Enviat per: Jordi | 3 Abril, 2016

La muntanya daurada

golden_mountain_2560x1440

I vaig veure rius de plata, i les seves ones cadencioses eren reflex de la meva vida, jo m’hi balancejava a sobre mentre un airet de color daurat provinent de ponent em refrescava el clatell i em recordava qui era jo.  De sobte, em van venir ganes de riure.  “Quanta formalitat”, vaig pensar.  I vaig desitjar no tenir cap branca al meu abast per agafar-m’hi, però en tenia una.  Balancejant-m’hi, seguia rient, rient com mai ho havia fet.  I totes les meves sensacions, presents , passades i futures, s’ajuntaven en una de sola, que s’estava formant allà mateix mentre jo feia el mico: una bola d’odi, vergonya, misèria, sí, però també joia, alegria, esperança.  Vaig xutar-la tan lluny com vaig poder i es va allunyar amunt, ben amunt per, després de mantenir-se durant uns segons a l’aire, caure tot seguit i recordar-me que no importava qui creia que era jo ni on em trobava, sinó que l’únic veritablement important era ella, aquella bola plena de mi que, per sempre més (ara ho sabia del cert), flotaria a l’aire per indicar-me el camí i també per fer-me de boia i assenyalar-me en tot moment el lloc on em trobava i, més important encara, el perquè.  Llavors, vaig començar a caminar per sobre el líquid, que ara era daurat, i la textura no era d’aigua, era de quelcom més dens, com oli però no lliscava.  I endinsant-me dins d’aquell riu de líquid amniòtic vaig arribar fins a una muntanya.  No en veia la cima, però sabia del cert que en tenia i que jo podia arribar-hi i que estava allà per a mi, és a dir, que el repte era indefugible.  Vaig, doncs, agafar-me a ella amb mans i peus per començar l’escalada que m’havia de dur al meu destí definitiu.  Els núvols es van moure com per deixar-me entendre que el meu moviment també era el seu i que un avanç meu corresponia al seu.  La bellesa m’aclaparava però no podia entretenir-me ni pensar-hi gaire, en ella, només importava la pujada, sempre la pujada.

Quan vaig arribar al cim, als meus peus, un munt de lletres desendreçades.  “Que imbècil he estat”, vaig tornar a rumiar.  L’entrellat estava en el camí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: