Enviat per: Jordi | 3 Octubre, 2014

Recomanacions còmics (XIII): “The league of extraordinary gentlemen”, d’Alan Moore i Kevin O’Neill

Criticar (en el sentit de fer notar els defectes) qualsevol còmic d’Alan Moore és complicat perquè quasi tots són obres mestres.  Per això, he triat un que em sembla més fluix (i no és que sigui pas dolent, però no assoleix la categoria que tenen d’altres).  Quinze anys porta el bard de Northampton realitzant la seva reeixida sèrie dels homes extraordinaris que, recordem, són els següents personatges literaris: Mina Harker (del Dràcula, de Bram Stoker), Allan Quatermain (de Les mines del rei Salomód’H.Rider Haggard), el Dr.Jekyll i Mr.Hyde, de la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson, el Capità Nemo (de Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne) i l’home invisible (d’H.G.Wells), ajuntats per Scotland Yard per tal de fer front a una amenaça que ells sols no són capaços de combatre.  Amb reminiscències de les pròpies novel·les d’aventures victorianes d’on treu els personatges barrejades amb elements propis del còmic de superherois (el mateix concepte de supergrup i les habilitats personals de cadascú tractades com a superpoders), Moore ens ofereix una història molt distreta, plena de referències a molts altres títols (que si la Rue Morgue d’Edgar Allan Poe, etc.) i agradable de llegir com un bon fulletó clàssic d’aventures. I sigui dit això sense cap matís pejoratiu: trobo que és aquest un gènere infravalorat i que no resulta gens fàcil de realitzar, afirmo jo, gran admirador del Conan de Roy Thomas.

Però tot això és aplicable només al primer volum de la sèrie. La cosa comença a tòrcer-se en les continuacions de la saga.  En el segon volum, moltes més referències pel gaudi de la gent llegida (La guerra dels mons, John Carter…), però el que més sorprèn aquí és un recurs que Moore ja havia realitzat en d’altres obres i que només està a l’abast dels genis o dels sonats, això és, molestar-se a crear uns personatges interessants, plens de matisos i amb rerefons per, a les primers de canvi, ventilar-se’ls i que la història segueixi sense ells.  Perquè aquí, al marge de la desaparició d’alguns personatges principals, queden trastocades les relacions entre els demés i el reguitzell d’aventures d’època que, feliços, ens prometíem, es detura de cop per prendre tot plegat un altre rumb —reduït el grup a només tres components— molt més pintoresc.  I a l’arribar al tercer volum (dividit en tres parts i ambientat al 1910, 1969 i 2009, respectivament), se’m van trencar tots els esquemes, encara que la desorientació va ser gradual.  L’aventura de 1910 encara es segueix bé, però el 1969 (no en va, va ser el màxim apogeu de la cultura de les drogues), amb tanta psicodèlia, i al 2009, amb tants detalls estrambòtics, jo ja no hi era: la història es torna dura (això no és pas dolent, només que a mi no m’agrada), les referències s’amunteguen i es converteixen en un veritable allau que més que enriquir, ofega, i, el pitjor de tot, el final no passa del tòpic.  Sembla un Moore en hores baixes referenciant-se i copiant-se a si mateix i, al meu entendre, es produeix la tan temuda per alguns escriptors (però és obvi que no per ell) desconnexió per part del lector.  A més, la frontera de la descripció d’actes desagradables on s’acostuma a apropar (només cal llegir Miracleman), aquí es travessada per anar a fer una excursió cap a the dark side.  En definitiva, una sèrie que va perdent pistonada de manera progressiva, però a la qual se li ha d’agrair l’esforç per reverenciar els clàssics i, què coi!, val més un Alan Moore regular que obres bones de molts altres guionistes irregulars.  I, un cop dit tot això, mostrar el meu més sincer respecte pel geni que ha parit, entre moltes d’altres, V de Vendetta, Watchmen, From Hell i, la que a mi m’ha arribat més, la joia de la corona, Promethea.

Advertisements

Responses

  1. I totally agree…la primera mini sèrie és molt disfrutable…després va baixant de nivell fins arribar al experiment raruno del final, amb continues referències també…però jo arribava un moment que em perdia totalment. A part que Promethea i Miracleman tenen els seus punts experimentals i són molt més assequibles (Prometea potser no tant però té una màgia que no té la League of Gentlemen).
    Per aventurillas i punto de Moore em quedo amb Top Ten, el “Hill Street Blues” futurista-superheroic-imaginepowerthemore que va fer.

  2. També he llegit Nemo: Corazón de hielo i sense ser cap meravella, és passable. És un homenatge a A les muntanyes de la follia, de Lovecraft. Ara, he flipat amb una de les referències, i és que en una pàgina apareix… D’Artacan!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: