El somni ha acabat. Pugeu totes les persianes —pengeu-vos amb la corda si és prou llarga— i que entri la llum fins a cremar-vos les pupil·les; deixeu que inundi les estances fins assolir la certesa absoluta que tot el que no forma part d’ella ha desaparegut. Premeu els interruptors; que les bombetes neguin la foscor per partida doble: declarant que no existeix i enfonsant-la ben avall, i que no l’amollin fins molt temps després d’extingida la darrera bombolla. Que la claror encegui tots els ulls; feu una foguera amb les parpelles i que el foc iridescent pugi fins els confins de la terra. Enceneu les espelmes, obriu les llanternes, caleu foc a les esperances, destrosseu el televisor (però procureu que no s’apagui). I així, submergits en un mar de pura llum, podreu pensar que la foscor ha marxat per sempre i no tornarà mai més. Error. Creure això seria caure en una nova quimera. Encara que no es vegi, segueix sent-hi i tornarà sota una nova disfressa, sota una nova tonalitat de negre. El somni ha acabat. Incinereu les roses del veïnat però deixeu-ne les espines per poder fer-vos amb elles un llit, i poseu-vos tots els pètals dins la boca per descobrir que la bellesa asfixia. Deixeu caure les darreres llàgrimes, estripeu les fotografies, enderroqueu els records, esmicoleu el despertador. Us desvetllareu quan el somni assoleixi la pròpia data de caducitat. No vulgueu forçar-la, no l’anticipeu. Les fantasies tenen vida pròpia i elles mateixes dictaminaran quin és el moment de l’abandó. I quan, per fi, us sentiu desemparats, buits d’imaginació, amb el no-res sota els peus i les mans mancades d’agafador, us adonareu que esteu sols i que el somni ha acabat. Serà temps, doncs, de tornar a començar. El somni s’inicia.
El blog de l'arbre vermell 