Enviat per: Jordi | 22 Mai, 2014

Transformació

El tel s’escampava sobre la cara interna dels vidres del cotxe i, en cas d’existir algun observador exterior (fet que no puc asseverar ni tampoc descartar del tot car no s’hi veia ni un borrall) podria haver estat testimoni del que estava a punt d’esdevenir-se.  La ràdio només escopia notícies catastròfiques i catastrofistes anunciant que el virus, finalment, s’havia propagat amb un nivell tal de virulència que tota l’atmosfera terrestre ja n’anava plena i només pel simple acte de respirar, t’entrava dins els pulmons i, em perdonareu la ocurrència, ja havies begut oli.  Per això no gosava sortir i allí romania, omplint els vidres del cotxe de baf.  Degut al meu tarannà un xic melancòlic (cadascú és com és, què voleu fer-hi) no podia evitar recordar d’altres moments molt més plaents en què aquells vidres també havien estat entelats, per motius ben diferents, vaja, i va ser aquest pensament el que va provocar que no em sentís tan imbècil en la situació actual; si més no, i encara que fos en un passat remot, havia aprofitat el temps.  De cop i volta, la ràdio va deixar d’emetre.  Vaig girar el dial vàries vegades però només sentia crepitacions.  Aguditzant l’oïda, vaig parar compte que, de tant en tant, arribava algun so sospitós de l’exterior, no sabia si d’algú desplomant-se a terra inert de vida o potser una porta que el vent feia petar.  Altrament, sabia que se m’acabava el temps.  El cotxe estava aparcat just davant del portal del professor; així doncs, només havia d’obrir la porta, sortir corrents sense respirar ni una engruna d’aquell maleït aire, trucar a l’intèrfon i resar perquè ell fos viu per obrir-me.  En cas contrari, el camí de tornada al vehicle seria massa llarg, no hi arribaria, els meus pulmons s’omplirien a vessar d’aquell aire fètid i tot hauria acabat.  No hi havia elecció, prou que me n’adonava.  Així que (i no utilitzaré ara el tòpic d'”armat de valor” perquè no en tenia ni un bri) amb tota la meva covardia, la meva por i totes les inseguretats i incerteses que carregava, vaig obrir la porta i vaig arrencar a córrer com un esperitat.  Vaig sorprendre’m de la rapidesa amb què la boira va entrar al cotxe ocupant el buit que jo hi havia deixat.  Corrents pel carrer, gairebé no m’hi veia.  Sortosament, com que coneixia prou bé el domicili, vaig arribar-hi i vaig prémer l’intèrfon moltes, moltes vegades, un cop i un altre, amb la urgència del condemnat a mort que vol ser escoltat abans que li circulin pel cos els dos-cents mil volts de la corrent.  Ring, ring, ring.  Però no hi va haver resposta.  Ja m’ho podia haver pensat.  En aquells segons crucials, darrers, definitius, vaig maldar perquè alguna presència humana, qualsevol que passés per allí armat amb la corresponent careta per respirar, m’auxiliés.  Però no.  A punt d’ofegar-me per la falta d’aire, no vaig tenir altre remei que inspirar.  I el temps semblà deturar-se.  En principi no va succeir res d’especial.  Encara conscient, vaig trucar a tots els timbres d’aquell edifici, però ningú va contestar.  I ningú mai contestaria.  Notant com les forces m’abandonaven, vaig adonar-me que potser, aquells pares de l’església que pronosticaven que això en realitat es tractava d’un nou adveniment, potser no anaven tan desencaminats.  Vaig seure a la vorera i, ara sí, vaig notar com la meva humanitat desapareixia del tot i s’escolava pel forat de la claveguera que tenia just a tocar dels peus.  De cop i volta, la boira ja no em feia por.  Jo era acollit amb els braços oberts i em convertia, m’havia convertit, en un d’ells.  Vaig incorporar-me, disposat a perseguir aquests maleïts humans, rassa immunda causant de l’apocalipsi, però estranyament encara conservava el raciocini.  Ara els meus impulsos eren menjar carn fresca i, encara que la meva ment els jutgés com a no apropiats i fins i tot els condemnés, no podia anar contra ells.  Potser sempre havia estat un zombi ocult i ara despertava a la vida, vés a saber.  En qualsevol cas, ja no m’importa.  Només sé que estic mort de gana.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: