Descarat

M’ho havien dit tantes vegades que la frase ja havia sedimentat dins meu i ni tan sols me l’escoltava (i no parlem de retenir-la) quan algú me la dirigia.  La gent té massa tendència a parlar per parlar i no em prenia seriosament els retrets cap a la meva persona quan em repetien allò de: se t’hauria de caure la cara de vergonya.  Fins que un bon dia va esdevenir-se.  Concretament, a la parada de l’autobús.  Quan anava a enfilar-me al vehicle, no vaig veure’m reflectit a les finestres; millor dit, veia el meu cos, però no el meu rostre.  Em vaig palpar el lloc on hauria d’estar la fesomia i vaig corroborar el paorós fet.  Recent llevat sí tenia cara, bé m’havia afaitat; per tant, la única explicació possible és que l’havia extraviada pel camí.  Però què havia succeït en la ruta per experimentar una sensació d’empegueïment tal que havia provocat el fatal desenllaç que se m’anunciava des de la meva més tendra infantesa?  Potser si no anés pel món distret, amb els auriculars posats, m’hauria assabentat del moment exacte de la pèrdua i li hauria pogut posar remei de seguida, però ara només podia refer l’itinerari per mirar de recuperar —si hi havia sort— el semblant extraviat.  Vaig recular, mirant tota l’estona enterra, però la cerca era complicada perquè no tenia ulls per a veure-m’hi, encara que rere una boirina intuïa els contorns difosos de la ciutat que m’envoltava.  A quatre carrers de distància, li vaig voler demanar a una persona si havia vist el meu rostre, però tampoc tenia boca amb què adreçar-m’hi, així que ho vaig intentar amb signes com bonament vaig poder.  La seva resposta em va arribar com si estigués a quilòmetres de distància, però vaig entendre que no en sabia res.  Havia d’espavilar, desconeixia la durada d’aquesta mena de pòsit sensitiu.  Gambant de manera ràpida, al girar una cantonada vaig deturar-me davant d’uns contenidors d’escombraries perquè el picor del clatell em va semblar un pressentiment.  En alçar la tapa del de color verd (el del vidre, avui en dia la gent no s’hi mira gaire), allí estava la meva cara, un rebrec abandonat talment una cartera robada, buida del seu valuós contingut i dipositada allí per algun bon jan.  La vaig agafar (perquè m’agradarà o no, però és la meva, de cara, coi!) i, sostenint-la a la mà, una reflexió em va paralitzar el moviment del braç: em faltava esbrinar el motiu de la pèrdua; sí no el descobria, em podria tornar a passar el mateix i a la llarga, aquest fet em provocaria problemes greus.  Amb l’esperit més calmat, vaig fer retrocedir els pensaments fins que vaig caure en què, mentre transitava pels carrers embolcallat per la música, a l’altra vorera havia vist a la Marta i li havia girat el rostre de manera barroera per tal que no em reconegués, no fos cas que hagués de donar-li explicacions de la meva conducta i dels veritables motius de l’esmicolament de la nostra relació.  Aquella evasió de les meves responsabilitats vitals havia estat la gota que fa vessar el vas i la meva consciència no ho havia suportat més, provocant, de retruc i en un esplèndid efecte dòmino, el despreniment del meu semblant.  Doncs, ara que m’he submergit de ple en el fangar d’aquesta sensació, tan punyent, de menyspreu cap a mi mateix, no estic segur de si posar-me la cara o no, perquè si no la porto, és evident que no pot tornar-me a caure.  Però m’imagino que me la col·locaré.  Sempre és millor anar pel món amb la cara posada per tal d’enfrontar els diversos reptes, a voltes aterridors, de l’existència i les relacions humanes.  A més, a hores d’ara, ja deu ser prou dura, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s