Enviat per: Jordi | 1 Agost, 2015

Cap imbècil al despatx

Hola.  Em dic Nicolau —bé, no és el meu nom real, però si seguiu llegint veureu perquè no us puc donar l’autèntic— i el meu cap és un imbècil.  Sí, la sentència és molt recurrent, ho sé, i segur que l’haureu sentida multitud de vegades en boca de coneguts o fins i tot de desconeguts que us heu creuat pel carrer o al metro, per exemple, però creieu-me, amagada entre les lletres que conformen la frase (fins i tot també en els espais en buit) hi ha molt més que una simple indignació laboral de pa sucat amb oli.

Veureu, jo treballava en una oficina d’atenció al públic i, bàsicament, la meva feina consistia en atendre consultes, més o menys encertades, més o menys empipadores, i val, reconec que no era cap joia en aquesta tasca i segur que més d’un client sortia pensant que jo era un malcarat.  Si és així, no m’importa; no és pas en aquest lloc on estic destinat a sentir-me realitzat.

Però aquest home, el meu cap el nom del qual em nego a revelar per no embrutar-me els llavis, un dia va convocar-me al seu despatx per dir-me que no estava satisfet amb la meva feina.  Segons deia, jo em mostrava massa apàtic, i cert és reconèixer que tenia part de raó, però jo ja sabia, igual que ell, que el veritable motiu de l’esbroncada no era aquest: era per mor de la seva filla.  En una feina com la meva només s’hi accedeix després de passar un reguitzell de psicotècnics, un fotimer d’entrevistes i un examen amb un temari de cal Déu.  Doncs la nena del papa va entrar-hi directa, sense proves ni res.  Jo, igual que els meus companys, no vaig protestar, però tinc la mala fortuna que la meva cara revela de seguida els estats d’ànim.  Per tant, la meva fesomia pagava cada cop que em creuava amb el pare pels passadissos i era obvi que jo desaprovava tant la incorporació de la nena com la vista grossa que havia fet son pare.  I a més, la joveneta era tota una joia: la primera setmana va llençar a la brossa uns documents importantíssims; la segona va calar foc a un arxivador per no apagar bé la burilla; al mes va confessar que s’havia endut a casa disset paquets de folis per la companya de pis que els necessitava per vés a saber què.  Per tant, tornant al despatx, el seu pare, tot un perepunyetes, tip de les meves mirades de reüll i dels meus migs somriures (conseqüència ambdós gestos de la ironia que acostuma a supurar-me del cos) va dir-me, després d’esbroncar-me molt, que m’acomiadava.  Jo em vaig indignar i vaig al·legar que no hi havia cap motiu objectiu per fotre’m fora, i ell no va voler reconèixer-ho, però aquell llavi mig tort i aquella cara de toia indicaven que em donava la raó però era igual perquè manava ell i, en teoria no però a la pràctica sí, es feien sempre els seus dictats sense necessitat de donar més explicacions.  Però el pitjor de tot va ser que fins i tot per a comunicar-me aquest missatge, va estar-s’hi ben bé unes dues hores.  Això no ho suporto: aguantar els seus discursos farcits d’ell mateix durant hores i hores.  Porto massa anys fent-ho.  I aquí ja en vaig tenir prou.

I aquesta és la història.  Potser penseu que tot són exageracions i que no n’hi ha per tant, però no és així, i per acabar de convèncer-vos de la ignomínia que he sofert durant tants anys, li cedeixo la paraula a ell.

Sí, tot el que ha dit en Nicolau és cert.  Sóc un imbècil i no tinc cap mena d’esdevenidor a la vida, però això no és res negatiu sempre i quan sàpigues moure’t bé pels cercles adequats i jo això sempre ho he sabut fer, és un art que domino.  A la facultat vaig aconseguir aprovar dues assignatures perquè vaig treballar-me a la professora, una senyora a punt de jubilar-se que necessitava més amor que alumnes aplicats a l’aula.  A l’hora de buscar feina per primer cop, tot i ser un perfecte inútil, em presentava a les oposicions que no volia ningú per tal que em donessin la plaça al ser l’únic candidat.  I així vaig aconseguir una feina que ni m’interessava ni estava prou preparat per fer bé, però m’era igual perquè el què volia era entrar dins la institució i, un cop a dintre, vaig manegar-m’ho per ascendir i ascendir fins arribar a dalt de tot: per això sóc el director d’una corporació tan important, perquè no tinc miraments ni talent però sí contactes.  I la meva principal regla és no tocar mai res, tot funciona sol, i si no ho fa, la culpa és dels de baix.  És aquesta una sentència que sempre deixo anar a totes les reunions, així de BO sóc (i a més, sé parlar amb majúscules; què?, com us heu quedat?).  De tota manera, després de tota la meva brillant trajectòria en aquesta casa, us anuncio que he presentat la renúncia.  No, no és que hagi deixat de creure en mi mateix o en les meves capacitats, ni tampoc és que pensi que va essent hora d’un relleu generacional, ni tan sols d’un canvi en la meva vida.  El que veritablement succeeix és que la corda estreny massa.  I no és cap cony de metàfora.  Parlo de la corda que em manté lligat a la cadira.  Ja fa setmanes que en Nicolau em va obligar a punta de pistola a gravar aquest missatge i em va deixar aquí, mort de gana i de set, i ja començo a perdre el coneixement i no sé si el tornaré a recuperar.  Però això no és el pitjor de tot.  El pitjor de tot és haver de sentir les meves pròpies paraules una vegada i una altra en aquest magnetòfon de sobre la taula.  Estic fart d’escoltar-me a mi mateix i només vull morir-me.

Sí, tot el que ha dit en Nicolau és cert.  Sóc un imbècil…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories