Enviat per: Jordi | 26 Juliol, 2016

Sense vigilància

watchmenmat

Aprofitant que darrerament han aparegut una sèrie de magnífics articles a Zona Negativa sobre Watchmen, l’obra mestra d’Alan Moore i Dave Gibbons no només en el món del còmic sinó en el de la narrativa escrita en general, faré el meu.  I és que jo hi era, quan l’edició primerenca de Zinco en grapa va sortir al mercat (1987).  Ara m’agradaria molt dir que vaig fruir-la amb devoció i que cada mes esperava el dia en què el següent número arribaria al quiosc del barri al qual jo anava a diari per comprovar si arribava o no i donava així la tabarra a la pobra quiosquera que m’aguantava dia sí dia també.  Però no.  Vaig comprar el primer número degut a la propaganda que la mateixa Zinco feia en d’altres publicacions seves i la publicitat no enganyava —ja llavors el venien com l’obra mestra que després es va demostrar que és—, però un cop llegit, ai!… no em va agradar.  Jo era adolescent i en aquella edat, tanta foscor i superherois desencantats tan llunyans dels que acostumava a llegir (els 4F de Byrne, la Patrulla X de Claremont), em va tirar enrere.  Jo volia llum, històries divertides (val, potser simplistes) i aquelles vinyetes venien a dir que el món és, bàsicament, una merda.  Tot i així, vaig donar-li una segona oportunitat (qui era jo per refutar aquella obra ja considerada un clàssic?) i el mes següent ja tenia el número 2.  Però un cop acabat, la sensació va ser la mateixa.  Jo no hi entenia gens, de narrativa gràfica o de l’art seqüencial del còmic, només sabia si un tebeo m’agradava o no.  I aquell no ho va fer.  Després d’aquest número ja no en van venir més, vaig dedicar els meus estalvis precaris a d’altres sèries molt més atractives per a mi.  Tot i així, encara conservo aquests dos exemplars i em fa molta il·lusió tenir-los, no pel valor econòmic (que no en tenen) sinó perquè demostren que, en el moment precís, jo estava allà.

No va ser fins vint anys més tard, quan ja hi entenia una mica sobre el novè art o potser encara tampoc, quan vaig llegir l’obra sencera en una edició en tapa dura i, llavors sí, vaig poder constatar el geni que és Alan Moore i les impecables composicions de pàgina de Dave Gibbons.  La seguia trobant fosca i torbadora, esclar, i també massa violenta, però potser llavors ja sabia que la obscuritat també forma part de la vida.  Més tard vaig descobrir aspectes de l’obra que desconeixia, com ara que els personatges havien de ser els de la Charlton Comics, que havia estat comprada per DC, però els directius es van espantar quan van veure el que Moore volia fer amb ells i van obligar-lo a canviar-los per uns de nous.

Així doncs, ja em perdonareu, però aquesta ressenya no va sobre el còmic (no sabria què més puc dir-ne: no em va arribar al cor, només al cap) sinó sobre els meus records de l’època, de quan les excursions als quioscs del voltant (n’eren tres i ara només en queda un en peu; en un hi ha una tenda de cosmètics, en l’altre una gelateria), excursions infructuoses si no trobava el còmic que buscava i tornava a casa decebut però també ben alegres quan regressava amb el darrer número d’Alpha Flight o Superman.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: