Enviat per: Jordi | 18 Juliol, 2011

Recomanacions còmics (VIII): “Una Judía americana perdida en Israel”, de Sarah Glidden

La gràcia de qualsevol narració de viatges (en format prosa, còmic o el que sigui) és el punt de vista de qui la narra, una mirada personal i intransferible.  Ja a la primera pàgina d’Una judía americana perdida en Israel, l’autora americana Sarah Glidden ens adverteix que tot el que llegirem serà la seqüència sencera del viatge que va realitzar a la terra promesa, amb els únics buits a la història que es puguin atribuir a la memòria.  I en efecte, així és, perquè veiem a personatges fent coses que no s’acaben d’entendre ni se’ns donen més explicacions del seu comportament, pel fet que ni la mateixa autora les coneix (no va poder, o no va voler, preguntar-li’s).  Per tant, adoptem el mateix punt de vista que ella, el d’un turista en terra estrangera.  La història del seu viatge comença amb el programa de dret de naixement al qual es va apuntar, un programa organitzat per una fundació, a càrrec del govern israelià, que consisteix en pagar un viatge al país a tots els jueus que no hagin nascut allí, per tal que puguin així conèixer les seves arrels.  Ella és descendent de jueus, però religiosament no practicant i simpatitza amb el poble palestí.  Però decideix embarcar-se per tal de conèixer de primera mà, el conflicte israelo-palestí (encara que sigui a través del prisma d’un tour operator).  I, un cop allí, a la noia se li remouen coses.  I, de rebot, també a nosaltres, lectors.  Perquè el seu viatge recorda als que tots hem fet, portats d’un lloc a l’altre com un ramat, en un bus amb aire condicionat i a cops de xiulet: viatges que tenen la dubtosa capacitat de convertir meravellosos monuments en simples atraccions de parc temàtic.  Sí, el còmic arriba al lector per la seva honestedat —perquè està escrit des de les vísceres— però, al mateix temps, deixa també molt d’espai a la reflexió.  Però no, no assistirem a cap catarsi, les idees pro-palestines de la protagonista seran les mateixes al final de tot, la qual cosa no treu que passi per una muntanya russa emocional, que dubti d’ella mateixa i que es pregunti coses que fins ara mai s’havia qüestionat.  Descobrirà que hi ha israelians que estimen el seu país però, al mateix temps, reneguen de moltes de les accions del seu govern, s’emocionarà al Museu de l’Holocaust, ens explicarà quin és l’orígen de que la gent recolzi el front al Mur de les Lamentacions, compararà sempre la versió dels fets tal com surten als llibres d’història, amb la que li expliquen els guies (i poca cosa a veure, d’altra banda).  Tot això i més, fa que l’obra sigui molt recomanable i al mateix temps, ens fa girar els ulls sobre l’inacabable conflicte de l’Orient Mitjà més enllà dels titulars dels diaris.  I com a curiositat, al tractar-se d’una narració autobiogràfica, la noia confessa en una vinyeta (presidida per una senyera), que va venir a viure un any a Barcelona, just quan en el seu país va ser reelegit George Bush Jr., aquell que es creia xèrif i que els EUA eren la seva planura particular.  Impossible no simpatitzar amb ella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: