És llegenda (Richard Matheson: 1926-2013)

Recordo que el primer cop que vaig veure El increíble hombre menguante jo era molt petit.  No sé dir de manera exacte l’edat, posa-li uns deu anys, potser dotze.  Estava a casa dels meus avis i la feien per televisió, i recordo que aquella història sense artificis, sense quètxup i sense monstres amagats rere portes, d’un home que es va fent petit petit fins a desaparèixer de tothom, em va fer molta angúnia. Perquè va prémer una tecla, una de fonamental que a vegades també s’activa de manera onírica. I si un dia desaparec de la meva vida? I si tothom em busca i ningú em troba? I si em poso a cridar “Ei, sóc aquí!” però ningú em sent ni em sentirà mai més? El mèrit del creador de la història, Richard Matheson, és burxar en les pors fonamentals de l’home, principalment la solitud.  I això és el que tenen en comú tan aquest protagonista com el de la seva novel·la vampírica Sóc llegenda: ambdós estan sols en un món nou i hostil, en són dolorosament conscients i, el pitjor de tot, no hi ha res que puguin fer per canviar la situació on, de fet, ni tan sols entenen com s’hi han vist abocats. Però aquesta manca d’explicacions és el què menys importa.  Ells primer les busquen, esclar, és la condició humana de voler saber-ne més, però en el cas dels esforços del supervivent del llibre per entendre la nova realitat i així potser revertir-la, l’esperança es revelarà tan necessària com fútil i tot acabarà acabant d’una manera preciosament terrible: el final de la novel·la et deixa clavat a la butaca i li dóna significat al títol en tota la seva cruesa.  I el final de la pel·lícula de l’home minvant és aquest meravellós i transcendental monòleg on ell, no només accepta finalment el seu destí i la nova condició (que comporta quedar exclòs de la resta de la humanitat) sinó que va molt més enllà i descobreix, o creu descobrir, el sentit de la vida, al menys de la seva.  Nosaltres no som tan petits com ell (tal volta sí insignificants) però molt probablement ens hem sentit igual davant la contemplació d’un cel nocturn.  Les paraules de Matheson són perfectament vàlides molt més enllà del context de ficció on van ser creades i serveixin les meves pròpies com a homenatge.

Parelles (cinemato)gràfiques

El cinema, en els seus més de cent anys d’història, ens ha permés gaudir de grans actors i actrius, autèntics mites de la pantalla, figures que, al marge de la qualitat de la pel·lícula, arrossegaven per sí soles a legions de fans a les sales.  I juntar a dos mites en la mateixa pel·lícula no sempre ha estat fàcil.  Per exemple, en el terreny del thriller, Robert DeNiro i Al Pacino, encara que només compartíssin una escena, van protagonitzar plegats la monumental Heat (Michael Mann, 1995).  O, en el subgènere de tios durs, Clint Eastwood i Burt Reynolds (sí, sí, aleshores era molt famós) van ser els protagonistes de Ciudad muy caliente (Richard Benjamin, 1984).  En el terreny del musical, també, tot i ser els millors ballarins de la època i amb una trajectoria fílmica llarguíssima cada un d’ells, Gene Kelly i Fred Astaire només van coincidir a la pantalla un cop, i va ser en un dels fragments de la peli coral Ziegfeld follies (el dirigit per Vincente Minnelli, 1946):

I què dir de la comèdia!  Ens ha proporcionat el plaer de veure junts a dos autèntics monstres del cinema mut, dos genis de l’humor, Charles Chaplin i Buster Keaton a la magnífica i entranyable Candilejas (Charles Chaplin, 1952):

I aquests dos?  Jack Lemmon i Walther Matthau van fer deu pel·lícules junts i formen un binomi pràcticament indisociable dins el gènere d’humor.  Aquí els tenim en acció a La extraña pareja (Gene Saks, 1968):

Però això no podia ser tot, no, i aquest és el motiu de l’entrada.  I és que a la història del cinema, concretament a la història del cinema espanyol, encara li faltava una cosa.  Aquesta!!!:

Afecte per la papallona

papallona blava

Una tarda de, posem diumenge, de l’any 2005 vaig anar a veure una pel·lícula anomenada El sonido del trueno.  L’argument prometia dinousaures i viatges en el temps, un còctel suficientment atractiu, però el cert és que, al final, la peli no valia gaire, encara que em vaig quedar amb un detall dels títols de crèdit: based on a short story by Ray Bradbury.  Així que, encuriosit per saber-ne més, vaig anar a la font original i vaig llegir aquest relat curt, El ruido de un trueno, que està disponible clicant aquí.

I el relat em va encantar.  Per la senzillesa, per la brevetat, però sobretot per les múltiples possibilitats que oferia la idea.  Però, al mateix temps, em vaig quedar amb la sensació de que alguna cosa se m’escapava, que el conte tenia un rerafons que no acabava d’entendre, que l’escriptor volia dir alguna cosa que no m’arribava.  Així que vaig seguir investigant, i al final en vaig treure l’entrellat.  Perquè un escriptor de debò no posa elements casuals en la seva obra, tot té un perquè.  I si Bradbury opta per posar una papallona en la història en comptes d’un escarabat piloter o una cuca de llum, és per algun motiu.  I el motiu és que, el que hi ha al darrera del conte és l’efecte papallona.

Aquest efecte diu, literalment, que l’aleteig d’una papallona a Hong Kong pot desfermar una tormenta a Nova York, i es fa servir en diversos camps de la ciència, com ara en la teoria del caos.  Però, aplicat a la vida quotidiana, es pot entendre com que un acte mínim pot arribar a afectar i fins i tot provocar-ne, a un altre de molt més gran, i els dos aparentment sense connexió entre ells.  O sigui, que tot i tots estem interconnectats, això ve a dir, idea que tampoc és nova perquè ja apareix des de fa molts milennis en vàries religions.

Sense anar més lluny, el fet que aquell dia jo anés al cine, ha provocat una cadena d’aconteixements que han arribat, de moment, fins a l’escriptura d’aquesta entrada, i potser algun lector, arrel de la lectura, vagi a buscar més informació o vés a saber què farà.  Tot això perquè jo una tarda de, posem diumenge, estava avorrit.

Star Trek XI

Star_Trek_03_1024

D’acord, no tinc cap pijama vermell fluorescent amb el logo de la Federació i no vaig pel món saludant amb els dits cor i anular (per tant s’em pot dir que no soc un trekkie de debò), però Star Trek (2009), que va molt bé tant a nivell de crítica com de taquilla, a mi, que m’he empassades les deu pel·lícules anteriors més un nombre considerable d’episodis de vàries de les sèries de TV, no m’ha acabat de convèncer.

J.J.Abrams, responsable també de la exitosa sèrie de televisió Lost (de la qual només he vist la segona temporada, però tampoc em va dir gaire, la vaig trobar massa tramposa), fa un reset i comença amb la història de la tripulació original de l’Enterprise des de zero.  Val, molt bé.  Però ho fa en un to diferent del que fins ara tenia la saga, no sé, la sensació és la d’estar veient una adaptació lliure, un homenatge si es vol (i entretingut, tot s’ha de dir), però no un capítol més inserit dins una suposada continuitat.  En fí, seré clàssic, però a mí em va agradar més la paròdia que va ser Galaxy Quest!