Enviat per: Jordi | 20 Juny, 2017

El súperdirector

superboss

El súperdirector és algú que es va treure la plaça que ara ocupa el segle passat, quan les entrevistes de feina eren un simple tràmit i les proves es feien amb màquina d’escriure i paper carbó.  (El fet que no s’hi presentés cap altre candidat és irrellevant, ell és tan bo que l’hauria guanyada igual i ara ha convertit el departament en el seu cortijo particular.)  Òbviament, com que rau —i jau— a dalt de tot de la piràmide jeràrquica, no li cal rendir explicacions a ningú, allà a dintre, però si per alguna d’aquelles coses estranyes de les trobades corporatives es veu obligat a fer-ho, no hi ha problema: es limita a posar-se la medalla si un determinat tema ha anat bé, i si no, en dona les culpes als subordinats.  Seguint la màxima gattopardiana (ell és un home il·lustrat), de tant en tant li agrada canviar al personal de lloc de treball i de funcions, marejant-los bé perquè, en el fons, tot segueixi igual, o sigui, amb ell manant a dalt de tot però ara amb el personal empipat, aspecte que no és rellevant perquè, al ser un indicador que no apareix a les memòries anuals (aquelles que tanta fama li han proporcionat entre els amants del copy-paste), és una dada intranscendent.

El súperdirector és algú que, si per alguna cosa es caracteritza, és per la seva empatia i el seu saber escoltar.  És capaç d’estar callat tota l’estona mentre li vas desgranant, una per una, totes les teves inquietuds al voltant de la feina.  Quan consideri que has acabat (nota: ho considerarà ell, no tu) farà un lleuger moviment de cap i t’acompanyarà a la sortida.  Literalment, perquè ja no caldrà que tornis més: estaràs despatxat.  Ara bé, si sempre li has donat o li dones la raó prescindint de les pròpies opinions, potser et salvis.

En una clara picada d’ullet a la cultura egípcia (va estudiar Història de l’art, ell), on més terrible que la mort era que el teu nom quedés esborrat per sempre més de la Història, quan el departament que dirigeix va guanyar un premi força important dins el sector, gràcies a la feina de dos treballadors concrets, va enviar un extens correu d’agraïment a tot el seu equip però, misteris ignots de la memòria, va obviar el nom d’aquestes dues persones perquè a hores d’ara ja no eren al departament (però sí dins l’empresa, havien demanat el trasllat).  Ara bé, en un clar exercici d’equilibri còsmic, va afegir a l’escrit el nom dels dos substituts, acabats d’aterrar i gens familiaritzats ni amb la feina ni amb el producte ni amb res (i van al·lucinar molt amb el reconeixement rebut), però què coi!, ara estaven allà i això és l’important.  El premi el va recollir ell solet i es va limitar a repetir, íntegre, el discurs que havia realitzat quinze anys enrere quan la secció va ser distingida amb el premi al millor avenir professional.

La van clavar de ple.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: