Declaració, accidental i precipitada, de principis literaris

Quin dia, senyor, quin dia!  Si fos matemàtic, aprendria d’una vegada que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, i no estaria donant voltes i voltes per arribar a cap lloc.  Però no, no sóc matemàtic.  Si fos arquitecte, aprendria que si somio amb viure en el tercer pis, he de posar primer els envans i fonaments del primer.  Però no, tampoc sóc arquitecte.  Si fos psiquiatre, decidiria que tot el que sóc i el que no sóc, és a conseqüència d’algun trauma infantil i això em llevaria el complex de culpabilitat.  Però no, tampoc sóc psiquiatre.  Així que, què se suposa que he de fer, ara?  Mayday, mayday, Blackhawk abatut!  Sí, la trama ha seguit el seu desenllaç natural i ha passat el que havia de passar, i tot el que vull és un anagrama de seny i sí, jo ja m’entenc.  Ara ja sé que els ulls que m’interessen mai es posaran sobre aquestes lletres i això em dóna una llibertat gairebé infinita de dir el que vulgui.  Però, tornant al dilema principal, qui se suposa que sóc?  Ho saps tu, Fiódor?  Sóc l’home del subsòl del segle XXI, vivint en un metro de línies de colors amb un vestit gris marengo?  Visc en un arc de sant Martí perenne a on l’or de l’olla són monedes de xocolata desfeta?  A mi m’agradaria viure en un món a on les tapes aixecades dels wàters no fossin com les dels iogurts, que indiquen una data de caducitat.  I mira, ja està, és que me l’he deixada aixecada.  I ara què, ara s’ha d’acabar tot?  Tant importants són les diferències?  Escupo anhels alhora que tiro de la cadena per foragitar els neguits.  Ep, però no et despistis encara!  Se que puc insuflar vida a les lletres, jugar amb elles i modificar-ne el sentit.  Amb més o menys gràcia.  Puc paranoiar fins a l’extenuació i fer passar per boig al baró més sant de tots, o fer del pitjor dels assassins un tipus normal.  Ah, per tant, ja sé el que sóc!  Estava implícit en totes les frases anteriors!  Ai, però si sabent-ho, si reconeixent-ho, optés a la felicitat!  Però no, saber-ho, admetre-ho, no me la proporciona pas.  Si de cas quan ho porto a la pràctica.  Però clar, si estic dient ara tot això és perquè no tinc elecció, no puc escollir.  O ho faig o rebento, és així de senzill.  I potser, només potser, someone someday somewhere, pugui arribar a llegir-ho i a treure’n les conclusions corresponents.  Definitivament, he de deixar de prendre Frenadols caducats.  Quin dia, senyor, quin dia!