Enviat per: Jordi | 3 Abril, 2015

Ella ho ha deixat

Ella ho ha deixat, i jo aquí, repassant les velles pàgines d’aquest incunable.  Ella ho ha deixat, i a les parets de casa en contemplo les escletxes.  Recordo haver-m’hi fixat una vegada, en elles, ja fa molt temps, però no les havia tornades a tenir presents fins ara.  I és que ara, ella ho ha deixat.  Hauria d’alegrar-me’n, no?, després d’un temps incomptable desitjant-ho.  M’aixeco de la butaca d’orelles grosses sense fer soroll.  Estic fart de dur tants anys assegut, submergit en velles cabòries d’algú que no he arribat a conèixer, encara que, després d’amarar-me tan bé de la seva vida, potser diria que algun dia me’l trobaré per aquí i tot.  M’aixeco, doncs, encarcarat com estic, si és que això és possible, i em dirigeixo a la cuina.  No tinc gana, naturalment, però agafo un tros de pa sec i sembla que les teranyines que el cobreixen també m’emboten a mi.  Torno a lloc mentre intento, debades, rossegar el crostó.  Penso que el soroll imaginari de la meva mandíbula fictícia esmicolant el blat enfornat ha de ser l’únic so a l’estança.  I també que haurien d’aparèixer molles sobre la meva falda, però no n’hi ha ni una.  El gros volum segueix allí, sobre la tauleta entapissada amb farbalans, ple d’històries de terror.  Abans m’agradaven molt aquests tipus d’històries, sabeu?  Sobretot les que comencen de manera quotidiana, amb uns personatges i un entorn amb els quals et pots sentir perfectament identificat i de sobte, l’inexplicable, l’horror, apareix no se sap ben bé d’on, s’ensenyoreix de tot el relat i el protagonista acaba perdent la raó o la vida o ambdues coses alhora.  Sí, és irònic que precisament jo pensi en aquestes coses, a hores d’ara, però m’encantaven aquests tipus de relats.  Però avui, la jornada en què m’he assabentat que ella ho ha deixat, tot adquireix un nou significat.  Ara ja no tinc perquè amagar-me ni vagar més en la foscor.  Ara ja puc anar envers ella i, explicar-li?, tot el que sento.  Perquè l’estimo des de fa molt temps —des que vaig arribar aquí a resultes del canvi d’estat— però mai he gosat dir-li-ho.  Però avui serà diferent, segur.  Però tot això serà quan acabi el capítol.  En realitat, si una cosa em sobra ara és temps.  Agafo de nou el volum i torno a submergir-me en la lectura.  Aviseu-me d’aquí uns quants milers d’eons, sisplau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: