Enviat per: Jordi | 7 Març, 2015

Matinada a la cala

I allí em trobava jo, rodejat per la meva pròpia nuesa, agenollat a terra amb el cos amarat de suor, palplantat en el penya-segat que donava a la cala.  La meva respiració agitada i el constant bombeig de la sang al cor em marejaven.  Des d’allí veia les onades anar i venir de manera rítmica, pràcticament musical, mentre l’oratge de primera hora del matí m’acaronava el rostre.  La nit havia estat molt dura i ara tot plegat era com un poema absurd, quelcom irreal, màgic i ridícul al mateix temps.  Jo no sabia pas perquè ella ja no hi era, només sabia que la meva vida havia esdevingut un munt de deixalles.  Se n’havia anat en el pitjor moment, just quan més la necessitava.  Sé que tots dos haguéssim pogut tirar endavant qualsevol cosa, això també.  Sé que els dos junts haguéssim pogut vèncer.  Però ara ella ja no hi era i jo estava sol.  Potser és que les meves idees eren antiquades, o potser la meva pròpia intolerància m’emboirava la vista i em feia pensar en aquestes coses, no ho sé, però sí sabia que la volia tenir al meu costat un cop més, encara que fos per darrera vegada.  Ara ja sabia que tot sol no podia fer res, només em restava esperar allò inevitable.  I de sobte, quan ja començava a creure que tot plegat era un somni, sorgí altra vegada el llop del bosc.  I un cop més, vaig aixecar-me, disposat a continuar la lluita per la meva vida, mentre acariciava el rostre d’ella, que restava estesa al meu costat, per darrer cop.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: