Enviat per: Jordi | 8 Novembre, 2012

Turbulències

—I com anava?  Com era el teu somni?

—Doncs mira, —Digué ell.— tu i jo erem dins un avió, un d’aquells tan grans que fan vols transoceànics, i anàvem a Tahití.

—Ostres, que bé!

—Estàvem asseguts a la filera de la dreta, tu al costat de la finestra i jo al seient del mig, i projectaven una peli que no sé quina era però que tothom volia veure.  Ara, jo l’havia vista abans i recordo que no l’havia entesa.

—Vaja!

—Tot això amb l’avió encara era en terra.  De sobte, ens enlairàvem i el comandant, per megafonia, avisava que havia existit la possibilitat de cancel·lar el vol degut al mal temps, però al final s’ho havien pensat millor i el vol seguia endavant i arribaríem al nostre destí prèvia escala no sé on.  El més estrany del cas, però, és que aquella era la primera notícia que jo en tenia, de la possible cancel·lació del vol.  Potser s’ho havien callat per no espantar-nos o per no fer-nos empipar i ho deien ara que ja havia passat el perill, no ho sé.  El cas és que, tot just acabada la locució, jo em recolzava sobre el teu braç i, apropant-me a la finestra, veia uns grossos núvols negres de tempesta que, fins aquell moment, no havia parat compte que existien.  I llavors…

—Sí? —(ella estava molt interessada en la narració).

—Llavors, de cop, em posava molt trist i me n’adonava que, en realitat, jo no volia anar ni a Tahití ni a cap altre lloc.  Només volia quedar-me a casa.  Aquell viatge, que no podia evitar de cap manera, em feia esgarrifar.  Volia sortir d’allí, però no podia.

—I què més?

—Ja està.  Això és tot.

—Com s’acaba la història?

—No ho sé.  Així, suposo.

—I per què me l’has explicada?  És ben marrida i ara soc jo, la que també es sent així.

—He pensat que havia de compartir-la amb tu.

L’Helena no va afegir res més.  Dues hores més tard, va fer les maletes i va marxar de casa per no tornar mai més.  I d’aquest manera, potser un pel rebuscada i rocambolesca, sí, però no per això menys dolorosa, ella, antiga hostessa de Lufthansa, va posar fi a la relació amb l’Ernest, comandant d’aviació amb vuit anys d’experiència en el càrrec, relació que havia començat feia un any i tres mesos un matí d’estiu durant un vol Barcelona-Amsterdam per continuar en una cambra d’hotel durant una tarda plena de vols rasants i tirabuixons varis.  Aquell dia, l’Ernest va pensar que mai havia volat tan alt.  Ara, assegut al sofà d’una habitació solitària, dubta de si realment ha somniat tot el què li ha contat a l’Helena.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: