé al personatge, al qual és cert que el guionista no li acaba de trobar el to del tot, ja que en les seves mans Daredevil es converteix en un amargat sense motiu, només per continuar així amb el to obscur de les històries anteriors, on sí tenia sentit aquesta actitud.  Malgrat tot, la seva etapa no desmereix i resulta francament bona.

Andy Diggle (2009-2011)

Un desastre.  Probablement per designis editorials, col·loca a Daredevil en un esdeveniment d’aquells on surten tots els personatges de l’editorial, el fa tornar malvat (amb explicació màgica, naturalment: no era ell, estava posseït) i deixa la col·lecció baldada i mig morta després de tan sols dotze números, amb la qual cosa resulta inevitable un rentat de cara a la sèrie de dalt a baix.

Mark Waid (2011-2015)

El renovador del personatge, perquè ara sí que en calia un, i dels bons.  No només continua amb el fil de la identitat secreta desvetllada, sinó que va més enllà i fa que el personatge acabi assumint que tothom sap qui és i, a més, ell mateix se’n fot.  Diem adéu al drama i encetem un to optimista i colorit que, gràcies a l’habilitat de Waid, no desentona gens amb el passat fosc del personatge: com si hagués pres consciència del seu dolor i hagués decidit ignorar-lo per tal de seguir endavant.  Potser a la part final de la seva etapa, l’autor va massa lluny amb un Daredevil absolutament desfermat que va desvetllant la seva identitat a tort i a dret de manera inexplicable, la qual cosa resulta un bon merder per al proper guionista.

Charles Soule (2016-act.)

I és que, clar, a un superheroi sense identitat secreta tot són problemes, això ho sap qualsevol lector del gènere.  Soule fa entrar en raó el personatge: res d’anar esbombant per tot arreu qui s’amaga rere la màscara.  Però, com recuperem la identitat secreta i reiniciem la sèrie perquè s’assembli a la de Netflix, que és del què es tracta?  Doncs utilitzem la màgia, el mefistazo, que sempre és més senzill que no pas trencar-se el cap sargint bones històries.  En fi.  De tota manera, només cinc guionistes en divuit anys és un exemple de fiabilitat i confiança per part de l’editorial, encara que servidor no cregui gaire en l’actual equip creatiu i desitgi que el canviïn l’abans possible.