Enviat per: Jordi | 8 Març, 2012

Les corprenedores aventures de Maurici Rodríguez

“El dodo (Raphus cucullatus, anomenat Didus ineptus per Linnaeus) era una espècie d’ocell no volador de 70 cm d’alçada i d’un pes de 13 a 25 kg.  Els dodos habitaven a l’illa Maurici, situada a l’oceà Índic.  La manca de depredadors va fer que aquest ocell no desenvolupés el seu sistema muscular per al vol.  Era un parent proper del solitari de Rodríguez, un altre ocell de la regió propera a l’illa Maurici que també s’extingí, un segle més tard.”

(de la Viquipèdia)

Hi havia una vegada, un senyor anomenat Maurici Rodríguez.  El nostre home (manera de parlar) venia de família humil, dedicada a la recol·lecció de nous de Macadamia allà, a la seva illa remota perduda mar endins.  Però el jove Maurici aspirava a (un cop de petit va aspirar cola, però en aquest cas concret pretesava, volia) quelcom més en la seva vida que no pas la recol·lecció de fruits secs de sol a sol, que és una expressió capicua.  I, per tal d’escapar a tan fatídic destí i com que era enginyós de mena, tot comprovant un dia, a un estany proper, com una closca de nou, altrament dita pellofa, surava, se li acudí d’ajuntar-ne unes quantes amb la cola sobrant de les seves aspiracions infantils i, amb la beneiteria, acabà inventant el bot de nous que, a sobre, surava.  I fou aquí quan decidí anar a veure món amb ell.  Carregat amb els fruits de les nous per tal de no passar gana durant la travessia, intentà tirar milles, però no pogué, perquè s’adonà que alguna cosa li mancava, i com que els rems encara no s’havien inventat, això encara no podia ser.  Tornà, doncs, a port i, aprofitant l’avinentesa (és a dir, el seu avi, de mal mon “Nentesa” que en l’idioma local volia dir “El que és jove d’esperit malgrat tenir la pell de pansa i que acostuma a deure diners a tothom, paga ja, malparit!”), en un típic consell de persona gran, l’avi li digué que tingués paciència i que aviat descobriria per ell mateix la resposta a les seves inquietuds, a la qual cosa el nostre heroi exclamà: “Collons, avi!”.  I no li faltava raó, no, perquè quina merda de consell era aquest!  Però anà al jardí a fer una capcinada per esbargir cabòries i s’estirà sota una figuera.  I en aquell moment —i és aquest un dels moments captivadors de la història humana capaços de canviar el significat i el rumb intrínsec d’una vida—, un lleuger ventijol bufà de ponent i li balancejà, alhora que li acaronà, el borrissol de pèl que tenia en el front, com Superman, i ell pensà: “Calla! (no perquè hi hagués algú allí que xerrés, sinó perquè és una expressió que es sol emprar quan et ve una idea sobtada, sobretot si ve de ponent): si el ventijol em mou el borrissol, podria moure també la meva barca sota el sol!”.  I dit i fet, es posà a recollir fulles de palmera, donada la urgència i la turgència de la situació i aprofitant que l’illa n’era curulla, i es va construir amb elles una vela amb la qual inicià la seva segona i definitiva travessia, la que culminà amb èxit en arribar a una illa que, com que no tenia ni idea de quina era i ara no ens posarem pas a mirar les cartes marines després de setmanes a alta mar sense fotre ni brot, va decidir batejar-la ell mateix.  I com que l’enginy se li havia acabat del tot en la idea de les closques i en la de la vela, a falta de més noms, li posà el propi: Illa Maurici.  Passejant per allí, descobrí una raça d’ocells molt macos i estranys, que sempre anaven sols i feien un so així com ara “cra-cra-cra” quan s’empaitaven els uns als altres abans de rodolar muntanya avall —eren molt juganers— i els batejà amb el seu cognom: ergo, quedaren com els Solitaris de Rodríguez.  La pena fou que, en realitat, descobrí moltes més espècies d’animals exòtics, però com que ja no tenia més noms per posar, no va poder batejar-los i la glòria fou pels que vingueren després, molts anys més tard.  I així s’esdevingué com aquestes bestioles, avui en dia ja extingides les pobres, anaren a petar als llibres d’història, però no així el seu insigne descobridor, el nom del qual hem volgut reivindicar (sí, nosaltres, no oblidem que es tracta del nostre home) des d’aquesta humil nota.


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: