Enviat per: Jordi | 12 Setembre, 2011

Els ulls de la serp

Diced and stacked....

—Què t’ha sortit?

—El doble ú.

—Molt bé.  La tirada ja ha estat feta i, la teva sort, escrita.

—Que la puc repetir?  És que no els hi he donat el gir de canell que volia i…

—Impossible.  Les regles diuen que només es pot tirar un cop i prou.

—És que crec que, si hagués estat més atent, si m’hagués concentrat més en la tirada i en el meu gest, hauria sortit un altre resultat, molt més d’acord amb les meves possibilitats.  Tinc la impressió que aquest no m’escau, no s’adequa al meu tarannà i és, en notable manera, fins i tot antinatural.

—Entenc els teus retrets, però tot això és igual.  Una tirada i prou.  No importa en quines condicions es faci.

—I què vol dir exactament el doble ú?

—Un camí recte i llarg.  Una vida fàcil.  Amb dificultats, es clar, com les tenen totes, però el doble ú et dóna la força necessària (i fins i tot més encara) per a eliminar-les amb escreix.  Així mateix, et proporciona els trets de caràcter de l’empenta, la iniciativa, un gran orgull i molta capacitat de lideratge.  Armes més que suficients perquè aconsegueixis tot el que et proposis.

—I ja està?  Això és tot?

—Sí.  Això és tot.  Què més vols?  Molta gent mataria per obtenir aquests dons.

—I l’amor?  I la companyia?  On queden?

—Amb aquesta tirada, queden descartats.

—Però, i sí…

—He dit descartats.

—Però no ho entenc.  Si he de renunciar a aquestes coses, què hi surto guanyant?  Perquè, més tard o més d’hora, ja m’assabentaria de les meves qualitats de lideratge.

—Suposes massa.  Ara coneixes la teva tirada i això és molt més del que la majoria de mortals arribarà a conèixer mai.  Et sembla poc?  Saps quin és el teu camí i ja no existeix cap possibilitat d’error (a no ser que tu el vulguis experimentar, es clar).  No hauràs de cercar endebades, no t’entrebancaràs, no perdràs anys i panys.

—…

—Què, doncs?  M’emporto els daus i ho deixem córrer?

—No.  Accepto.

I vàrem encaixar com a senyal ineludible que el pacte quedava segellat per sempre.  I ell va agafar els daus i va guardar-se'ls, en una bosseta beix amb una veta de purpurina vermella, pel proper jugador que trobés en el seu camí.

I ara potser us penseu que això és tot i que ell va guanyar i jo vaig perdre.  Bé, pot ser.  Però tot es relatiu, sabeu?  Perquè el meu interlocutor, sí que és cert que va creure's guanyador, però el que llavors no sabia (encara que més tard sí que en va tenir coneixença, o al menys aixi m'ho van fer arribar els meus aliats) és que jo no estava jugant pas al seu joc, sinó al meu.  Jo estava jugant al mentider.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: