Enviat per: Jordi | 17 Abril, 2013

Joc de vares

Imatge

—Dona’m tots els diners.  Vinga, afanya’t!

—Ja t’ho he dit!  Només tinc això i prou!

—No m’enganyis, que no estic de broma.  O m’ho dones tot o et tallo el coll com a un pollastre aquí mateix!

Però la farmacèutica no mentia: no quedava ni un duro més dins la caixa registradora.  Ja li havia donat tots els bitllets (escassos, val a dir-ho) a l’atracador, però l’home seguia convençut que n’hi havia més d’amagats.

—T’entestes a prendre’m el pèl, no?

Li va estrènyer encara més la fulla de la navalla contra el coll.  Una gota de sang va eixir del trau i començà a relliscar pell avall de manera cada cop més accelerada fins a convertir-se en un escampall vermell —que recordava vagament a una circumferència— sobre el blanc de la bata.

Veient el caire desesperat que prenia la situació i que no hi havia manera humana de convèncer aquell individu, la farmacèutica va optar per quedar-se mirant fixament un dels armariets del costat del taulell; l’únic, precisament, tancat amb clau i per això el malfactor no l’havia pogut obrir.  En un besllum, ell va reconèixer la importància de la mirada de la noia sobre aquell amagatall.

—Són allà, no?  Vinga, dona’m la clau o et forado!

—Te la dono però és inútil.  Allà no hi trobaràs res. —Digué ella, traient-se la clau d’una de les butxaques de darrere els pantalons.

L’atracador, òbviament, no se la va creure.  Empenyent-la sense perdre en cap moment el contacte de la navalla amb el seu coll, va arrossegar-la fins l’armari, on va obligar-la a girar la clau.  Quan la porta es va obrir, va aparèixer a dins l’escriny un objecte molt lluent de color daurat: un bastó amb dues ales de plomes molt blanques a l’extrem superior, que semblaven d’un ocell de debò, i dues serps aparentment dissecades entortolligades al seu voltant.  El lladre el va reconèixer com el símbol universal de les farmàcies, aquell que havia vist a tantes, fins i tot a les que mai havia atracat.

—Bé, no són diners, però alguna cosa em donaran per això.

Va subjectar l’estri amb la mà lliure, però aquest contacte va ser molt, molt breu.  La descàrrega elèctrica va ser tan forta que l’home va caure fulminat a terra de manera instantània.

El desmai va durar-li tant temps que la parella de Mossos d’esquadra va tenir temps d’acudir, obrir totes les diligències pertinents i preguntar a la farmacèutica què havia succeït, qui els hi va contar tot, però obviant qualsevol referència a l’objecte que havia causat la pèrdua de consciència del malfactor i que ja tornava a estar desat sota pany i forrellat.  Quan s’enduien el lladre cap a comissaria, emperò, no va poder resistir-se i, apropant-se-li, li va deixar anar a cau d’orella de tal manera que només ell pogués escoltar-ho:

—No era una vara d’Esculapi, talòs.  Era un caduceu.

Advertisements

Responses

  1. Prometea Rules!

  2. Gràcies per compartir cultura assaonada amb fantasia…

  3. Res, res. Tot sigui per veure escrit el verb “assaonar”.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: