Enviat per: Jordi | 8 Setembre, 2012

Obertura

I a mesura que la carícia primer imaginada prenia de mica en mica forma, consolidant-se en l’aire com un acte real que semblava que el mateix èter s’apartés per a facilitar-li el pas, i estava per aparèixer en el món i, més concretament, a la galta esquerra de Lluna, Sebastià sentia que alguna altra cosa es movia al mateix ritme de la seva intenció.  Una cosa incorpòria, però no per això menys important, com si ara una mena de portes disposades una darrera l’altre s’anessin obrint per ordre a mesura que es tenia el valor d’obrir l’anterior, com si un mecanisme invisible, però no per això menys poderós, les relacionés igual que a fitxes de dominó.  I quantes més portes obria, més clar tenia ell el gest que anava a fer, que estava fent.  Tot això ho sentí en aquell moment, però la seva ment fou incapaç de decodificar-ho (ho aconseguí força temps després).  En aquell moment no sabia el què sentia, només sabia que estava sentint alguna cosa.  El dors de la seva mà acaronà el rostre d’ella, que rebè la carícia i hi reaccionà amb un somriure que, a través de les portes, li arribà a Sebastià sense filtrar: pur, net, autèntic.  I això provocà que es demanés perquè no havia gosat acostar-s’hi abans, i es sentí sol i desgraciat durant una mil·lèsima de segon.  Ni tan sols podia albirar o arribar a imaginar-se, ell, que tenia tanta imaginació, quins eren els sentiments de Lluna al respecte.  Perquè, d’haver-ho fet, potser s’hauria espantat davant tanta puresa i espontaneïtat.  S’adonà que havia d’escollir entre el nou camí que li oferien les portes obertes o bé recular i anar-les tancant.  Però sabia que, si bé existia aquesta opció, si l’escollia, mai podria oblidar l’aire fresc que li havien proporcionat els batents oberts, i això no ho podria suportar.  Per tant, no tenia opció.  Algú, ell mateix, s’havia ocupat d’assenyalar-li ben bé el camí per on volia transcórrer a partir d’ara la seva vida.  Malgrat ell mateix.

En aquell moment, tots els seus coneixements previs van esborrar-se.  No sabia com es deia ni qui era.  No sabia quina personalitat estava manant.  Només una cosa, sabia.  Que, al costat d’ella, es sentia algú nou i tots els seus jos es morien de ganes d’acostar-se-li per sentir, amb molta més força encara, l’escalfor del seu cos.  I els seus dits, experts en el moviment de petites peces de ceràmica mil·lenàries, van estar disposats a renunciar a tot aquell coneixement previ (que ara contemplava com quelcom d’inútil i maldestre) per tal d’assolir el nou territori.

Lluna no va entendre perquè ell, de sobte, es mostrà tant distant.  Havia estat tan càlida la carícia rebuda, semblava tan disposat a compartir tots els seus secrets, que ella creia profunds i obscurs, i de cop i volta s’havia quedat aturat, paralitzat.  Com si un pensament arribat des de vés a saber on l’hagués assaltat per sorpresa i ell, en comptes d’esmunyir-se’n, s’hagués estimat més entomar-lo i amanyagar-lo i ara no poguessin passar l’un sense l’altre de tan amics que s’estaven fent.  Però la mirada.  La mirada no l’enganyava.  Aquells no eren els ulls d’algú fred, d’algú apàtic.  Eren uns ulls que transmetien caliu i valor.  Sí, aquells ulls traïen el propi comportament.  No importava el què fes o el què digués (ni tan sols el què semblava callar-se).  Només importava aquella mirada.  Ella la distingia de manera molt clara.  Es va demanar si ell també la reconeixeria amb la mateixa claredat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: