Enviat per: Jordi | 25 Juny, 2016

De gairell

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tota la meva vida ha estat inclinada.  O, més ben dit: tot, a la meva vida, ha estat inclinat.  Literalment, em refereixo.  Encara que hi porto molt de temps, així, a vegades costa d’acostumar-s’hi, sobretot a l’hora d’escometre alguna acció quotidiana que necessita d’un pla horitzontal.  Per exemple, parar taula és un acte que he de fer amb cura i més quan es tracta del plat de sopa, que no el puc omplir fins dalt perquè, a l’hora de col·locar-lo, de seguida vessa.  I val que la inclinació que sofreixo tampoc és exagerada, uns vint graus aproximadament, però són suficients per escampar els galets damunt l’hule de flors.  Durant els primers temps d’inclinació, que recordo vagament, persistia una certa sensació de mareig, però afortunadament va desaparèixer ràpid o potser vaig ser jo qui s’hi va acostumar.  Amb el temps, emperò, també he de reconèixer els avantatges que he anat trobant a aquesta manera de transitar per la vida.  Per exemple, a l’hora de fregar el pis tot això em va molt bé, perquè em col·loco a un extrem de l’habitació, aboco una mica d’aigua de la galleda al terra i els mateixos regalims ja llisquen fins a l’altre punta i jo només he de passar-hi després el motxo en un moment.  I a l’hora d’agafar el bus, no el perdo mai perquè els carrers, per mi, sempre fan baixada; amb grans gambades, acostumo a arribar a temps a la parada.

Però tot això va canviar quan vaig fer-li el petó.

En aquell moment, i no en vaig ser plenament conscient fins l’endemà (fixeu-vos si en duia de temps, vivint en el meu estat inclinat), quan vaig obrir els ulls el món era horitzontal.  I així va romandre durant els següents dies.  Vaig patir un xic la síndrome del mariner en terra, marejat amunt i avall, però no vaig tenir gaire temps per acostumar-m’hi perquè després, de mica en mica, tot va tornar a estar inclinat de bell nou.  Ara, quan ens tornàvem a besar, de cop i volta el món tornava a recuperar l’horitzontalitat.  I, com que cada vegada ho fèiem més, al final la meva vida va passar a ser, al marge de compartida, horitzontal per sempre més.

Ara ja em puc menjar la sopa sense que vessi del plat.

Llàstima, per això, que mai ha estat una de les meves menges preferides.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: