Enviat per: Jordi | 23 Juny, 2010

It don’t mean a thing

Als anys 30, la música swing es veia reduïda als ghettos dels negres, mentre els blancs escoltaven altres coses, diríem, més elevades.  Tot i el seu color natural de no haver vist mai platja, Benny Goodman tocava i estimava aquest tipus de música, però el seu auditori sempre era del mateix color, fins que un dia el van contractar juntament amb tota la seva banda perquè toqués al Carnegie Hall, el mític escenari de la ciutat de Nova York.  Això, que pot semblar un aconteixement sense gaire importància, un concert més, en realitat era un fet històric, perquè per primer cop, una música per negres s’escoltaria en un auditori, i a més tan selecte, de blancs.  Era, com se sol dir, poner una pica en Flandes, soplar una nota en el Carnegie.  Goodman, conscient de la responsabilitat de ser l’ambaixador d’aquells ritmes a un altre tipus de ciutadania, a l’hora de la veritat no va començar bé, perquè a l’iniciar-se el concert, estava molt nerviós, massa.  La música sonava, però sense esma ni nervi, tova.  L’auditori romania expectant sense emocionar-se, mentre les notes anaven i venien i aquell home bufava i bufava el seu clarinet, però ambdós, home i instrument, del tot embalbits.  I en aquell moment, veient el panorama, que la cosa s’estava enfonsant i que la peça musical patia una crisi d’identitat, van aparèixer dues baquetes que canviarien el decurs de la història musical.  I és que el bateria de la banda, el prodigiós Gene Krupa, aprofitant la seva posició privilegiada al fons de tot de l’escenari, amb la visió de conjunt que això li donava, talment com fan els grans porters de futbol quan el seu equip no rutlla, va prendre la iniciativa.  Va carregar-se la banda a l’esquena i va llençar-los a tots cap endavant a crits, no, a cops de ritme i alegria.  Pum, pum, patapum!  Es va marcar un solo de bateria amb tota l’energia de la que va ser capaç, i aquí es van començar a sentir els primers ohs! a la graderia com si fós Sant Joan, seguits d’aplaudiments que ben aviat perdrien la seva timidesa.  Aquest va ser el punt d’inflexió.  Va llençar un cap i tots s’hi van agafar, perquè Benny Goodman estava nerviós, però també tenia moltes taules, així que a rebuf del seu bateria, va agafar el testimoni i a partir d’aquell moment bufà com només ell sabia fer-ho, sense nervis ni paràlisi.  I tota la banda el va seguir, amb el públic ara sí, rendit als seus peus i a les seves corxees.  I la resta, com se sol dir, és història, perquè Goodman i els seus van cloure l’espectacle amb un èxit rotund que repetirien en els propers mesos.

La llegenda també diu que, quan van acabar el concert, tots els músics van anar corrents cap a la sala Savoy a veure una batalla de bandes.  Perdó, LA batalla de bandes.  No era per menys.  A l’escenari estaven Count Basie, Ella Fitzgerald, Chick Webb, Billie Holiday.  Aquella nit, les estrelles van brillar amb força sobre l’asfalt novaiorquès.  Això succeí el 16 de gener de 1938.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: