Enviat per: Jordi | 1 Desembre, 2014

Màscara

Punt de creu.  Aquesta és la clau.  I no perquè sigui la màxima afició d’ella, no, sinó perquè és una metàfora perfecta de la meva situació actual: un encreuament de filaments, de camins, on, tiri per on tiri, acabaré embullat desitjant haver agafat l’altre camí que gairebé segur em durà a una situació semblant o potser encara pitjor.  Perquè ara ja sé que la X del teu nom no és pas de peculiaritat, sinó d’incògnita a aclarir.  I jo sempre he estat un enze en matemàtiques.  Recordo perfectament com ella em somreia cada cop que em veia arribar; ara, en canvi, sembla que la mínima torsió del llavi davant la meva presència li hagin d’arrencar amb fòrceps.  D’existir el viatge en el temps tot això seria diferent, esclar, però al menys que jo sàpiga, encara no està inventat.  Ep!, en la tercera dimensió, vull dir; mentalment, és tot un altre tema.  Doncs, abans, quan de manera ben conscient em posava la mà sobre l’esquena, jo tremolava d’alegria, i ara tremolo de por davant la inexistència d’aquest acte.  Ens embolcallava una aura lluminosa que, mira com són les coses, també m’incloïa a mi i ara, a dia d’avui, sembla que vivim en el Pol, tu, tot fredor i distanciament i molt de compte amb cada gest no sigui que rellisquis i et fotis de lloros i vagis a petar a dins d’una gelera on ningú mai més et trobarà i ja pots cridar ja.  Ahir ens vem tornar a veure després de força temps.  Aparentment, per casualitat.  En un bar.  Al començament, diàleg de tempteig: tot molt correcte i fastigosament formal, però jo no podia deixar de pensar en els petons que romanien amagats rere la seva boca, punyetera, i que no pensava deixar anar de cap de les maneres.  Ella estava amb uns amics, als quals va ignorar quan vaig arribar.  Tot un detall, ho reconec, però encara m’esperava més.  Quan la conversa va morir, i va ser ben aviat, ella —se li notava d’una hora lluny— volia girar-se per tornar amb els camarades, però no gosava fer-ho per por de semblar mal educada.  Cony, abans no guardàvem tant les formes!  Abans et mostraves molt més natural!  Com que no volia forçar eternament totes les incomoditats presents a la sala —la seva, la meva i la dels amics que es deurien preguntar qui és aquest talòs que ve a emprenyar-nos no veus que ella no vol saber res més de tu imbècil?— vaig decidir guillar.  Li vaig deixar anar els típics comentaris de ja ens veurem, que vagi tot molt bé, etc., etc. però, això sí, simulant la millor de les meves falses fesomies alegres perquè ni tan sols arribés a intuir quins eren els meus sentiments al respecte.

A fora el carrer, em vaig preguntar perquè la gent va per la vida amb màscara.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: