Enviat per: Jordi | 15 Mai, 2015

Eterna lassitud sobre peus descalços, ella

Les cortines blanques voleiaven provocant una sèrie interminable d’ones cadencioses sobre la tela mentre l’espelma exhalava la darrera ranera i s’apagava definitivament.  El vent gèlid que entrava per la finestra tot ho impregnava d’una atmosfera impossible.  Jo romania quiet, astorat per l’espectacle de la natura invasora que estaven contemplant els meus ulls.  Feia molts anys que visitava la casa (des de l’època en que corria pels seus encontorns en pantalons curts) i m’havia format el pensament que aquella construcció seria quelcom immutable dins la meva vida.  Però no podia estar més equivocat.  Ara, ho veia tot diferent i això em provocava una gran basarda.  Perquè no sé si és l’entorn el que ha canviat o sóc jo.  I aquesta darrera possibilitat és la més terrible de totes, perquè implica que, tal volta, he viscut enganyat durant massa anys.  El vell telèfon atrotinat segueix a lloc, però ara sé que mai sonarà.  És negre, i l’estranya il·luminació de l’estança provoca uns reflexos violacis sobre la seva superfície que subratllen el meu sentiment de voler fugir esperitat d’aquest lloc (de mi mateix?) immediatament.  Però no he pas tornat per marxar de seguida, així que, realitzo una gran passa endavant més aviat petita, i m’acosto més cap al què he vingut a cercar.  La meva imaginació desfermada comença a plantejar horribles hipòtesis que no vull ni creure’m, però és innegable que, d’una manera o altra, el meu esperit es veu afectat.  Els llibres de la prestatgeria estan coberts de pols, senyal que ningú els ha tocat en aquests darrers anys (qui hauria de fer-ho?).  El paper envellit de les parets assenyala a les clares les fronteres de l’indret, perquè aquella casa, encara no us ho he dit, només disposa d’una sola habitació: una immensa cambra on s’hi distingeixen la llar de foc, una taula que coixeja, una butaca verda de feltre que sembla cridar-te perquè hi seguis per sempre més, i la prestatgeria esmentada.

Va ser llavors quan vaig sentir els passos.  Un arrossegar de peus cadenciós avançant per l’estança amb terrible parsimònia.  O això em semblava, perquè no veia res ni a ningú.  L’impuls més normal seria sortir corrents, però jo només sentia curiositat, res més.  Qui era aquella persona?  Què volia, de mi?  Vaig romandre quiet, estoic gairebé, tot escoltant com el so cada cop esdevenia més perceptible i semblava que s’acostava a mi, però no acabava d’arribar.  Era com si aquell esperit —o el què fos— giravoltés al meu voltant sense acabar d’anar a cercar-me.  Perquè ho feia, això?  I llavors ho vaig entendre.  La qüestió no era qui, ni tan sols el com, sinó perquè jo m’entestava en mantenir viu aquell sentiment dins meu en lloc de girar cua, tancar la porta d’un cop sec i marxar prat enllà sense mirar enrere mai més.  Però no podia, alguna cosa encara em retenia dins l’habitació.  I en aquell precís moment vaig entendre que, tot i haver renegat d’ell infinitat de vegades, no volia, de cap de les maneres, renunciar al meu passat.  Dolorós i terrible, sí, i ple de les malediccions que li he dedicat tota la meva vida, però també m’havia convertit en la persona que ara era.  I si aquell fantasma o esperit o idea era la metàfora de la meva situació, doncs benvinguda sigui.  Vaig proferir una gran riallada, em vaig entrebancar amb la taula que ballava, em vaig atansar a la porta, vaig tancar-la amb la clau i després vaig llençar l’estri habitació enllà, a milers de quilòmetres de distància, mentre m’anava a preparar un te tot esperant l’encontre final amb el meu destí que seguia sobrevolant-me.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: