Enviat per: Jordi | 11 Mai, 2016

Ai, dolors

No m’ho puc creure!  Ja ha passat un any?  Avui, per accident, suposo, encara que aquest darrer punt no el puc confirmar (l’inconscient, ja saps), he tornat a passar per la plaça de la Virreina.  I saps què?  M’he topat amb la música que sortia d’un bar.  O ella ha topat amb mi, millor dit.  Eren els Manel.  I ens he recordat, tal com diuen ells, en aquest mateix indret, xerrant de terrassa en terrassa, prenent clares i demanant tallats, la qual cosa ja era tota una premonició.  Però avui no volia que el teu record acabés de sortir del tot.  Em sobrevolava, sí, però no acabava d’aterrar perquè jo no li ho posava fàcil.  D’una banda volia reviure aquelles sensacions, però de l’altra no em donava la gana caure en aquest joc de nostàlgia barata per justificar la meva actual melancolia que, potser, ja duia de casa i ha estat ella l’imant que ha atret les notes musicals cap a mi.  En qualsevol cas, ja que no deixava que l’escenari fos prou fort per fer de pista d’aterratge del record, la música ha acabat guanyant la partida i la seva empenta al final s’ha revelat definitiva.  I en aquell moment, rodejat dels famosos tres acords, m’he fixat en els coloms blancs que restaven quiets i parrupant sobre l’església.  Vés a saber si eren els mateixos que, un any abans, ens veien passar a nosaltres dos passejant, tu xerrant, jo perdent.

No vam durar gaire, veritat?

També he recordat com, per coses del destí, el curs que fèiem plegats coincidia amb l’altre d’escriptura que feia jo sol, i quan sortia corrents de la meva classe per anar a la dels dos, com que sabia que arribava tard, desitjava que el temps és dilatés i que Einstein tingués raó.  El viatge en metro se’m feia quasi insuportable perquè sabia que aquell era un temps perdut que no estava amb tu quan podia estar-hi.  Per això, per a mi, la mitja hora que coincidíem era gloriosa.  Aquí vam començar.  Però tot això també es va anar acabant, veritat?  Aquesta història que ja no és important, vull dir.  No se ben bé quan o com, però l’alegria dels primers mesos es va anar dissolent fins que al final tot va caure pel seu propi pes.

Però el que de veritat em fot, no, em refot, és que aquell dia no em diguessis la veritat.  Em vaig haver de menjar el marrón jo solet, pensant-me que era el culpable i resulta que tu tampoc ja no senties el mateix.  Quina fila devíem fer, discutint-nos al mig de la plaça.  Ja he superat la culpabilitat, clar, però llavors, amb els coloms mirant, vaig desitjar amb totes les forces ser una àliga per fugir volant i tenir una altre perspectiva de les coses.  És clar que ja té nassos el tema: jo dient-me Manel i tu Dolors, de quina altra manera havíem d’acabar, si no?

Anuncis

Responses

  1. Em sona a Eugènia i Enric, està molt be!!!

    Enviat des del meu iPhone

  2. Ben vist 🙂 Gràcies!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: