Enviat per: Jordi | 25 Octubre, 2015

Mal a (la) memòria

old-clock-1

Tinc un despertador que si no l’atures sona cada nou minuts.  La meva ment deu tenir alguna mena de mecanisme semblant perquè, també de manera automàtica, cada nou minuts oblido les coses.  Bé, no és una xifra ineludible, a vegades són deu, a vegades trenta, a vegades hora i mitja —en el millor dels casos m’ha arribat a succeir a les dues hores— però el cas és que oblido les coses i no puc parlar de malastrugança o d’alguna mena de profecia índia d’un poble extingit que algú m’ha llençat a sobre.  No.  Simplement és així i punt.  Al menys, això és el que s’han cansat de repetir-me els metges, que no busqui motius.  Per això, ja fa temps que vaig renunciar a trobar cura a la meves estranyes reaccions sinàptiques, així que intento portar el tema de la millor manera possible.  És clar que també he de dir-vos que no és que ho oblidi tot com si fos un dvd regravable, no, alguna cosa sempre queda, en forma de sentiment enterrat, imatge que no sé si recordo o he somiat, etc., i cada cop que em passa experimento una mena de buidor, com si un tel blanc em caigués a sobre o jo mateix em convertís en un, no ho sé.  Al instant, sé perfectament que he oblidat alguna cosa, però mai se quina.  M’ho indica la sensació d’amputació.  Al principi donava voltes i voltes dins el cap per tal de recórrer totes les cambres secretes i mnemotècniques que aquest conté, però mai he aconseguit desfer-me de la sensació.  Però si avui em molesto a posar les meves reflexions per escrit (i ja porto deu minuts, val més que m’afanyi) és perquè no vull oblidar el què m’acaba de succeir fa un moment.  El record ha perdut força però crec que encara en conservo una bona part, si més no els matisos principals.  I és que avui, ella m’ha deixat.  M’ha dit que marxava amb un altre que la feia riure més que jo, que l’omplia de felicitat més que jo, que la feia créixer més que jo.  Etcètera.  Ara m’agradaria poder asseverar que la relació ha estat plena i fructífera per a ambdós però, sincerament, no ho recordo i, per ella, si ha pres aquesta decisió és obvi que no ha estat així.  De fet, no sé ni on ens vem conèixer.  Una sèrie de fotografies plegats atesten irrefutables vivències comunes i puc afirmar, amb total rotunditat, que m’ha dolgut molt el seu breu però punyent discurs.  S’ha endut tots els objectes-records de la convivència comuna, que jo ja no tindré mai més i que ella, al menys pel que ha dit, tampoc recorrerà en els moments de nostàlgia.  En qualsevol cas, el que vull és convertir aquesta quartilla que ara estic acabant en un tros de cor trencat.  Un més.  Així el podré desar junt amb els altres —però dels quals, sortosament, no en recordo les circumstàncies— i algun dia els enganxaré tots i i recompondré el cor sencer i la meva buidor desapareixerà.  Mentrestant, seguiré…  Què dius?  Què vol dir, que no m’has deixat?  L’amnèsic imaginari ho seràs tu, guapa!  Fuig, no vull veure’t mai més!  El meu collage val mil vegades més que tu i les teves punyeteres mentides!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: