Enviat per: Jordi | 11 gener, 2014

La teoria de la relativitat

(aquesta és l’entrada número 100 d’aquest blog.  Per això he volgut fer-la especial amb un conte espacial.  Està escrit abans de l’estrena de Gravity, però jo li veig semblances, així com a una altra pel·lícula mítica a la qual copio homenatjo)

L’astronauta Mendelson mai s’havia preocupat per la relativitat de les distàncies.  Per ell, en un exercici de simplificació espai-temporal que ja li estava bé, un any llum era molt, un minut llum poc i llestos.  Per això, pel fet que des de feia a la vora de dos anys terrestres es trobava, exactament, a quaranta milions de quilòmetres de distància de la Terra (que incloïen cinquanta-vuit planetes, tres galàxies, quatre nebuloses, set cúmuls estel·lars, un cometa fugisser i un monòlit negre, però aquest encara no el coneixia), considerava que estava molt lluny de tot el que s’esdevingués al seu planeta natal.  Es centrava en aquest pensament dia rere dia, enfocant-hi totes les seves forces per tal d’implantar-se’l bé al cervell, però tot era debades: seguia sense oblidar l’Eva, de la qual s’havia separat just abans d’embarcar-se en l’actual aventura espacial.  Cercava una excusa per allunyar-se d’ella perquè considerava que entre els dos havia crescut una distància massa exorbitada, que incloïa moltes coses no dites, infinitat de gestos amb gran possibilitat de ser mal interpretats i carícies imaginades que morien tot just intentar creuar el llindar de la realitat.  I intentar endreçar tot això li semblava una feinada tan, tan feixuga, que només d’imaginar-se-la, ja es sentia esgotat.  Per tant, si el tema no funciona, no funciona, i bon vent i barca nova, tu.  Es va encarregar de deixar-ho tot ben lligat (o deslligat, segons com es miri) tramitant el divorci just abans de la partença, separació que ella va acceptar ben aviat perquè saps?, jo tampoc puc continuar vivint així.  Llavors es va posar un vestit aïllant, una peixera al cap i, acomiadant amb la mà a la gentada aplegada a la base espacial (però no a ella, que no hi era), es va enlairar cap a l’atzur per tal de trobar nous horitzons i deixar enrere, de manera definitiva, els antics.

Però tot va començar a tòrcer-se la quarta setmana de viatge.  Aquell dia, entrant al sistema Alfa del Centaure, el seu company Hawking va abandonar la nau per tal d’explorar un estrany cos que havien trobat flotant al bell mig de l’espai, en plena ruta.  Era un monòlit negre.  La missió era ben senzilla i rutinària, però ningú el va avisar que ja no tornaria.  És clar que ningú podia saber-ho.  El malaguanyat astronauta es va apropar el màxim possible a l’objecte per tal que l’espectòmetre que carregava recollís les dades necessàries, però va resultar que aquella massa era magnètica i quan s’adonà que, degut al vestit que duia, ben carregat d’andròmines metàl·liques, estava essent xuclat cap a ella —i a més, de manera molt intensa— fou massa tard.  Amb el cable de goma que l’unia a la nau tibant al límit de la seva resistència, demanà auxili pel micròfon del casc, petició molt humana però alhora ben inútil, però els seus companys no van poder ajudar-lo de cap de les maneres.  Tot va anar molt ràpid.  El cordó umbilical es trencà i ell, succionat per forces que no va entendre, s’anà fent petit petit i es perdé per sempre més en la distància fins a acabar engolit per la densa negror de l’objecte.  Revelat d’una manera tan brutal el tràgic final d’aquella excursió a l’exterior, la nau ni tan sols va intentar acostar-se a l’objecte, temorós el capità que també ells fossin xuclats.  Així, prosseguiren viatge amb els dos tripulants romanents: el propi capità i l’astronauta Mendelson (durant la planificació de la missió, el número adequat de tripulants havia estat estipulat en tres per tal d’economitzar bé les reserves de queviures i oxigen; poc es pensaven que ben aviat quedarien només dos).

Per això, quan avui, sis-cents disset dies després de l’incident, Mendelson s’ha trobat Hawking caminant pels passadissos de la nau com si res hagués succeït, amb posat absent i el mateix vestit d’astronauta, d’un blanc impecable, que duia posat el dia de la seva desaparició, no ha cregut als seus ulls.  Ja li havien dit, els que havien agosarat aventurar-se entre les estrelles molt abans que ell i havien retornat per a explicar-ho, que si romanies massa temps a l’espai, l’aïllament i la llunyania podien afectar perillosament els sentits.  I a més, la negror del medi tenia la capacitat de fer visibles totes les pròpies pors, havien afegit.  Mendelson s’ha posat a pensar en totes aquestes coses quan l’aparegut, sense badar boca, ha girat els ulls vers ell quan s’han creuat pel passadís.  L’ha seguit fins veure’l entrar a la post de comandament.  Després ha anat com un llamp a avisar el capità a les seves dependències.

I ara, aquí estan els tres, asseguts al voltant d’una taula silenciosa.  Per primer cop des de la seva arribada, Hawking separa els llavis i parla:

—No podeu ni imaginar el què es allò —I acte seguit, deixa caure un silenci que resulta ben feixuc als seus interlocutors; després, prossegueix amb el mateix to pausat—: Quan el monòlit em va atraure, creia que era la meva fi.  Però el que succeí és que vaig néixer a una nova realitat.  Quan el vaig tocar, va créixer dins meu una força com mai havia sentit, com si totes les cèl·lules del meu cos fossin hèlices i giressin sobre elles mateixes generant una quantitat d’energia capaç de canviar-ho tot.  Tot.

Els seus dos antics companys es miraven entre ells en silenci.

—Però si avui he tornat és per avisar-vos.  Ara posseeixo coneixements que no entendríeu.  El vostre motor està espatllat, funciona al límit de la seva resistència.  El condensador de plutoni explotarà d’aquí unes hores.  El panell de control us mostrarà que els sistemes funcionen de manera correcte, però no us el cregueu.  Si voleu seguir amb vida, abandoneu ara mateix la nau.  Us queda molt poc temps.

I Hawking callà.  La seva mirada es tornà a perdre dins una mena de pou interior.

El capità va voler parlar amb Mendelson, però trobà molt incòmode fer-ho davant l’aparegut després d’una revelació d’aquesta mena, així que se l’emportà a l’altra punta de la sala per tal de bescanviar interrogants.  “Espero que no se l’hagi cregut, capità, això és una solemne bestiesa”, li respongué ell, davant la molesta ingerència al normal desenvolupament de la missió que proposava el seu antic company.  Per sortir de dubtes, els dos acordaren acabar d’interrogar-lo perquè els hi oferís més detalls, però quan retornaren a la taula, l’altre ja no hi era: la cadira buida així ho atestava.  No l’havien vist marxar.  Consultaren el localitzador, una mena de radar intern, per saber on es trobava, però el sistema només va detectar dos tripulants a bord: ells mateixos.  Repassant les filmacions per comprovar en quin moment exacte havia desaparegut Hawking, descobriren que la càmera de seguretat no l’havia captat en cap moment.  Tota l’estona figuraven només ells dos al voltant de la taula durant el moment de la conversa.

Ara, una hora més tard, ni el capità ni Mendelson encara no saben com han d’escometre una declaració de tanta importància.  L’astronauta segueix al·legant que tot plegat és una santa beneiteria i que la missió és sagrada.  Certament, els sistemes de a bord indiquen que tot funciona de manera correcte.  Però el capità, que és qui ha de prendre la decisió definitiva, dubta.  I sí el que han escoltat —o creure escoltar— fos veritat?  A ell, a la Terra, l’esperen dona i fills.  Mendelson li retreu que si està rumiant abandonar el navili, que s’ho tregui del cap ara mateix.  Però l’altre segueix pensarós.  Marxa cap a la seva cabina amb l’excusa de cercar un cert recolliment.  Quan torna al cap d’uns minuts, duu un pot a la mà.  Quan Mendelson se n’adona, ja és massa tard.  Rep la ruixada del gas adormidor just al mig de la cara.

Es desperta amb un fort mal de cap, sol dins l’immens bagul metàl·lic.  Està clar que el capità ha fumut el camp amb la petita i unipersonal nau salvavides.  S’asseu a terra, atordit per l’allau de pensaments.  La missió, des de l’inici, havia estat sempre la seva principal prioritat.  La de tota la tripulació capità inclòs, de fet, però sembla que aquest darrer havia estat capaç de canviar-la.  I és que ara les circumstàncies eren diferents, i de quina manera!  Per primer cop en tot el llarg viatge, dubta de l’aferrissament estricte a les normes.  Això l’ha dut fins la solitud actual, acompanyada, a sobre, d’un bon nyanyo al cap.  A més, pel que li han contat, sembla que està a punt de morir.  Que el motor principal fallaria, havia estat el veredicte de Hawking; i que ho sabia gràcies a l’adquisició d’una nova percepció de la realitat.

Els seus principis trontollen, sí, però finalment, Mendelson acaba claudicant al seu passat i decideix que ell no creu en aquestes bestieses.  Segueix amb la rutina diària: la missió ha de finalitzar a Aldebaran d’aquí nou dies.  Acciona els sistemes per tal de dirigir-se a la destinació.

Una hora i trenta-set minuts més tard, troba de nou, flotant a l’espai, el monòlit negre.  Amb gran rapidesa, car ja ha après la lliçó i sap que l’atracció magnètica de l’objecte és molt potent, força al màxim els motors per tal d’escapolir-se’n tot i l’advertència respecte la fragilitat dels mateixos.

Però no ho aconseguirà.

Un grinyol com d’argent cridant s’escampa, primer per tota l’espinada del navili, per traslladar-se després a totes i cada una de les dependències, rebregant parets, esclafant sostres i deformant passadissos com si fossin de paper d’estrassa.  Era cert.  El condensador de plutoni ha explotat.  La nau es va col·lapsant al mateix temps que es dirigeix de manera inevitable cap a la obscura presència del seu fat que és el monòlit.  Mendelson lluita contra les lleis del magnetisme que ara governen la nau i també el seu destí.

Però després de vuit minuts de pugna aferrissada, s’acabarà rendint a la evidència.

La nau es precipita ràpidament cap a l’obscur objecte, desfent-se pel camí placa a placa, junta a junta, cargol a cargol, en un ballet silenciós iniciat amb el desmembrament de la bodega de càrrega, seguit pel de la carlinga i finalitzat amb el de la resta de compartiments.  Tot acabarà quan el caos s’instal·li a la cabina de comandament, la darrera en caure perquè està situada a la part superior.  Mendelson és conscient de tot el que s’esdevé al seu voltant.  Sap que no té escapatòria.

I sense voler ja evitar-ho, abaixant barreres, abandonant els intents d’oferir qualsevol tipus de resistència, deixa que el darrer pensament li voli lliure cap a l’Eva.  Sempre havia cregut que la tenia molt lluny, exactament a quaranta milions de quilòmetres de distància (que inclouen cinquanta-vuit planetes, tres galàxies, quatre nebuloses, set cúmuls estel·lars, un cometa fugisser i un monòlit negre que ara ja coneix).  En aquest moment en què l’espai es replega i el temps es deforma i esdevé una serp que es mossega a ella mateixa tot fent un cercle, una flor que s’obre infinitament només per a deixar a la vista uns pistils que, al créixer, esdevenen noves flors que s’obren i deixen a la vista nous pistils que esdevenen noves flors que s’obren, ara, en aquest precís instant, és quan copsa que tot i les galàxies, tot i les nanes blanques, tot i les constel·lacions cilíndriques que semblen ulls que parlen o boques que miren, a ella, a l’Eva, sempre l’havia tinguda molt a prop.  Només a un petó de distància.

I aquest coneixement és el que farà que, un cop sigui engolit pel monòlit, quan torni a trobar-la després, ara o abans (o potser està trobant-la, el temps ja no existeix), somriurà, somrigui, somrigué.  O potser, està somrient.

Anuncis

Responses

  1. I like it!!

  2. Evocador relat, m’han entrat ganes de tornar a veure un parell de pel·licules de Tarkowsky…

  3. Sí, la presència de Tarkovski també sura sobre el relat, encara que en seu cas, si ell es perdés a l’espai, jo personalment no aniria a buscar-lo…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: