Enviat per: Jordi | 23 Mai, 2013

El meu cor era una selva

Voltes i voltes i només feia que veure rododendres.  I els estornells cantaven tota l’estona; ho sé perquè les seves piulades destacaven clarament sobre el brunzit dels borinots.  Jo seguia la senda vorejada de verd.  No havia estat mai dins aquell paisatge, però em resultava familiar.  El castell es trobava dalt de tot del turó i la única manera d’accedir-hi era mitjançant aquell camí indicat pels arbres.  La construcció, que jo anava a conquerir, no era molt gran però s’endevinava molt robusta.  Un cop vaig arribar vaig rodejar-la per trobar el seu punt feble i començar així l’atac de seguida.  Però aquest va ser el meu error: pressuposar que, un cop arribat fins aquí, el gruix de la feina ja estava fet.

Va passar molt temps.  La barba em va créixer, la iniciativa em va abandonar; la voluntat, la vaig perdre rere un om un dia que no recordo.  Vaig trigar temps a entendre-ho (si era massa o poc no us ho sé dir) però finalment vaig capir que no es tractava només de donar voltes i voltes a la construcció tot esperant trobar l’espitllera idònia per endinsar-m’hi, sinó de buscar la branca més llarga per tal de saltar amb ella la murada.  Perquè, i no sé com no hi havia pensat abans, jo tenia al darrere un bosc sencer i el petri obstacle que volia franquejar era molt alt, sí, però tampoc tan.  El que em va dur a perdre’m entre la boscúria, doncs, està molt clar.  La meva situació ja estava varis graus més enllà de la desesperació i jo ja no sabia qui era.  Matusser de moviments i amb llàgrimes seques als ulls, vaig saber moure’m-hi per instint i vaig buscar i buscar fins localitzar un arbre alt i prim, un faig.  Vaig tallar el tronc (sempre duc les eines a sobre, al menys això ja ho havia après) i vaig eixir amb ell a camp obert. Aquest cop, per variar, duia un estri nou, un que no tenia abans de l’excursió.  Amb el sol dalt de tot del cel, vaig agafar embranzida cap a la murada obscena subjectant bé la perxa i amb totes les forces concentrades en el meu cos, no pas en el meu cap.  Aquest cop, no podia fallar.

FINAL 1: Però em vaig acabar estampant contra la paret.  Segur que un altre dia hi haurà un nou intent.  Avui, no em ve de gust.

FINAL 2: Suspès a l’aire, vaig entendre el significat esotèric que hom pressuposa, amb correcte exactitud, als laberints.  També sé que no és el primer cop que en parlo, en aquestes pàgines.  El misticisme i l’assumpte que m’havia dut fins allí, en el fons, eren el mateix.  De tota manera, en aquell moment encara no sabia que allò era el primer obstacle i que a dins me n’esperaven més.  La porta de la por començava a bategar per foragitar-me d’allí; després vindria una remor de cadenes així com un renou indeterminat; un núvol gris cobriria tot el cel i un tro sobrenatural faria néixer un calfred a la meva espinada.  Però de tot això en parlaré un altre dia.  Avui, no em ve de gust.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: