Enviat per: Jordi | 30 Abril, 2013

Cementiri

La del cementiri llòbrec.  Aquesta va ser la imatge que em va venir al cap mentre ella enraonava.  El meu got de cervesa ja estava quasi buit i de la seva coca-cola només quedava un tros de llimona mal mossegat.  La seva xerrameca s’escampava per l’ambient tot ajuntant-se amb les demés converses inútils que havien nascut i ara vivien dins aquelles quatre parets des de feia anys; potser hi eren les dels meus pares o les dels amics dels meus pares o les dels meus enemics, no ho sé.  En qualsevol cas, em va venir un fort desig de marxar d’allí, però si ho feia quedaven ben palesos tan el meu desinterès com la meva apatia envers la situació; és a dir, envers ella.  I no és que em fes gaire cosa demostrar en aquell moment de manera tan oberta i ostensible els meus sentiments, no, és que sabia perfectament que, si ho feia, no hi hauria volta enrere: ja no podríem tornar a quedar.  Perquè ja li havia fet massa vegades, allò de fugir (de manera més aviat matussera, val a dir-ho) i sabia que no me’n passaria ni una més.  O al menys, aquestes havien estat les seves paraules el darrer cop.  Algú va sortir del local i la porta, d’una fusta ben vella, va quedar xerricant com convidant-me a sortir.  Sí, la llibertat estava absolutament al meu abast però assolir-la era pagar un preu que em semblava massa alt (això va ser llavors; ara, sortosament, soc capaç de veure les circumstàncies de la meva vida, tan passades com presents, d’una altra manera).  Podia aixecar-me i renunciar a l’avorriment que implicava la seva presència però, ai!, en aquells moments, justament la seva era la única de la qual disposava i la preferia a no pas haver-me d’espavilar de nou a cercar aventures —o desventures— per aquest coi de món.  Així que, allí em vaig quedar mentre ella seguia garlant sobre no-sé-què d’un curs on acudia i d’una companya que no podia ni veure: pensant en cementiris, creus cobertes de molsa, mussols fent “uuh-uuh!” retallats sobre llunes gegantines i jo amb una lira assegut sobre la branca d’un roure glosant les meravelles de viure dins la foscor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: