Enviat per: Jordi | 18 Octubre, 2013

Santa innocència

Ho vaig veure tot.  Primer, en un acte clar de tempteig, li va col·locar el braç al voltant de la cintura mentre mantenia la mirada sempre fixa, cap endavant.  De mica en mica, els dits anaven guanyant terreny, conquerint uns mil·límetres que es revelaven vitals.  De sobte, comprovant com n’era de difícil avançar més sense ofegar la presa, va moure el cos per arrambar-la millor i ella, plenament conscient del significat d’aquest darrer gest (així com del primerenc), va agafar-li la mà amb la seva pròpia de manera que dits amb dits van passar a conformar un terreny de turons, suavitat i companyonia, on cada mil·lèsima de segon s’anaven multiplicant exponencialment les possibilitats d’un futur immediat plaent i compartit.  I no, no era aquella la meva mà, si us ho esteu preguntant.  Jo era allà, sí, però complint el paper d’espectador maldestre.  Llavors, si no era part activa, a mi que m’importa tot aquest ritual, us demanareu?  Doncs bé, que tot just feia una setmana ella i jo ho havíem deixat.  I allà la tenia, agafada a un altre home i, pel que semblava, fruint del moment.  Jo vaig romandre impertèrrit, inflexible com una peça de marbre dins una pedrera, però ai!, notava que els meus peus s’enfonsaven dins un abisme.  Em sentia morir perquè tot plegat —l’abandonament, la trucada telefònica, els retrets— formava part d’una estratègia (encara que no en vaig ser conscient fins després de comesos els actes) per retenir-la, no pas per allunyar-la.  Ben galdosa, ja ho veieu.  Quedava ben clar que havia fracassat.  Estrepitosament.  És per això que ara acudeixo a vosaltres.  Acabeu d’escoltar els fets, que he procurat explicar de la manera més objectiva possible, encara que reconec que la frase “em sentia morir” no ho és gaire, però, ja em disculpareu, l’he deixada anar perquè he considerat que el gruix de la història ja era narrat i aquesta definició no l’alterava pas ni gens ni gaire.  Ara només em queda acceptar el vostre veredicte.  Senyors del jurat, ja ho han sentit tot.  Com declaren l’acusat?  “Innocent, senyor jutge”.  Estan vostès absolutament segurs?  “Si senyoria.  Considerem que l’acusat no podia saber de cap de les maneres que la seva estratègia (bastant burda, d’altra banda) per reconquerir la seva antiga companya provocaria aquest efecte per immissió d’una tercera persona.  Creiem que, de no haver-s’hi ficat ningú més, l’acusat hauria reeixit i avui estaria de bell nou amb ella.  Per tant, queda exonerat de tots els càrrecs”.  Molt bé doncs, el judici ha acabat.  Agutzil, faci el favor de netejar la sala.  Sí, senyor jutge, i moltes gràcies per tot.  Bé, en aquestes alçades reconec que el judici ha estat una farsa, però què voleu?  Quan un mateix fa d’acusat, jutge, jurat i fins i tot agutzil, el veredicte sempre ha de ser el mateix.  Encara que sigui mentida.

Anuncis

Responses

  1. Boníssim, Jordi, et felicito. El sentit de l’humor que no falti, si no, més val que pleguem.

  2. Moltes gràcies, Oriol! Doncs sí, sense sentit de l’humor res no tindria, doncs això, sentit!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: